Converses de sobretaula

      L’almoina Havia tingut una vida molt agitada anant per tot arreu. De bar en bar: màquines escurabutxaques, de tabac,...   De mà en mà, de butxaca en butxaca, de portamonedes en portamonedes, de màquina enregistradora en màquina enregistradora,... Ara, feia ja un cert temps, estava en un lloc completament nou per a mi. Em van introduir, no recordo com, en un recipient tancat, esfèric, però amb un fons pla i amb una escletxa allargassada en la part superior, per on es podia endevinar tènuement si era de dia o de nit.   No estava sola. N’hi havia d’altres com jo; totes juntes i atapeïdes i,... tant de temps en el mateix lloc! Semblava que s’haguessin oblidat de nosaltres. Jo era de les més grosses i boniques, encara que una mica desgastada. De tant en tant, per l’escletxa deixaven caure noves companyes, més petites o més grans, que passaven a engruixir el nombre de les empresonades.

      Temperament i caràcter - 2 En l'article anterior em vaig comprometre a donar alguns consells per tractar els diferents tipus de caràcter que sorgien de la classificació que vaig utilitzar. Recordem algunes prevencions que ens suscita la classificació: -Qualsevol classificació és un reduccionisme de la realitat i, especialment en aquest cas, cal usar d'ella amb criteri i sense determinismes. -Els diferents tipus que sorgeixen no es donen de forma exclusiva. Normalment una persona s'aproxima més a un d'ells, però pot tenir aspectes d'un altre o altres. -En la classificació que fem servir es donen qualificatius que ajuden a identificar els diferents tipus de caràcter, però que no s'han de prendre com pejoratius ni elogiosos.   Conscient de la impossibilitat de tractar prou el tema i a risc de caure en la simplicitat, passo a donar alguns consells que poden ajudar a pares i educadors, encara que animo al lector a ampliar la informació pel

Temperament i caràcter -1 No tothom està d'acord en la definició d'aquests termes: temperament i caràcter. Exposo breument el sentit que els hi donarem: -El temperament és una característica bàsica que es manifesta en els primers anys de vida en el seu estat més pur. Encara que no és simplement innat, si se li suposa una certa influència genètica a la qual s'afegeix la influència de l'entorn en els primers anys de vida. -El caràcter és la manera distintiva de ser i d'enfrontar-se a la vida, una persona. És el conjunt de trets personals, de reaccions i hàbits de comportament que s'han adquirit al llarg del creixement personal per les influències socials, culturals i educatives, i que conformen una tendència habitual de resposta. El caràcter és alhora permanent i millorable.

  Com es perd la confiança dels fills? Hi ha algunes actituds dels pares que s’oposen al clima de confiança que ha d’existir a la llar per fer possible l’educació dels fills. Les podríem classificar en alguns tipus ben diferenciats. Pares pessimistes.- Són aquells que poden convertir en tragèdia qualsevol esdeveniment familiar. Es dediquen a destacar els defectes i els aspectes negatius. Miren els fills com presumptes culpables i n’esperen sempre el pitjor. Utilitzen quasi exclusivament les sancions negatives. No confien en els seus fills i, per tant, aquests tampoc confien en ells.

                Respectar la veritat És freqüent veure com en alguns mitjans de comunicació de quasi tot L'espectre ideològic i polític és propaguen notícies d'escàndols, corrupcions, augments de patrimoni... de personatges públics, en alguns casos amb proves poc fonamentades, en altres amb insinuacions velades. Cada un d'aquests mitjans, que per naturalesa hauríen de ser transmissors de la veritat, escull el què més pot complaure els seus lectors. Això si, apel·lant a la llibertat d'expressió! Tot això és retro alimenta a les xarxes socials d'Internet, on qualsevol cosa val i la Impunitat és enorme, facilitant, així, el gust per la maledicència. També, en algunes tertúlies i debats desapareix sovint la presumpció d'innocència. Elevar el rumor a la categoria d'informació versemblant és relativament fàcil.

                    La temprança El domini ferm i moderat de la raó sobre el desig té un nom: la virtut de la temprança. Alguns poden veure la temprança com una limitació que no deixa fer el que ens agrada, el que voldríem. S’equivoquen, no és una negació. El que fa és integrar ordenadament el desig en la globalitat de la persona. No és per tant limitació sinó grandesa. En la manca de temprança hi ha menys llibertat perquè els que es deixen portar pel simple impuls del desig, estan menys disposats per determinar allò que és veritablement bo. Tenen una llibertat hipotecada, no coneixen el sentit de la mesura i son incapaços d’entendre la raó per subordinar el plaer a la verdadera felicitat. Només pensen en esquivar tot allò que costa, centrant-se en delits sensibles i efímers.

