Dr. Jekyll i Mr. Hyde

Aquest escrit es basa en la novel.la de R.L Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde", en la que es representa el trastorn psiquiàtric que fa que una mateixa persona té dues personalista oposades. El Dr. Jekyll, científic, es converteix en el malèfic personatge de Mr. Hyde.

Una carta:

Apreciat Dr Jekyll

Vostè, que és un home obert a la innovació i a l’experimentació sense límits, li interessarà saber el que un amic va descriure’m com al paradigma democràtic en educació. Es tracta de fer un pas decisiu per a traspassar, definitivament, la responsabilitat de l’educació dels fills, dels pares a la comunitat, de la família a l’estat. Fins ara, se’n anat fent petits passos, però ja és hora del pas definitiu.

Deia, amb un gran sentit pragmàtic i realista, que els pares no poden fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat que sobrepassa la seva capacitat per molt sinceres que siguin les seves disposicions. L’educació és una tasca massa complexa per deixar-la sobre les espatlles d’una parella inexperta només pel fet d’haver-los engendrat. A més, és una tasca que si no es fa prou bé se’n ressent tota la societat. Per aquest motiu, és la societat qui s’ha de fer càrrec de l’educació de les persones, i des del primer moment, fins i tot, des d’abans de la concepció. La comunitat, l’estat, ha de determinar quan pot rebre un nou membre i ha de controlar, mitjançant els anàlisis oportuns, si, un cop engendrat de la manera més oportuna, mereix la possibilitat de la seva existència, per tal de no córrer riscos innecessaris.

El nou membre rebrà, des del primer moment, l’atenció dels especialistes comunitaris per tal que la seva creixença i educació estigui d’acord amb els principis establerts a la comunitat. Per altre banda, els pares alliberats de la càrrega responsable envers els fills, no corren el perill de patir per ells, ni de sentir-se atrapats per una relació i uns lligams que l’únic que fan és limitar-los com a persones i postergar l’assoliment de les seves aspiracions personals. Els fills, educats per la comunitat, acabaran formant part d’ella de la manera més natural, ocupant cadascú el lloc que per la seva capacitat li correspon.

Anem, Dr Jekyll, cap a un món nou en el que la generació i educació dels nous membres estarà absolutament subordinada a les necessitats de la comunitat, de manera que podrem oblidar-nos de conceptes retrògrads com a família, amor patern, amor filial, escoles d’iniciativa privada... i encara que sempre correrem el perill de que algunes idees tradicionals, propostes pels moralistes de sempre, pretenguin imposar-se, aquestes acabaran claudicant davant l’evidència de l’eficàcia de les noves idees.

Fins sempre.

Mr Hyde.

  .......................................................................................................................................

Resposta:

Mr Hyde

En resposta a la seva esbojarrada carta, li escric aquestes línies per tal de descarregar la meva atribolada consciència ja que em sento culpable de les seves barbaritats.

Els pares són els primers i principals educadors dels seus propis fills i tenen una competència fonamental: són els seus educadors per ser els seus pares. L’educació integral dels fills és obligació gravíssima i un dret primari dels pares. Un dret essencial i insubstituïble que estan obligats a defensar i que ningú hauria de pretendre treure’ls-hi.

La família no és solament l’àmbit de la generació sinó també el de l’acollida de la nova vida com un do, un regal, de Déu. La família és l’àmbit privilegiat on cada persona aprèn a donar i rebre amor. És recolza en la profunda relació interpersonal entre l’espòs i l’esposa, que se sosté per l’afecte i la comprensió. És la institució intermèdia entre la persona i la societat i res la pot suplir totalment perquè és la expressió primera i fonamental de la naturalesa social de l’home on s’aprèn a escoltar, compartir, suportar, respectar, ajudar i conviure. La família és un bé i un fonament indispensable per a la societat.

La família és la primera escola dels valors humans i en la que s’aprèn el bon ús de la llibertat. Si bé, els pares no són capaços de satisfer ells mateixos les exigències de tot el procés educatiu, especialment el que fa referència a la instrucció i a l’ampli sector de la socialització, i necessiten, per tant, l’ajuda d’altres persones i entitats, aquesta ajuda s’ha de donar aplicant correctament el principi de subsidiarietat. Existeix una legitimitat i, fins i tot, un deure d’ajudar els pares en la seva funció, però això troba el seu límit intrínsec i insuperable en el dret prevalent dels pares com a primers educadors. El principi de subsidiarietat es posa al servei de l’amor dels pares, i a favor del bé de la família.

L’Estat ofereix un servei educatiu de manera subsidiària, acompanyant la funció indelegable dels pares, que tenen el dret de poder elegir amb llibertat el tipus d’educació que volen pels seus fills segons les seves conviccions. L’escola no substitueix els pares, sinó els complementa. Qualsevol col·laborador en el procés educatiu ha d’actuar en nom dels pares i amb el seu consens. L’aliança educativa entre família i escola, entre la família i la societat és important, i és important que no es trenqui.

Fins mai més.

Dr. Jekyll