Converses de sobretaula

                                                             Una decisió important  Feia molt fred. El rigor de l’hivern, recentment encetat, es deixava sentir amb més cruesa que altres anys. Sortia de la feina i anava cap a casa. Caminava capficat en les seves coses, en els seus problemes. El cotxe que li agradaria i volia comprar, un model confortable i ràpid, costava un pèl més del que podia gastar en aquest moment. No podia arribar-hi a tot. Feia poc havien canviat els mobles de la sala d’estar i s’havia comprat un equip de música de qualitat. No volia embolicar-se amb crèdits, ja en tenia prou amb la hipoteca de la casa. Una casa que era l’enveja de molts coneguts seus. La dona, però, ja li havia anunciat que volia fer obres a la cuina. Hauria, també, de donar-li diners per a les despeses extres de les festes que s’acostaven i per als regals de reis dels nens. De tot això se’n ocupava ella. No volia més problemes, ja en tenia prou. Per cert, havia d’encarregar a la se

El Nadal per a la família El Nadal és per a la família una font inesgotable d’ensenyances que hem de saber valorar i aprofitar. Per als cristians el pessebre no és un objecte decoratiu en les nostres llars o una joguina per als infants, sinó un lloc privilegiat on podem aprendre la senzillesa, la humilitat, el despreniment, l’entrega, l’alegria, la generositat, la pau, l’estimació profunda. Tots ells, aspectes imprescindibles perquè l’àmbit familiar exerceixi la fonamental tasca educativa que li correspon. Però el Nadal es repeteix cada any amb algunes característiques semblants a les que succeïren fa uns dos mils anys. Llavors, no va haver-hi lloc per al naixement del nen Jesús ni a les cases de Betlem ni a la posada on Josep va anar a demanar refugi. Avui, pot ser que també en algunes llars, plenes d’arbres lluminosos, de papa-noels, de tions i de serpentines de purpurina, no hi hagi tampoc un lloc per al veritable Nadal.

No em ve de gust… Venir o no venir de gust no pot ser la raó per fer les coses. Ho hem d’ensenyar als nostres fills i explicar-ho bé, perquè sinó serà difícil que avui ajudin a casa o estudiïn, i que demà sàpiguen fer front a les dificultats. Els ho haurem de fer veure amb exemples. Darrera l’èxit d’aquell esportista d’elit hi ha molt sacrifici i dedicació. Anant amb bicicleta només quan ve de gust no es guanyen els Tours de França. Estudiant només quan ve de gust no s’arriba gaire lluny en els estudis. Fins i tot en els matrimonis que s’han estimat durant molts anys ha estat necessari el sacrifici i l’esforç per mantenir viu l’amor. Si no els ensenyem a esforçar-se i a lluitar sovint en detalls molt petits es convertiran en persones toves, amb una personalitat feble, capriciosos i inconstants, incapaços, en el futur, de desenvolupar qualsevol tasca seriosa i àrdua. I la vida és plena d’aquest tipus de tasques. Per això hem d’ajudar-los, dia a dia, a adquirir les capa

Un petit detall: l’alegria Menysprear els petits detalls que fan possible i agradable la convivència, al•legant que s’està per coses més importants, és no conèixer la naturalesa humana. Si volem millorar la nostra vida familiar haurem, potser, de revisar actituds fonamentals, però si no les concretem en detalls senzills i fàcils de dur a terme, les nostres intencions poden quedar-se en no-res. No hem de desestimar aquests petits detalls de la llar que seran els que amb perseverança ens donaran l’ambient que desitgem. “No és a cops de martell, sinó per la dansa de l’aigua que esdevenen perfectes els palets de riera”, diu el poeta. Detalls de cortesia, de gratitud... d’alegria.

Comprendre els fills Un component que facilitarà l’exercici d’autoritat serà el clima de comprensió amb que li donem suport. La comprensió és una actitud educativa important. Captar els diferents factors que influeixen en l’estat d’ànim o en el comportament d’una persona és absolutament necessari per ajudar-la i aconsellar-la convenientment. Si, per exemple un nen ve de l’escola trist perquè un professor l’ha castigat per copiar en un examen, serà important comprendre la causa real de la seva tristesa. Pot ser que s’hagi adonat que hauria d’haver estudiat en lloc de copiar, o que estigui trist perquè no traurà bona nota, o que l’hagi molestat el ser descobert pel professor, o la burla dels seus companys. Seran raons diferents que exigiran actuacions diferents per qui el vulgui ajudar. En el primer cas s’haurà d’animar a superar el disgust i a estudiar més, i en els altres s’haurà de parlar de responsabilitat, sinceritat o personalitat.

