Converses de sobretaula

Un ase amb molta sort Havia estat tot el matí donant voltes al pou fent treballar la sínia. M’agrada aquesta feina. Sé que algú la pot trobar monòtona i pesada, però a mi no m’ho sembla. Quan estic concentrat en l’esforç que requereix, penso en el profit que se’n treu de l’aigua que puja pels catúfols. En Josep la fa arribar fins l’hort i els arbres fruiters que hi ha darrera la casa. La Maria la fa servir per cuinar, per rentar la roba i per regar les flors del jardí que amb la seva flaire alegren el meu treball. I quan és estiu i en Josep em frega el llom amb el raspall xop amb l’aigua fresca del pou, em sento molt a gust. Quan en Josep s’atansà a l’estable, va posar aquella manta damunt les meves costelles i començà a preparar les alforges, vaig comprendre que algun viatge important anàvem a emprendre. Sovint anem a pobles veïns a portar tot tipus d’estris que en Josep fa o repara, i carrega damunt meu, però aquell devia ser un viatge diferent. Ho notava pel seu posat. N

                   Una regla d’or             Ho he vist escrit en algun lloc: “no parleu mai dels vostres fills davant seu. Si en parleu bé, correu el risc de fer-los vanitosos; si en parleu malament, els humiliareu perillosament ».             Em sembla una regla d’or. La naturalitat i la senzillesa han d’impregnar la relació entre pares i fills, i complir-la amb fidelitat pot ajudar a aconseguir-ho.

       Educar la lleialtat          Una de les coses que més agraïm als qui ens envolten és la seva lleialtat. Una persona lleial és una persona d’una peça, diem. Inspira confiança, te’n pots refiar i amb ella et sents còmode. Saps que t’ajudarà i que no et trairà mai.          La lleialtat es converteix en un element absolutament necessari per a la convivència i per a qualsevol relació social. Avui, quan vivim algunes mostres d’insolidaritat i pot semblar que tothom vagi per ell, és especialment important, perquè la lleialtat significa sempre la superació de l’individualisme.

             Qui l’ha matat?             Una mare justificava la seva absència de casa per unes hores explicant que havia anat a l’enterrament d’un conegut que s’havia mort. El seu fill petit, en sentir-la, li va preguntar: “qui l’ha matat?”             La pregunta era la pròpia de qui l’única informació que té sobre la mort l’havia rebuda de la televisió o videojocs, on les persones moren, normalment, perquè les maten.

          La família en l’Any de la Fe Ara que el Sant Pare Benet XVI ha convocat un “Any de la Fe” que comença l’11 d’octubre d’aquest any i acaba el 24 de novembre de 2013, sembla oportú parlar de la missió de la família en l’educació de la fe dels seus fills. Com diu el Sant Pare en la carta apostòlica “Porta Fidei” en la que convoca l’Any de la Fe: “Tindrem l’oportunitat de confessar la fe en el Senyor Ressuscitat a les nostres catedrals i esglésies d’arreu del món; a les nostres llars i amb les nostres famílies, perquè cadascú senti amb força l’exigència de conèixer i transmetre millor a les generacions futures la fe de sempre”.

          Diàleg amb els fills             Començarem donant una regla d’or per a la comunicació i el diàleg amb els fills: primer, escoltar; segon, escoltar; tercer, escoltar: i després, molt després, preguntar, opinar... Escoltar amb l’oïda i, també, amb els ulls.             Per escoltar, ja ho sabem, hem d’estar disponibles i atents. Si no ho estem, si “la mama està nerviosa” i “el pare no té temps”, es guardaran les seves   observacions i preguntes per uns altres.