       Educar: què?, cóm? L’educació (del llatí “educere”: treure enfora, extreure, o “educare”: formar, instruir) pot definir-se (així ho fan els diccionaris) com: “Procés mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors i maneres d’actuar. L’educació no solament es produeix a través de la paraula perquè està present en totes les nostres accions, sentiments i actituds.” Basant-nos en aquesta definició veiem que l’educació conté dos aspectes fonamentals: què hem de transmetre, i cóm hem de fer-ho.

  El senyor de les mosques La participació en un cine fòrum sobre la pel·lícula “El senyor de les mosques” de H. Hook (1990), m’ha suggerit una sèrie de reflexions que us proposo pel seu contingut educatiu. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la de W. Golding publicada l’any 1954, i que es considera tot un clàssic de la literatura anglesa de la postguerra. L’autor va rebre el premi Nobel de Literatura l’any 1983. En síntesi la pel·lícula, fidel en els seus continguts bàsics a la novel·la, ens descriu com uns nens-adolescents (entre 7 i 12 anys) es troben com a conseqüència d’un accident, en una illa paradisíaca sense adults. Comencen organitzant-se amb l’esperança de ser rescatats, però aviat sorgeix l’individualisme, el desinterès pel bé comú, l’afany de poder localitzat en un d’ells, i van creixent les tensions fins arribar a situacions dramàtiques que no especifico més per si algun lector vol veure la pel·lícula o llegir la novel·la.

                        La millor aventura                              Núria i Marc Iniciareu la millor aventura de la vostra vida. Ja no sereu solament dues persones, sinó que constituïu una nova unitat: un matrimoni. La més gran de les aventures. Ni un safari per l’Àfrica, ni cap esport d’aventura, que en el fons són aventures prefabricades, us aportarà tants episodis diferents, tantes circumstàncies dispars, com la que inicieu: constituir-vos en matrimoni i fundar un nucli familiar propi en el que vosaltres dos sou els protagonistes. Una aventura que inicieu perquè us estimeu i esteu disposats a estimar-vos sempre, passi el que passi. Com us dirà el sacerdot, testimoni del vostre enllaç en representació de l’església: en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, en el dolor i en l’alegria, en la joventut i en la vellesa...

                 Primeres sortides Quan el fill arriba a una determinada edat, apareix l’anhel   per sortir de casa i trobar-se amb amics de la seva edat. Els pares es troben davant   d’una sèrie d’alternatives que els poden fer dubtar i preguntar-se quins límits o condicions han de posar o exigir. O bé quins consells han de donar per tal que un experiència   negativa no suposi perdre el que s’ha ensenyat fins ara, ans al contrari serveixi per enriquir i reafirmar la seva formació Preguntes com: Té l’edat? Amb qui surt? On van? Quant temps? Quin horari? Entre setmana o només caps de setmana?... són algunes de les que hauran de respondre adequadament.

            Saber dir: no! La força de voluntat és una qualitat que sabem apreciar en la persona que l’ha adquirida. Valorem la seva capacitat de domini sobre ella mateixa, és a dir, el grau de control que té sobre els seus propis ímpetus, capricis, passions i sentiments. Aquest domini li permet governar la seva vida, sense que siguin les diferents situacions que es presenten les que ho facin per ella.   La persona amb força de voluntat domina els esdeveniments per adversos que siguin. Passa per damunt d’ells. En canvi, quan falta aquesta força és a l’inrevés, són els esdeveniments els que manen, sent la persona una titella d’ells. Aquesta força de voluntat, aquest domini d’un mateix, es forja des dels primers anys de la infantesa. És important tenir-ho present en l’educació dels fills, perquè la seva mancança els conduirà, quan siguin grans, als més rotunds fracassos i sofriments.

             Ensenyar a pensar En un món en què un intens ritme de vida ens pot fer passar d’una activitat a una altra sense plantejar-nos gaire les raons; en què la tècnica ens permet utilitzar un televisor, un ordinador, un mòbil, un cotxe, sense entendre gaire com funcionen sinó només perquè serveixen; en què el consumisme materialista impulsat per la propaganda i la publicitat ens fa desitjar més i més coses; en un món com aquest en què vivim, fa falta un esforç especial per aconseguir que el pensar vagi per davant de l’actuar per tal que la nostra activitat tingui sentit, que entendre les coses vagi per davant d’utilitzar-les per tal d’usar-les millor, i que el l’ésser vagi per davant del posseir per no perdre la veritable identitat de l`home. Pensar, entendre, ésser, vet aquí tres característiques fonamentals de l’home que no poden quedar subordinades a res, que han d’estar molt presents en l’acció educativa i que no han de quedar enrere.