Guanyar-se la confiança La confiança és un element educatiu imprescindible. Entre pares i fills s’aconsegueix si els pares tenen present una sèrie d’actituds que, la majoria, no es poden improvisar quan els fills tenen catorze anys, sinó que s’han d’iniciar abans. Vegem-ne algunes. Buscar punts d’unió. Hem de saber-ne trobar. Aspectes que facilitin la comprensió perquè, sense deixar de ser el que som, pares i fills, ens fan més semblants. Apropar-nos a ells baixant al seu nivell. Quan són petits haurem de llançar-nos per terra per jugar amb ells. Serà important que ho fem. Un pare que sap jugar per terra amb el seu fill de pocs anys sabrà fer alguna cosa semblant quan sigui més gran. Si ho fem serà més a prop nostre. Aquesta actitud no ens traurà autoritat sempre que ho sapiguem fer amb prudència i oportunitat, deixant de banda falses camaraderies que tampoc han d’existir entre pares i fills.

Abaixa el volum de l’artefacte! Aquest és un crit de guerra conegut que gairebé tots els pares de família han fet servir en alguna ocasió. L’artefacte és un equip de música que, en un moment de debilitat, el pare compra, amb el desig de fer feliç la seva filla estimada que ha realitzat la proesa d’aprovar tot el curs a juny. També pot ser una motivació important, ser considerat per uns dies el millor pare del món. El dia que arriba l’equip a casa, ell mateix és qui, amb el manual d’instruccions, va descobrint-li a la seva filla tots els recursos tècnics que l’enginy permet, i aconsellant-li, pobre ingenu, com graduar els comandaments de volum i de greus per apreciar millor els matisos de la música. Aviat, però, es va posant en evidència la diferent manera d’entendre l’ús de l’aparell entre pare i filla.

El conte de la Caputxeta Els pares, per transmetre alguns valors trobem a faltar, de vegades, models o elements de referència adients. Sabem que el millor model per als fills som els mateixos pares i la nostra actitud davant la vida, i que el millor element de referència el troben en el nostre exemple. Però també és cert que hi ha veritables usurpadors d’aquesta tasca que ens correspon prioritàriament a nosaltres, àdhuc dins la nostra mateixa llar. La televisió, els videojocs i l’Internet, per exemple, poden convertir-se en competidors importants. O bé perquè no se’ls dóna prou importància a la seva influència, o bé perquè es té la sensació d’impotència davant d’ells.

Un petit detall: la cortesia En la vida d’una llar hi ha tot un reguitzell de petits detalls de convivència que potser, per petits, no els valorem suficientment però que són com l’oli que lubrica l’engranatge d’una màquina, permetent que aquesta funcioni sense sorolls ni entrebancs. Actuen de manera semblant, fent que en la convivència diària regni l`harmonia que facilita la funció educativa de la família. Un d’ells és la cortesia o delicadesa en el tracte. Amb ella demostrem l’atenció, respecte o afecte que tenim cap els altres. Tothom té dret a la nostra consideració i manifestar-la crea una atmosfera de confiança i respecte que condiciona, de manera important les relacions entre les persones.

                  Drets – Deures Si ens preguntéssim què desitgem per als nostres fills podríem donar-nos aquesta resposta : que assoleixin un grau de maduresa que els permeti exercir bé la seva llibertat. Seria un objectiu educatiu que probablement signaríem tots i que podria resumir la missió que els pares tenim encomanada per als nostres fills. Però, què és això de la maduresa? En què consisteix? Com es nota que s’aconsegueix?