            Horari familiar             Va passar no fa gaire. Un amic anà a fer un encàrrec a casa d’un conegut seu un migdia de diumenge, passades les dotze. El va sorprendre que el rebessin amb una certa prevenció. El van fer passar, precipitadament, cap un racó del pis on estaven tancats els seus fills més petits, mig avorrits. Parlaven en veu baixa i cautelosament. “Us passa alguna cosa? Teniu algun malalt?” – els va preguntar. “No, és que el noi gran s’ha ficat al llit molt tard i encara està dormint.” – va ser la seva resposta.             Si això era pràctica habitual aquests pares s’equivocaven. Si el fill gran havia pres la decisió de portar un horari diferent al familiar, potser era tard, si tan gran era, per fer-lo entrar en raó, però, el que no podia ser és que els pares adeqüessin els costums de la família per recolzar-lo.

Una tasca difícil i delicada            Els pares, amb l’educació dels fills tenim encomanada una tasca difícil i delicada.             És una tasca difícil perquè el nen/a és un terreny disposat tant per al bé com per al mal. En ell, com en tota persona, existeixen tendències dolentes que és necessari neutralitzar, i altres de bones, que cal descobrir, sostenir i animar.             És una tasca difícil perquè no es realitza sovint en les millors condicions. Els horaris de treball fora de casa, les poques ajudes de que es disposa, l’espai reduït, moltes vegades, de les llars, compliquen les coses i no donen ni el temps ni la calma necessaris per pensar en els problemes educatius que van apareixent sense haver-los previst.

M’avorreixo!             Aquestes són unes paraules que hem escoltat d’un fill nostre, alguna vegada, quan després de passejar-se per tota la casa una bona estona amb les mans a la butxaca i la cara estirada, ha sol•licitat finalment la nostra ajuda.             Si això succeeix, haurem d’actuar amb urgència i amb imaginació. Hem de tenir present que l’avorriment és, probablement, una de les coses més destructives per a les persones, i en concret per als nens i adolescents.             Educació i avorriment són, efectivament, paraules irreconciliables. No poden conviure juntes.             Si davant les frases “mamà que faig”, o “papà, m’avorreixo”, la nostra resposta és només “per què no llegeixes alguna cosa?” o “ves a jugar amb el teu germà”, potser no estarem atenent suficientment les necessitats del nostre fill.            

Vacances! Als pares amb fills en edat escolar els pot semblar que els hi ve a sobre un període molt llarg de temps que serà difícil d’omplir amb contingut i que, des del punt de vista formatiu, el millor que es pot esperar d’ell és que s’acabi quan abans i que arribi aviat setembre. No ha de ser així. El temps de vacances escolars no pot ser un parèntesi en la formació dels fills sinó un complement d’aquesta. L’educació no admet vacances. Hem d’aconseguir que no es llenci a perdre aquest temps preciós de l’estiu, ple d’oportunitats de convivència familiar, de major coneixement mutu en el si de la família, de desenvolupament d’afeccions i de certes habilitats, d’aprofundiment en matèries d’interès, de coneixement de la natura i de la vida que ens envolta, de possibilitats de llegir, de practicar algun esport, i un llarg etcètera.

Educar la generositat, no és perdre el temps De vegades contemplem pares que havent dedicat la seva vida a l’educació dels seus fills d’una manera generosa i entregada, o que havent estat en el treball exemples de servei i de lleialtat a una empresa, en canvi, en el projecte educatiu que fan pels seus fills, no tenen en compte aquestes virtuts de generositat i esperit de servei que ells viuen   i que els han fet feliços, i busquen quasi exclusivament l’èxit, les bones notes, l’ingrés a la millor universitat, el fer una carrera rentable, aconsellen treballs ben remunerats i còmodes sense gaire compromís... oblidant aquells aspectes imprescindibles de generositat i entrega, com si els visquessin a contracor.