        Demanar perdó i perdonar             “No em penedeixo de res. Si tornés a viure la meva vida no rectificaria res del que he fet”, se sent dir al famós de torn, en ser preguntat per la seva vida passada.             Declaració de principis que no deixa de sorprendre’ns. Si és sincera estem davant d’un “superhome” o d’un gran orgullós. Sinó, d’un hipòcrita, fals o mentider.             Qualsevol persona comet errors que produeixen ofenses als qui l’envolten. Aquests errors i ofenses acostumen a anar acompanyats d’un sentiment de culpa per a qui les causa. Sentiment de culpa que quan està ajustat a la realitat és bo. Si aquesta persona pretengués desentendre’s de la realitat de l’ofensa que ha produït o intentés projectar, sense raó, la culpa sobre els altres, és faria mal a ella mateixa perquè no posaria remei al seu mal, sinó que l’ignoraria o l’ocultaria.

             Anar a l’una             Un dels problemes més greus en educació és la manca de bona harmonia entre els educadors. El nen davant la falta d’enteniment entre els qui tenen la missió de guiar-lo, primer es desconcerta i després s’aprofita d’ella per fer valer el seu caprici.             Si això és així entre família i escola, entre pares i professors, encara ho és més entre mare i pare. Llur relació no hauria de presentar fissures, per l’element afectiu que s’hi afegeix, i que és de gran importància. Qualsevol manifestació de desacord entre els pares repercuteix dolorosament en el cor del fill, encara que en algun cas hi pugui trobar algun avantatge immediat.             Hi ha unes regles de sentit comú que hauríem d’estar disposats a no infringir-les mai.

           23 d’abril: dia del llibre. El món de la imatge i so, que es converteix moltes vegades en estrèpit, no ens deixa durant tot el nostre dia. El ràdio-despertador inicia amb nosaltres el dia. El ràdio-CD del cotxe agafa l’alternativa oferint notícies i música a un ritme frenètic, augmentat per la veu aguda de locutors entusiastes. Grans rètols anunciadors reclamen la nostra atenció animant-nos a comprar, consumir, viatjar o canviar de cotxe. Els titulars dels diaris, els anuncis de la televisió, les fotografies sensacionalistes d’algunes revistes, algunes escenes dels informatius, molts   dels debats televisius, algunes pel•lícules amb imatges a un ritme vertiginós, la Internet, el YouTube, el mòbil, els whatsApp... completen l’agitat quadre en el qual ens trobem tots. No sembla que hi hagi lloc per a la tranquil•litat o un moment de serenitat per una altre mitja de comunicació que no sigui el soroll i el moviment boig. Però aquest moment de reflexió és cada

        El paper dels avis Un amic m’explicava que en morir el seu pare va quedar sorprès de com els seus fills comentaven positivament, amb una barreja d’admiració i respecte, les coses de l’avi: com treballava, el que arribava a saber, el seu sentit de l’humor,… La sorpresa era en part justificada perquè, per motius de residencia distant, el contacte no havia estat, darrerament, gaire freqüent. I és que els avis, les avies, tenen una influencia educativa molt important sobre els seus nets. No sé quin secret comporta aquest salt generacional que fa que valors que els pares tenen dificultats per transmetre, els avis ho aconsegueixen més fàcilment. Allò que de pares a fills provoca sovint reaccions en contra, rebuig, polèmica o discussió, en canvi, s’accepta fàcilment i amb respecte dels avis.

El valor de l’amistat en els fills - 2 En l’article anterior vàrem anunciar alguns aspectes que quedaven pendents de tractar. Sense esgotar, ni molt menys, el tema, ens plantegem algunes coses més. Els pares han d’assegurar-se de la conveniència d’una amistat, sense envair la intimitat del seu fill, però creant situacions atractives per conèixer els seus amics.   Si tenim les portes obertes de casa per tal que els fills portin els seus amics, podrem tenir ocasió de conèixer-los i saber com pensen i quins criteris tenen. Sempre hem de fer-los veure que una amistat és una ocasió per fer el bé a l’amic. Si no és així no és una vertadera amistat.