La necessària autoritat dels pares Un amic, pare d’una filla adolescent, em va explicar el disgust que aquesta havia tingut arran de la festa d’aniversari d’una íntima amiga seva. La seva dona i ell no van creure convenient que tornés a casa pel seu compte i havien anat a buscar-la a les dues de la matinada, tal com li varen anunciar. S’havia sentit avergonyida davant el somriure irònic d’alguns companys i amigues i això va molestar-li tant, que va ser motiu d’una forta enrabiada amb els seus pares aquella mateixa nit. Però, l’endemà al vespre, els va anar a trobar, i amb un altre to, els va explicar el comentari de la seva amiga, a qui els seus pares li havien deixat fer la festa sense cap tipus de control i interferència (de fet, havien aprofitat per fer un curt viatge). Parlant de la nit anterior, i en un moment de sincera confidència, li va dir espontàniament: com t’estimen els teus pares! Aquella noia va detectar la veritable raó de la intervenció dels pares de la

Per què menteixen els nens? Els nens menteixen per les mateixes raons per les que menteixen els grans: per amagar una falta, per assolir allò cobejat, per evitar un càstig, pera aconseguir una lloança. Però hi ha una diferència, en els nens la mentida és, quasi sempre, un arma defensiva. Per això, menteixen més els insegurs, els tímids, els qui tenen sentiments d’inferioritat. I ho fan per por, per temor als càstigs o a les nostres enrabiades, per vergonya de quedar malament o per no defraudar-nos. De vegades la causa pot estar en els pares. Una excessiva rigidesa, alguns càstigs desproporcionats, algun esclat de geni mal controlat que els ha humiliat, unes excessives aspiracions nostres, poden portar-los a mentir al sentir-se com acorralats, sense cap altra sortida. Aleshores, és quan no s’atreveixen a confessar les seves faltes, tracten d’amagar les males notes, fan trampes o falsegen les situacions, abans que suportar el temporal que els ve a sobre: temporal de cr

Ambient familiar Tots som conscients de la decisiva influència que els ambients exerceixen sobre la conducta personal humana. L’alegria, el pessimisme, la pau, la inquietud, els nervis, són extraordinàriament contagiables. És per això que és important el clima, l’ambient que creem en la nostra mateixa llar, en la nostra família. Gran part del caràcter dels fills i de les seves actuacions durant tota la seva vida es deuran al clima familiar en què creixin. Alguns ambients negatius que perjudiquen notablement l’educació i que hauríem d’evitar al màxim són:

Educar la sobrietat No fa gaire, un nen d’uns nou anys tenia un rellotge que li havien comprat el dia de la primera comunió. En dies assenyalats, la mare que el guardava en el seu armari, el treia de l’estoig i després de donar-li corda i posar-lo en hora el col•locava amb un gest solemne en el canell del nen el qual, tot il•lusionat, el portava fins el vespre en que es tornava a guardar en el seu lloc fins la següent oportunitat. Això ha canviat notablement. Avui és possible trobar dins el calaix de qualsevol nen un o més rellotges mig abandonats, potser, només, perquè se’ls han acabat les piles,... o potser no porta rellotge perquè en el seu mòbil ja té l’hora. Aquest fet, com tants altres de semblants, és senyal de moltes coses: de progrés tècnic, de millora del nivell de vida... però del que interessa adonar-nos és de la incidència negativa que poden tenir sobre la virtut de la sobrietat si no es prenen les mesures oportunes per ensenyar a utilitzar i usar de les coses

Parlem amb els fills? Mantenir el canal obert de la comunicació amb els nostres fills és absolutament necessari per a la tasca educativa que els pares tenim encomanada. Els fills, quan arriben a una determinada edat, poden fer pagar bastant cares les seves confidències.

Núria i Borja Aquest escrit va dirigit a tots als qui, com vosaltres, heu pres la fantàstica decisió de contraure matrimoni, unint les vostres vides en un projecte comú. Sortiu de les vostres respectives famílies per fer realitat la pròpia vocació de vida, formant un nou nucli familiar.

Premis i càstigs        En l’educació dels fills, l’actitud que es pren davant els premis i càstigs té importància perquè és una manera que tenen els pares d’orientar les conductes.        Per si pot servir, vet aquí algunes idees recollides dels llibres i de l’experiència:

Els petits drames familiars        En el sí d’una família normal, hi ha tota una sèrie de petits esdeveniments que poden torbar la pau familiar si no se saben prendre amb l’actitud adequada. Petits problemes de la convivència diària als que hem de mirar de posar solucions perquè no es repeteixin sovint, però que no es poden evitar mai del tot. Posarem alguns exemples.        Algunes coses, no se sap perquè, tenen una tendència natural a amagar-se o desaparèixer quan més les necessites, i quant no, sembla que et mirin descaradament com provocant-te. Les tisores, per exemple. Les utilitzen tots els membres de la família. Uns, retallen fotografies d’alguna revista per als treballs d’història o geografia i et poden deixar l’últim número ple de forats que t’impedeixen llegir l’article que t’interessa. Altres les utilitzen per als seus primers treballs de costura. El petit retalla lletres que enganxa a la seva llibreta d’activitats. La mare cus. I les tisores tenen el seu lloc però

