Pares: 15 - Ensenyar a volar

Ensenyar a volar

He llegit , no fa gaire, una cita d’una santa, la Mare Teresa de Calcuta, que diu així:

“Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol

Ensenyaràs a somiar però no somiaran el teu somni

Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida

Però en cada vol, en cada somni. en cada vida estarà la petjada del camí ensenyat.”

És una bona reflexió tant per als pares com a per als fills, també per a mestres, professors, alumnes, estudiants,...

M’ha fet pensar en el primer article que es va publicar en aquest blog. Es titulava: “Arrels i ales” i recollia una cita que deia així: “Hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un arrels i l’altre ales” i ens preguntàvem si era possible que aquest dos llegats fossin objectius de la mateixa tasca, l’educativa, quan semblen contradictoris: les arrels fixen a la terra i les ales serveixen per tot el contrari, per volar. La resposta que es donava era que sí: es tractava de donar, durant el procés educatiu, per una banda, fonaments sòlids i models de referència que donessin respostes segures i fermes a moltes qüestions de la vida (arrels) i, també, aconseguir l’autonomia i la iniciativa necessària per ser capaços de fer un bon ús de la seva llibertat (ales).

Es tracte de trobar, en cada moment, l’equilibri idoni entre aquests dos grans objectius. I això no és fàcil, perquè podem decantar-nos cap a un cantó o cap a l’altre d’aquest equilibri.

Quan l’autoritat dels pares deixa de ser un servei per guiar en l’exploració dels valors; deixa de ser un estímul per ajudar a prendre decisions correctes i deixa de ser ànim per l’esforç que el procés de maduració exigeix; quan passa a ser un autoritarisme, o sigui una autoritat que no es guanya sinó que s’imposa amb rigidesa i control excessiu;  quan un proteccionisme angoixant es proposa evitar qualsevol tipus de malestar o perill al fill; aleshores aquest punt d’equilibri es desplaça i s’està exagerant amb les arrels i es tallen les ales, i tenen dificultats per volar. O bé, arriben a un punt de rebel·lia que els fa depreciar i rebutjar tot els intents dels seus pares, i aleshores volen però sense saber on van, com un ocell engabiat que s’escapa de la seva presó.

Quan per comoditat, o per una mala entesa teoria educativa de que els fills han d’aprendre pel seu compte, es deixa fer com si allò que han d’aprendre ja els arribarà d’alguna manera a través de no se sap què o a través de la seva pròpia experiència; quan no s’intervé o s’intervé amb freqüents incoherències; quan els pares es tornen permissius, passius, i els sembla que no han de tallar en cap moment la espontaneïtat dels seus fills; aleshores el punt d’equilibri també es perd i els fills també acabant volant,... però sense nord.

Trobar aquest punt d’equilibri en la tasca educativa requereix reflexionar constantment on s’està, en cada moment i en cada fill, perquè el procés de maduració és dinàmic, no és estàtic. No és el mateix per a cada fill, perquè en funció del temperament i el caràcter de cada un s’haurà de desplaçar en un sentit o en un altre. A uns se’ls haurà de fixar més a terra i a altres se’ls haurà d’animar a prendre més iniciatives.

Per altra banda en funció de l’edat i a mesura que vagin creixent és evident que la manera de propiciar cada un d’aquest objectius serà diferent, i no podem  oblidar que l’objectiu final dels pares és, precisament que els fills aixequin el vol per tal d’exercir la seva llibertat, una llibertat modelada per la veritat. 

Per això, retornant a la cita amb la que hem començat, hauríem de poder trobar en cada vol, en cada somni, en cada vida dels nostres fills, la petjada del que s’ha intentat ensenyar: la veritat.