El valor de l’amistat en els fills. L’amistat és un valor que desitgem pels nostres fills, per tal que tinguin, ara i sempre,   amics i bons amics. L’amistat juga un paper molt important en el desenvolupament personal de nens i adolescents.   L’amistat és aquella relació íntima que es té amb una persona, normalment amb interessos comuns, amb la qui es té un tracte personal i sovint, i amb la qui ens desitgem, recíprocament, el bé i la millora personal. Definida així, és evident que es requereix una certa maduresa per entendre tota la dimensió de l’amistat, perquè es refereix a una relació d’intimitat i per tant, no hi ha amistat fins que la persona, reconeixent la seva pròpia intimitat, aprèn a compartir-la degudament amb altres. Tampoc n’hi ha si no es desitja el bé de l’altre, i si aquest desig no és compartit. Segons les edats, doncs, l’amistat tindrà una consideració una mica diferent.  

Vint-i-set batalles importants Perquè els fills adquireixin hàbits bons és important començar ben aviat, de ben petits i aprofitar les moltes ocasions de la vida diària. Detalls petits que exigits amb constància, permetran l’adquisició de l’ordre, fortalesa, laboriositat, generositat, esperit de servei, diligència, responsabilitat,... que representaran un suport bàsic de la seva educació. No hi altra manera, o ho fem així o no ho els adquiriran. Per no quedar-nos en la teoria, dono una relació de quins podrien ser. Que ningú esperi res de nou. Són les coses de sempre, que, si ens les proposem de debò, poden servir per la seva formació. És senzill però no és fàcil perquè exigeix constància i, moltes vegades, anar al davant amb l’exemple. Som-hi doncs:

       Educar en la llibertat La persona humana en quant es distingeix dels altres éssers de la creació es podria definir com a: subjecte racional, lliure i capaç d’estimar.   D’aquesta definició, potser el que resulta més difícil d’explicar és el concepte de llibertat. Tots veiem que és important educar per tal d’aconseguir que els nostres fills siguin lliures i capaços de fer un bon ús de la seva llibertat. Però, què és la llibertat? En què consisteix aquest do amb que Déu ha adornat a la persona humana. Hi ha una sèrie de formulacions simples, fins i tot en les definicions que podem trobar en els diccionaris, que es fan servir habitualment i que no reflecteixen el que és, en el fons, la llibertat. Dos conceptes que es repeteixen i que són simples reduccionismes, són: -no estar subjecte, subordinat o obligat en general a res, o concretament al domini d’altri, o al d’unes normes, o en contra de la pròpia voluntat. -facultat d’escollir, de decidir, en general i, concret

                 Esperit de servei L’esperit de servei és connatural a la persona humana. Les persones volen servir, volen ser útils als altres, a la societat. Tenim l’experiència de que quan ens trobem en una població desconeguda i volem arribar a un determinat lloc, i busquem l’ajuda d’algú, és habitual que la persona a qui li demanem aquesta ajuda,   s’esforci donant-nos tota mena d’explicacions, assegurant-se que l’hem entès i , fins i tot, ens pot acompanyar un tros per tal   de orientar-nos completament. Sovint, dóna la sensació que aquella persona estava esperant que algú li demanés alguna cosa per poder-li ser útil, per servir.   Fa poc, un amic m’explicava com perdut en cotxe en una gran ciutat, estrangera i especialment complicada, un conductor d’un altre cotxe al qui li havia demanat com arribar al seu hotel, el va fer seguir-lo durant mitja hora fins deixar-lo a la porta.

            Tots a taula Ha arribat a les meves mans el resum d’uns estudis fets a EEUU sobre la relació existent entre la presencia de sobrepès en nois i noies, amb la freqüència d’àpats fets en família. Es va observar una reducció del 15% del risc de sobrepès en els grups de nois i noies que menjaven en família sempre o quasi sempre. Aquest i altres estudis posen de manifest que promoure els àpats en família té una influència en la qualitat de la dieta i per tant en reduir el risc de sobrepès. El menjar en família s’associa amb un consum més gran de fruites, verdures, llet i cereals i una disminució de greixos, de begudes refrescants i de fregits. D’aquesta manera s’aconsegueix l’adquisició d’hàbits alimentaris bons, des de petits. Però la influència en els bons hàbits alimentaris i en el valor de la salut a través de la nutrició, no són els únics beneficis dels àpats familiars.