Per educar: optimisme          S’ha dit que l’optimisme és aquell estat d’ànim que ens fa dir que una ampolla està mig plena i el pessimisme que està mig buida. Això seria definir-los, només, com una manera de veure la realitat. Uns, els optimistes, de color de rosa, els altres, els pessimistes, de color negre Em sembla que com actituds són més que això i per explicar-ho posarem un exemple ben simple.          Suposem que un matí de diumenge està plovent a bots i barrals. Un pare de família davant la situació convoca els seus fills i els diu: “No podem sortir a passejar en bicicleta tal com havíem previst, però com que em sembla que aviat sortirà el sol, esperarem i aleshores sortirem”. Un segon pare de família davant la mateixa situació els diu: “Com que no podem sortir perquè plou, ens quedarem a casa i jugarem tots plegats a aquell joc de taula tant divertit”. Quin dels dos és l’optimista? El primer, no. És simplement il·lús o ingenu, està falsificant la realitat o intentant

Com millorar la comunicació amb els fills?           Si estimar els fills és important per la seva educació, també ho és conèixer-los, perquè no s’estima allò que no es coneix, i per conèixer-los cal tractar-los. D’aquí es dedueix la importància de la comunicació i el diàleg entre pares i fills dins l’àmbit de la família.          Una anècdota pot servir per trobar la manera de millorar la comunicació. La vaig sentir explicar, ja fa temps, als mateixos protagonistes.         

         Escola de treball     Si la família és l’àmbit vital per excel·lència, també ho és per ensenyar a treballar. És la millor escola de treball.    Tinc la convicció de que gran part dels problemes que els adults troben en la realització del seu treball, ve de molt més enrere del que suposen. De la primera infància i de l’adolescència, i en gran part a través del exemple rebut en la seva pròpia família, en primer terme, i de l’escola, en segon.          L’esperit de servei que es viu espontàniament en una família, la distribució d’encàrrecs, el sentir la llar com cosa de tots i no com un hotel on es va a menjar i dormir sense cap obligació, l’exemple dels pares en el treball dins i fora de casa, la valoració positiva que se’n fa d’ell, les virtuts que s’han exercitat des de petits, influeixen de manera important en com es plantejarà una persona el treball de gran.         

Llibertat: renúncia i compromís Un pare m’explicava la seva intervenció davant una viscuda situació familiar. Un fill seu, de quinze anys, va demanar-li unes sabatilles esportives, d’aquestes de marca que tenen un cost de bastants euros. El pare hagués pogut contestar senzillament que no, incidint, potser, en l’educació de la sobrietat o l’obediència, o hagués pogut contestar que si, amb el que no hagués educat probablement res. Però no va fer ni una cosa ni l’altra. Era a finals de juny i va proposar-li que treballés durant el mes de juliol en una feineta eventual que li proporcionaria els diners suficients per cobrir aquella despesa. Va treballar matins i tardes i en acabar el mes va cobrar més del doble del que costaven.          El pare en arribar en aquest punt, em va fer la pregunta: “A veure si saps de quin preu es va comprar el meu noi les sabatilles esportives?”. Ho vaig   endevinar a la primera i segur que vosaltres també: se les va comprar d’un preu notablement i

   Estem preparats? La Mafalda es dirigeix al seu germà, mig plorós per alguna negativa dels seus pares, i referint-se a ells li diu: “Però Guille, pensa que aquesta bona gent abans d’educar-nos a nosaltres, no havia educat mai a ningú. Venim a ser els seus fillets d’Índies. Que li farem?”          És cert, els pares estrenem la nostra professió com a pares, amb els nostres fills.         En una altra ocasió la simpàtica Mafalda, davant la clàssica argumentació d’una ordre: “perquè soc la teva mare”, respon cridant: “si és qüestió de títols, jo soc la teva filla, i ens varem graduar el mateix dia, o no?”     