Un petit detall: la gratitud Em van explicar una mena d’acudit en el qual un home casat, havent sentit parlar dels petits detalls i sent conscient de les seves pròpies mancances amb la seva esposa, va decidir compensar-les i, plegant un dia molt aviat del treball, es va presentar a casa seva amb un ram de flors, una botella de cava i una capsa de bombons per donar una agradable sorpresa a la seva dona. En obrir aquesta la porta va exclamar. “El que em faltava! El petit no ha parat de plorar amb tot el dia, se m’ha espatllat la rentadora, ha arribat la factura del gas del mes passat, i ara, tu, arribes borratxo, abans d’hora, i sense que hagi acabat la feina de casa”.             Això és el que passa quan aquests detalls extraordinaris estan completament desvinculats de la nostra actuació diària.   En l’aspecte que volem tractar, si són oportuns, són molt bons, però no més que els de cada dia. Ens volem referir als petits detalls de la gratitud.

“Compte amb els baobabs!” Demà, pot ser tard! Com haureu endevinat, el títol, les cites que faig servir i, fins i tot, les imatges, són tretes del llibre “Le petit Prince” de Saint-Exupéry. Concretament del capítol 5, on el petit príncep explica el drama dels baobabs del seu petit planeta. Ens poden servir per recordar que en educació més val prevenir que arribar tard. La pedagogia moderna posa cada cop més de manifest la importància d’avançar l’esforç educatiu als primer anys. Del que fem amb els nens dependrà, en gran mesura, el seu futur de grans.

          La moto             Una de les converses familiars tipificades és la que té lloc quan un fill vol una moto.             El fill es dirigeix al seu pare i li diu: “Els meus amics diuen que hauria de tenir una moto.”             El pare s`ho pot agafar amb calma i respondre: “Fantàstic! I quan te la pensen comprar?”             “No home.” – replica el fill – “Hauríeu de comprar-me-la vosaltres, la mare i tu.”             “I perquè hauríem de fer-ho?” – pregunta intrigat el pare.             “Perquè és el que fan tots els pares.” – és la contundent resposta.             “No tots.” – El pare repassa en veu alta la llista de veïns, coneguts i amics que per haver utilitzat algun altre cop com exemple se sap de memòria, per acabar concloent: “Des d’Adam i Eva fins avui són molts més els pares que no han comprat una moto al seu fill que els qui ho han fet.”             La conversa pot seguir per aquests viaranys paral•lels interminablement.

De mare,   només n’hi ha una. La Mafalda es dirigeix a un venedor ambulant que ha trucat a la porta i ha preguntat per la seva mare: “Quina mare?... la que em fa menjar la sopa, la que em pentina, la que em renya, la que em ve a buscar a l’escola, la que em fa fer els deures, la que m’envia al llit a dormir, la que m’acarona… Quina?” – li etziba al pobre venedor que fuig espantat davant l’allau de diferents clientes.             “Qui era” – li pregunta la mare, que no ha deixat de traginar a la cuina.             “Un que encara es creia allò que de mare només n’hi ha una” – respon la Mafalda, somrient maliciosament. L’humor de Mafalda permet presentar una mostra de la gran varietat de tasques que la mare té encomanades. Tasques que van acompanyades de diferents estats d’ànim, des de la fermesa més exigent fins la tendresa més suau.

Rosa roja d’abril Ahir, vint-i-set d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com, a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una tonalitat especialment roja, de color de la sang. Em va venir a la memòria un conte de l’escriptor Oscar Wilde, que havia llegit feia molt de temps. Es titula “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit rossinyol que té el niu davant la finestra d’un home que es creu poeta i que es desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves penes.

Un bon llibre val més que mil imatges Dues raons ens fan canviar la dita: “una imatge val més que mil paraules”, per la que dóna títol a aquestes línies. La primera, perquè la lectura implica un seguit d’aspectes positius en el desenvolupament de la personalitat que són importants. La segona perquè avui, immersos com estem en la cultura de la imatge i el so, hi ha una substitució alarmant de l’hàbit de lectura pel de veure la televisió, que exigeix una campanya seriosa a favor del llibre. La lectura promou en els seus addictes unes actituds determinades. El lector de llibres exercita l’esperit de descobridor sabent trobar el de valuós que hi ha en el que han escrit altres. És un aventurer que sap ficar-se en el món i les idees d’una altra persona, l’autor, valorant-les i acceptant-les si cal.

