Virtuts: 12 - La temprança

Escrita per -
                    La temprança

El domini ferm i moderat de la raó sobre el desig té un nom: la virtut de la temprança. Alguns poden veure la temprança com una limitació que no deixa fer el que ens agrada, el que voldríem. S’equivoquen, no és una negació. El que fa és integrar ordenadament el desig en la globalitat de la persona. No és per tant limitació sinó grandesa.

En la manca de temprança hi ha menys llibertat perquè els que es deixen portar pel simple impuls del desig, estan menys disposats per determinar allò que és veritablement bo. Tenen una llibertat hipotecada, no coneixen el sentit de la mesura i son incapaços d’entendre la raó per subordinar el plaer a la verdadera felicitat. Només pensen en esquivar tot allò que costa, centrant-se en delits sensibles i efímers.

Sabem que les coses importants d’aquesta vida no s’aconsegueixen sense esforç. La formació dels fills, la ciència, la cultura, l’esport,... s’han cobrat moltes hores d’esforç i sacrifici. Sense la virtut de la temprança és difícil tenir la capacitat per aconseguir allò que requereix temps, sabent esperar. Avui, que vivim una certa cultura de l’instant, és especialment important saber esperar. Molts anuncis ens inviten a aconseguir sensacions, èxit,... amb una refresc o amb una colònia. Ens inviten a aprendre un idioma amb poc temps, i és mentida. Hem d’ensenyar amb exemples, que no solament val la pena allò que s’aconsegueix al moment, sinó que moltes coses importants necessiten temps i esforç per aconseguir-les.

La intemperància és un signe clar d’immaduresa. Un nen ha d’aprendre de la mà dels seus pares a adquirir aquesta virtut. En aquesta virtut l’exemple dels pares és especialment important. Ensenyar a viure amb sobrietat i temprança depèn molt de l’exemple dels pares i de la seva exigència, evitant capricis i fent viure aquesta virtut amb alegria. Ensenyant ideals elevats que porten a una satisfacció profunda en lloc de buscar un plaer superficial. Ajudant-los a administrar amb moderació allò que fan servir. Que vegin que per aconseguir algunes coser s’ha de saber esperar, ensenyant a no buscar una resposta o una satisfacció immediata a tots els seus desitjos. Saber esperar serà més endavant, en el nuviatge, una ajuda necessària. La renúncia i sacrifici dels seus propis pares per amor d’ells, els portarà a valorar aquesta virtut.

La temprança fa a l’home amo d’ell mateix i li confereix la serenitat per governar els seus desitjos i la seva vida cap un bé superior, aconseguint l’autodomini per no ser influït per l’ambient... ni pels anuncis!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Escrita per -
Imatge
         Arrels i ales        Vaig llegir no fa gaire una cita que deia més o menys així: “hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un, arrels; l’altre, ales.”           Encara que a primer cop d’ull pugui semblar que conté una contradicció, penso que dóna, de forma simbòlica, la doble dimensió de l’educació, recollint dos grans objectius que s’han de compaginar i fer factibles a la vegada.           Les arrels que fixen a terra i les ales que permeten aixecar el vol, poden ser símbols de la mateixa tasca: l’educativa?           Doncs, si. Potser per això és tan difícil educar bé... potser per això es pot considerar l’educació un art.           Arrels, vol dir donar fonaments sòlids i models de referència que donin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida.           Ales, vol dir aconseguir l’autonomia necessària per fer un bon ús de la llibertat.
Veure article complet

Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.

Escrita per -
Imatge
En el dia de sant Esteve, quan ens reunim tota la família, el meu fill Josep Maria ens va regalar aquesta bonica història. …pensava que “Els Pastorets” es feien només a la nostre terra!! Estava ben orgullós d’això. Tenim el pa amb tomàquet, els carquinyolis, els panellets, les sardanes,..., i la representació per Nadal de “Els Pastorets”. Doncs, em vaig assabentar que també a altres indrets fora de les nostres comarques, tenen els seus Rovellons, Lluquets, Zacaries,..., dimonis i sants Gabriel. Amb altres noms i, suposo també, cadascú amb els seus propis tarannàs. No ens ha de saber greu, ans al contrari sempre podrem pensar que som prou internacionals com per exportar a l’estranger les nostres bones tradicions. La història que us presentem transcorre en un petit poble italià dels Apenins. El seu nom se m’escapa, però és d’aquesta mena de poblacions on tots es coneixen a la perfecció. Que si el noi de la Maria, en Martí de can Farré, la néta d’en Fulgenci...   Com
Veure article complet

Pares: 9 - Cóm es perd la confiança dels fills?

Escrita per -
Imatge
  Com es perd la confiança dels fills? Hi ha algunes actituds dels pares que s’oposen al clima de confiança que ha d’existir a la llar per fer possible l’educació dels fills. Les podríem classificar en alguns tipus ben diferenciats. Pares pessimistes.- Són aquells que poden convertir en tragèdia qualsevol esdeveniment familiar. Es dediquen a destacar els defectes i els aspectes negatius. Miren els fills com presumptes culpables i n’esperen sempre el pitjor. Utilitzen quasi exclusivament les sancions negatives. No confien en els seus fills i, per tant, aquests tampoc confien en ells.
Veure article complet