  Una etapa difícil Més d’un pare de família si té una filla adolescent haurà experimentat en carn pròpia una escena similar a la següent. Una tarda, de dissabte potser, haurà acompanyat la seva muller i la seva filla de quinze anys a una botiga a comprar una peça de vestir per a la nena. Les coses succeeixen més o menys així: s’entra a la botiga i la mare comet l’equivocació de definir-se per una faldilla, jersei o brusa, o el que sigui, com el que millor li escauria a la nena. La nena, que no vol que li digui ningú el que ha de fer perquè ja té... quinze anys!.. i vol ser ella mateixa, rebutja automàticament la peça indicada i n’escull una altra completament oposada en color, forma, estil, etcètera, davant la desesperació de la mare. I com no està molt segura de la seva elecció tampoc no s’hi fa forta. S’inicia llavors una discussió entre la mare i la filla i de vegades amb la dependenta si, inconscient decideix intervenir per prendre partit o suggerir-ne una possibilitat intermè

         Escola d’amor   La millor escola per aprendre a viure és la família. És la millor escola, perquè és l’àmbit vital per excel·lència. Ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics, etc, sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en el seu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família.              Per això, la família no és avorrida, és excitant perquè és exigent, i és exigent perquè està plena de vida. La llar no és petita, la que és raquítica és l’ànima d’algunes persones que no saben apreciar la riquesa de la vida familiar. “La llar és més gran per dintre que per fora”, deia G.K.Chesterton. Per això és la més gran aventura de la nostra vida.          Un personatge conegut, al preguntar-li en què consisteix una persona sana, madura i integrada a la societat, va respondre: aquella que és capaç d’estimar i treballar. Pot ser un bon res

   Confiança en els fills.          En una pel·lícula molt antiga, en blanc i negre, sobre la vida d’Edison, es dóna l’escena següent: Al laboratori del físic inventor, entre moltes altres coses, de la llum incandescent arriba el moment de provar la primera bombeta després d’un llarg temps de treballs i investigacions prèvies. Edison (Spencer Tracy), davant l’expectació d’uns quants col·laboradors i amics, agafa la bombeta i la lliura amb certa solemnitat a un ajudant adolescent perquè la col·loqui. El noi agafa la bombeta per traslladar-la al seu lloc, però amb tan mala sort que ensopega, cau i aquesta es trenca. La desil·lusió és gran perquè significa un retard important del possible invent. Mesos més tard, un cop construïda de nou, es torna a repetir el moment del primer assaig. Edison sorprèn tothom tornant a lliurar, amb un somriure, la bombeta al mateix noi, el qual amb el rostre il·luminat per l’emoció i l’agraïment, aquesta vegada la trasllada amb èxit fins el lloc defi

Allò més important          Si em preguntessin per allò que crec més important per a l’educació dels fills i em fessin optar per una sola cosa, no dubtaria gaire. Apostaria, una mica per intuïció i una mica basant-me en l’observació diària, per l’estimació sincera dins el matrimoni.          Si hagués de raonar-ho o de buscar una argumentació que ho justifiqués, diria que el primer i més natural i per tant el més important àmbit educatiu és la família i aquesta es constitueix i té el seu punt de partença en l’amor dels cònjuges. D’aquí que aquest amor, element bàsic en la formació de la família, com a fonament i suport d’ella, ho sigui, també, de tota la seva missió educativa.          És en aquesta comunitat d’amor i de vida que és la família, on millor pot tenir lloc la comunicació vital per educar. De fet, és el lloc on les persones, els fills, s’accepten pel que són i aquesta acceptació és, a més a més, permanent, perquè el que s’accepta és allò de la persona que no can

La il·lusió          Transmetre il·lusió per viure és un objectiu que, més que proposar-nos, hauria   de sortir espontàniament de dins de cada educador. L’educador ha de ser una persona il·lusionada.          La il·lusió és per algunes persones una actitud bàsica en la seva manera de viure. Són gent de temperament alegre que saben gaudir de la vida sense necessitat de gaires complicacions. Són gent de permanent i refrescant joventut, que descobreixen constantment noves i senzilles possibilitats per passar-s’ho bé. Són gent que, potser sense saber-ho, han trobat l’art de viure i ho manifesten en el llenguatge dels seus ulls, en la frescor del seu somriure, i en l’oblit del que per moltes persones constitueix el tema central de la seva conversa: les malalties, els accidents, la carestia de vida…, i un reguitzell de tons foscos i tristes musicalitats. Gent que troba en allò que per a un altre seria la monòtona repetició d’un acte, una ocasió per fruir de la vida. Gent que