Vull que sigui feliç! I el nen va dir: -Vull que em compris unes llaminadures. Que siguin aquelles, les de la bossa gran de colors. I el nen va dir:             -Vull un cotxe teledirigit, el més gros i que tingui  botzina i llums. I el noi va dir: -Aquest dissabte no aniré al partit dels jocs escolars, perquè aniré a esquiar amb els pares d’una amic que m`ha invitat. I el noi va dir:             -Vull una moto per anar a l’Institut i pels caps de setmana. I la mare va dir:             -Si vol aquests caramels, els hi compro. Vull que sigui feliç! I el padrí va dir:             -Li compraré el millor cotxe que trobi perquè estigui ben content. I la mare va dir: -Si vol anar a esquiar, trucaré a l’entrenador de l’equip i li diré que està malalt. I el pare va dir: -Si vol una moto, la tindrà. Ha aprovat el curs i s’ho mereix. Jo no la vaig poder tenir, però vull que no li falti res. Que sigui feliç!

Valors! Un dels eslògans d’un anunci publicitari que sortia fa poc temps per televisió era “pren el que et vingui de gust”. Es referia, crec recordar, a alguna beguda refrescant. Un altre, parlant d'alguna aigua de colònia masculina, deia “aconseguiràs el que desitgis”, referint-se subtilment a l’èxit en les relacions amb l’altre sexe. Per una part de la joventut aquests eslògans són un resum de la seva manera de pensar. Si et ve de gust, si et dóna plaer, si t’agrada, no te n’estiguis!   Per què posar límits als desitjos? Les empreses publicitàries ho saben i ho provoquen amb els seus reclams. Aquesta concepció hedonista en la que el plaer ocupa el primer lloc en l’escala de valors, en la que el que ve de gust o l’assoliment dels desitjos és la principal i quasi única norma de conducta, no és solament alguna cosa que implica solament a la joventut, és també un reflex de que els adults no hem sigut capaços de donar altres   valors més elevats: servir, estimar, ... o

Qüestió de prioritats             Em vaig trobar un amic que feia temps no veia i parlant de la seva vida, de la família, dels fills i de les seves coses, em deia:             “Quan em vaig casar jugava habitualment a tenis. Quan tenia un partit anava a l’armari i allà havia una bossa d’esport amb un pantaló i una samarreta, blancs i acabats de planxar, uns mitjons… al costat de la bossa un pot de pilotes de les que sabia exactament els partits que havien fet i una raqueta perfectament cordada. Avui, després d’alguns anys, no he perdut les ganes de jugar. Però quan ho faig, més de tard en tard, haig de començar demanant la bossa al fill gran, els pantalons i la samarreta a un altre i comença la busca i captura del pot de les pilotes, i quan el trobo observo que de les quatre, només n’hi ha tres, i una amb senyals evidents d’haver estat utilitzada al frontó. La raqueta, quan la localitzo, a l’armari del fill mitjà (que bé que guarden les coses de vegades) apareix normalment

                 Generador d’autoestima                  “Possunt quia posse videntur”                 Una actitud important per tot educador és la de plantejar-se inculcar i desenvolupar el sentiment d’autoestima, la confiança i el sentiment de competència en la persona que es vol ajudar.                 Fomentar l’autoestima ha de ser una constant en l’acció educativa de pares i mestres. Un dels seus primers esforços han d’anar   dirigits a que el fill o l’alumne aprengui a ajudar-se a ell mateix. I això serà possible quan aquest estigui convençut que pot, si té fundades esperances d’èxit, si creu en ell mateix i en les seves possibilitats. D’aquí la cita del poeta Virgili amb que començàvem: “poden, perquè els sembla que poden”. Però per animar aquesta autoconfiança, el nen o el jove necessita al seu costat un generador constant de seguretat que li reafirmi una i altra vegada la confiança en ell mateix.