         La força d’un somriure        Una persona travessava, amb una certa freqüència, un peatge d’autopista. Quan ho feia pel pas manual, la seva actitud no diferia gaire de quan ho feia per l’automàtic. Allargava la ma amb els diners, una altra ma els agafava i li deixava el canvi. Esperava el llum verd i engegava. Un dia que hi havia una cua espectacular, en arribar a la garita, va donar les monedes i, mirant-se l’empleat, va dir tot somrient-li: “molta feina, oi?”. L’altre, assentint amb un gest, li va tornar el somriure. Quan, dies més tard, van coincidir de nou, l’empleat el va reconèixer i, des d’aleshores, se saluden com vells amics.          Si, la força d’un somriure i el que representa és molt gran. Res més atractiu que aquest gest, que en diverses circumstàncies és capaç d’expressar solidaritat, comprensió i pau. Si fóssim més conscients d’això no seríem tan avars amb els nostres somriures,          A la nostra llar, el somriure ha de ser moneda de canvi hab

Sinceritat... de veritat?          La sinceritat està de moda.          - El meu principal defecte – diu el personatge famós responent   a l’entrevista que pretén donar-lo a conèixer com realment és - …el meu principal defecte és que soc excessivament sincer.          I potser afegeix per resultar més convincent          - Dic el que penso, i això m’ha ocasionat més d’un problema al llarg de la meva vida.          Si l’entrevista és per la tele s’acompanyarà d’una lleugera caiguda d’ulls. Sap de sobres que tothom ho acceptarà bé.          Quan els famosos se’ls pregunta per un defecte, no responen: soc un mentider, o tinc enveja dels altres, o no em fio ni del meu pare... No, els famosos responen, normalment, atribuint-se un excés d’alguna cosa bona, que és el que ens fa dubtar seriosament de la seva sinceritat. Diuen coses com: sóc massa sincer, o confio massa amb la gent, o em deixo empresonar pel meu treball...          Ja se sap, els famosos són així. Han arribat,

Els pares davant l’adolescència.          Preguntant a un grup d’adolescents què els semblava que era l’adolescència, un no va dubtar gaire en la seva resposta: “La adolescència és aquella etapa de la vida en què els pares i professors es tornen insuportables”, va dir.          Potser tenia raó. Davant la necessària crisi de l’adolescència els grans no sempre estem a to amb la situació. Repassem algunes actituds dels pares sempre necessàries i, més que mai, en aquesta etapa dels nostres fills:

Ens tornen a visitar els extraterrestres         Havien promès la seva visita i no han faltat. El grup d’extraterrestres que el març va venir al nostre planeta per obtenir informació sobre el pare, ha tornat per conèixer amb detall, aspectes sobre el funcionament de la mare. Aquestes visites, segons ens han explicat, formen part d’un ambiciós projecte que té com a objectiu estudiar a fons l’estructura familiar dels humans per intentar aplicar-la al seu planeta.          Hem pogut observar que no tots els components del grup eren els mateixos de la primera visita. Alguna de les noves incorporacions tenien una complexió una mica diferent i es referien a ells com a gametos-X, mentre que aquests es referien als altres com a gametos-Y. No hem pogut aclarir ben bé en què consistia la diferència.

El joc: ensenyar a viure          El joc és una eina educativa necessària. Per als nens és, des de molt petits, una necessitat vital que els permet aprendre coses i adquirir habilitats. La majoria dels jocs ajuden al desenvolupament de la intel·ligència ja que s’ha d’aprendre a planificar, s’han de memoritzar molts detalls, s’han de saber calcular possibilitats d’acord amb les pròpies forces, etc. Ajuden, també, al desenvolupament de la voluntat   perquè requereixen un cert esforç – en alguns físic – i s’ha de reconèixer i sotmetre’s a unes regles, amb el que comporta d’exercici de maduresa.          Per als pares i educadors és una possibilitat de conèixer-los millor i corregir aquelles actituds que es posen de manifest a l’hora de jugar: faltes de concentració, trampes, egoismes, ansietats, etc., que no són bones   per un nen ni per l’home que serà més endavant. Es diu que la gent se la coneix a la taula i al joc, i és veritat. Molts aspectes i maneres de fer es veuen reflect

Completem, amb el d'avui, els dos escrits anteriors amb el títol genèric de "Salvem la infància!". Si la proposta us sembla incompleta seguiu fidels al blog on aniran sortint, en escrits posteriors, altres aspectes educatius a tenir en compte. Salvem la infància! - proposta Hem de recuperar la infància i hem de posar esforç per oferir una formació completa i equilibrada als nostres nens. Que no passi que, perquè uns no tenen temps, els altres no els hi correspon i els tercers volen audiència o volen vendre com sigui, ningú no es preocupi seriosament d’ells. Per això: - Hem de recuperar la lectura. Perquè la capacitat de reflexió i raonament passa fonamentalment per la lectura. És molt difícil concebre el pensament sense llenguatge, sense paraules. No es tracta de menysprear la cultura de les imatges, ni de defensar la del llibre com oposada a aquella. Però s’ha de limitar i controlar seriosament el temps i el contingut dels programes de televisió, videojocs, Intern

Continuació de l'escrit del dilluns pasat: "Salvem la infància!-el passat" Salvem la infància! – el present Avui, alguns dels trets de la infància del passat han canviat bastant, a causa de diversos motius, tots ells positius. El pluralisme democràtic, per exemple, ha fet que els adults no estiguin d’acord en tot, i per tant no hi ha un front comú de la gent gran. Avui són pocs els qui s’aventuren a corregir en públic un petit que no sigui el seu propi fill. El desenvolupament dels mitjans d’informació, televisió, Internet... ha fet que els nens aprenguin a un ritme vertiginós algunes coses sense la necessitat dels grans. Ho saben tot, ho han vist tot, ho han descobert tot, i el adult -els pares- no pot controlar tota la informació que arriba al nen. El nen sap coses que abans eren reservades al món dels grans. L’escola ja no és la font quasi única d’informació. El professor, el mestre, ha perdut, potser per això, part de la seva autoritat absoluta. Per contra, l’

Amb el títol genèric “Salvem la infància!”, comença un grup de tres articles. En ells intentaré contraposar el passat (avui 5 d’abril) amb el present (el proper dilluns 12 d’abril), acabant finalment amb una proposta (divendres 15 d’abril) que suggeriré. Salvem la infància! - el passat No fa tant de temps, el nen aprenia lentament els secrets de la vida adulta. El seu procés d’aprenentatge estava controlat i protegit per l’adult que tenia un coneixement de la vida, de la violència, les tragèdies i els misteris que el nen no tenia i que no es considerava adient que tingués. S’evitava parlar de segons quins temes i d’utilitzar segons quines paraules davant d’ell. L’adult era conscient que havia de protegir la seva innocència. El món dels adults se’n sentia fortament responsable d’això i també del procés general de formació dels més menuts. A la plaça del poble quan un nen feia una entremaliadura, qualsevol veí, qualsevol persona gran es creia en l’obligació de corregir-lo, atorgant-

Dedicar temps als fills Ho hem observat bocabadats en alguna pel•lícula, ho hem llegit sorpresos en alguna novel•la d’època, d’aquestes que comencen amb una generació i acaben tres generacions després. Abans la gent de diners confiava quasi completament l’educació dels seus fills a una espècie de “mare mercenària”. Li deien noms diferents segons el gust o el costum cultural del moment: la “miss”, la ”mademoiselle”, la “fraülin”, la “institutriz”... A l’hora del desdejuni, la “fraülin” portava els nens a veure a la mare, la qual preguntava com s’havien portat el dia anterior (pregunta amb resposta pagada) i com havien passat la nit. El pare, amb la tassa de cafè als dits, aixecava la vista del diari i feia una correcció sobre la manera de vestir dels seus fills. Ràpidament la “fraülin” se’ls emportava perquè la mare pogués dedicar-se a acomiadar al marit que anava a la feina, i tot seguit, arreglar-se per passejar amb les amigues, anar de compres, prendre el te, dedicar-se a una labo

Educar la voluntat          Podríem dir que els actes pròpiament humans, racionals i lliures, provenen de la conjunció de la intel·ligència i la voluntat. La primera ens fa saber el que hem de fer. La segona ens ho fa fer, perquè ens dóna l’empenta i la força per fer-ho: ens fa voler fer-ho. Seria una manera senzilla d’explicar-ho.          Un exemple simple pot servir per esclarir-ho. A les set del matí, quan sona el despertador, sabem que ens hem d’aixecar. Ens ho diu la intel·ligència. Però també sabem que no n’hi ha prou. Necessitem quelcom més. Necessitem d’una força que ens faci aixecar: la voluntat. Sense ella seria inútil la claredat d’idees de la intel·ligència.           L’educació de la voluntat és molt important i ho és des dels primers anys. Per fer-ho, hem d’aprofitar les múltiples situacions de la vida diària. Els pares hem de tenir clar que eduquem fonamentalment en les coses petites, en els detalls del dia a dia. És on ens juguem l’educació i la felicitat del