Obeir a la primera “Obeir a la primera” és una consigna que utilitzen molts pares per tal d’incidir en l’obediència prompta dels seus fills petits i educar, així, aquesta virtut. Em serveix de títol per parlar de l’obediència. Tinc la sensació que parlar de la virtut de l’obediència no està de moda. A diferència d’altres virtuts que si ho estan: la sinceritat, la justícia, la responsabilitat,... l’obediència travessa una certa crisi de popularitat. Per alguns suposa la limitació de la llibertat, de la iniciativa, de la creativitat. Per altres, obeir és sotmetre’s a la voluntat d’un altre i això significa perdre la pròpia personalitat. Aquests dubtes han portat a que alguns pares afluixin en la seva exigència i permetin coses als seus fills que abans potser no es toleraven. I els nens són més desobedients. És una característica clara que es constata sovint en l’entorn familiar, escolar, social, ...

Una nova epidèmia Se m’ha posat la pell de gallina en llegir aquesta notícia en una revista: “Alerta tots els pares! S’apropa una nova epidèmia, tingueu molt de compte amb tots els nens, les probabilitats de contagi són altíssimes! No es tracta de polls al cap, sinó d’una cosa que pot ser molt més greu i amb unes conseqüències pitjors a llarg termini i, en alguns casos, fins i tot irreversibles. Es tracta, segons un article publicat per la revista de l’Acadèmia de Pediatra, d’un fenomen que devasta alguns territoris occidentals i corre el perill d’estendre’s. És la síndrome de l’emperador.” Sembla que és la conseqüència d’una epidèmia anterior mal curada, potser per no haver-ne donat tota la importància que es mereixia: la síndrome del nen mimat. Al no posar-ne tots el mitjans necessaris per eradicar-la , ha anat evolucionant, agreujant-se els seus efectes fins a límits impensables en un primer moment, de manera que els pares dels fills que pateixen aquesta nova epi

Conflicte generacional? Remenant per Internet he trobat diverses cites que feien referència a l’opinió dels adults envers els joves i adolescents, que va fer servir, en una conferència, un metge anglès. “A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas a les autoritats i no té cap respecte per les persones de més edat. Els nostres fills són verdaderament uns tirans. No es posen dempeus quan una persona anciana entra. Contesten als seus pares i són simplement dolents.” - Sòcrates, uns 400 anys AC “ Si la joventut d’avui agafa demà el poder, no tinc cap esperança en el futur del meu país, perquè aquesta joventut és insuportable, desenfrenada, simplement horrible” - Hesíode 720 anys AC

                         La fortalesa La virtut de la fortalesa assegura en les dificultats la fermesa i la constància en la recerca del bé. Resisteix les influències nocives, suporta les dificultats, supera els obstacles i es capaç d’entregar-se amb valentia per escometre grans empreses i per afrontar reptes i proves difícils. La fortalesa és l’actitud dels convençuts, la d’aquells que per un ideal que valgui la pena són capaços d’afrontar qualsevol risc i resistir el que faci falta. No ho és dels indiferents, dels que davant la vida adopten una actitud passiva, còmoda o mandrosa; dels que només fan que rebre, dels que s’ho troben tot fet, sense cap esforç.

Paciència! Mafalda es dirigeix a la seva mare i li diu: “Però mamà! Els fills no podem ser tan monstruosos, i rentar-nos i banyar-nos sense resistència! Els fills no podem ser tan degenerats, i menjar sense piular! Els fills no podem ser tan cruels, i portar-nos bé!... seria privar als nostres propis pares, de la seva font de treball més important”. Potser té raó. La missió fonamental dels pares és educar els nostres fills. I hem de fer-ho, precisament, perquè no neixen educats. És important tenir-ho present, especialment, quan volem parlar de la paciència, eina imprescindible en tota tasca educativa. La paciència suposa esperar quan convé i superar amb serenor les molèsties que poden sorgir.