    Ens visiten els extraterrestres M’han explicat com un grup d’extraterrestres ha fet un viatge a la terra per estudiar l’estructura familiar dels humans, de la que n’havien sentit a parlar molt bé. Per fer-ho han previst diverses visites durant l’any. En la primera, que acaba de tenir lloc just abans de començar la primavera, a mitjans de març, han volgut conèixer el funcionament i les característiques d’un pare. Cap al maig, tornaran a venir per recollir informació sobre la mare. Sembla que han escollit aquest ordre basant-se en la història que els havia arribat sobre els primers habitants de la terra. El conseller de relacions exteriors i el de planificació familiar, una mica sorpresos per l’interès manifestat, els han atès de la millor manera possible organitzant un seguit de reunions amb diversos experts sobre el tema. Abans de marxar han volgut veure alguns exemplars de pare, per fer-se’n una idea més exacta.

     Ensenyar a ser feliç.          Ensenyar ha ser feliç ha de ser un objectiu prioritari dels pares de família. Les persones no neixen felices o infelices, sinó que aprenen a ser-ne. Si bé és cert que, per temperament, cadascú té una diferent predisposició a l’alegria, també ho és que tots haurem d’esforçar-nos per incorporar-la a la nostra personalitat, també quan apareixen les preocupacions o contrarietats. De fet, la felicitat és quelcom que no té una relació directa amb el nombre d’alegries o de penes, depèn més de com s’entén el sentit de la vida.            Repassem algunes actituds que haurem de fomentar a la nostra llar per ensenyar a ser feliç.

                        El valor de l’exemple No s’ensenya ni amb el que se sap ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa.          La persona, al llarg de la seva vida, quasi no fa altra cosa que repetir el que veu o ha vist. Res no penetra tan directament dins d’un com l’exemple. Si això és així per totes les edats, ho és més durant la infància i l'adolescència, quan la personalitat és particularment sensible a la influència de les persones que l’envolten.          L’exemple és el bé més preat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè l’educació no consisteix en discursos que, encara de vegades necessaris, sempre són insuficients. No ens pot sorprendre que no facin cas del que diem, si han estat testimonis que el que fem no es correspon amb el que diem.          De l’educació per discursos o sermons pot el nen, sobretot arribant a gran, evadir-se. Però no pot escapar-se a la influència d’una vida exemplar. Per això l’educació és tan exigent, perquè l’edu

El moment de la família Perquè: “El moment de la família”? Perquè avui, especialment, els mals del món només els pot solucionar la família, l’anomenada família tradicional, o simplement la família. La nostra societat reclama i exigeix un canvi radical, potser sense una massa clara consciència, però amb una certa angoixa. Ens trobem amb múltiples successos en els que s’evidencia una clara deshumanització en el tracte de les persones, en les relacions entre elles: violències, maltractaments, corrupció, un individualisme exacerbat ... gamberrismes col·lectius, i un llarg ventall de coses que ens fan exclamar: que està passant?           En el procés de millora de la nostra societat hem de descobrir o redescobrir la importància de que cadascú es proposi la millora, en primer lloc, en la nostra pròpia llar. Per això repeteixo el que hem sentit a dir tantes vegades: ¡la família és el negoci més important!      

         Arrels i ales        Vaig llegir no fa gaire una cita que deia més o menys així: “hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un, arrels; l’altre, ales.”           Encara que a primer cop d’ull pugui semblar que conté una contradicció, penso que dóna, de forma simbòlica, la doble dimensió de l’educació, recollint dos grans objectius que s’han de compaginar i fer factibles a la vegada.           Les arrels que fixen a terra i les ales que permeten aixecar el vol, poden ser símbols de la mateixa tasca: l’educativa?           Doncs, si. Potser per això és tan difícil educar bé... potser per això es pot considerar l’educació un art.           Arrels, vol dir donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida.           Ales, vol dir aconseguir l’autonomia necessària per fer un bon ús de la llibertat.