Conte de Nadal


Un ase amb molta sort

Havia estat tot el matí donant voltes al pou fent treballar la sínia. M’agrada aquesta feina. Sé que algú la pot trobar monòtona i pesada, però a mi no m’ho sembla. Quan estic concentrat en l’esforç que requereix, penso en el profit que se’n treu de l’aigua que puja pels catúfols. En Josep la fa arribar fins l’hort i els arbres fruiters que hi ha darrera la casa. La Maria la fa servir per cuinar, per rentar la roba i per regar les flors del jardí que amb la seva flaire alegren el meu treball. I quan és estiu i en Josep em frega el llom amb el raspall xop amb l’aigua fresca del pou, em sento molt a gust.

Quan en Josep s’atansà a l’estable, va posar aquella manta damunt les meves costelles i començà a preparar les alforges, vaig comprendre que algun viatge important anàvem a emprendre. Sovint anem a pobles veïns a portar tot tipus d’estris que en Josep fa o repara, i carrega damunt meu, però aquell devia ser un viatge diferent. Ho notava pel seu posat. No és un home a qui els esdeveniments l’afectin gaire, però, aquell dia, en el seu rostre, hi havia un especial gest de responsabilitat.

Sóc feliç amb el que faig encara que cada dia sigui igual a l’anterior. Sóc feliç perquè veig feliços a Josep i Maria. Però la idea de fer un viatge diferent als altres m’engrescava, malgrat aquell gest de preocupació d’en Josep que no entenia.

Ho vaig entendre quan vaig veure que damunt meu s’asseia Maria. Estava embarassada de mesos i devia estar a punt de tenir el nen. Sovint en parlaven d’ell. Ho feien amb tant d’afecte que jo, pobre ase, esperava amb il·lusió la seva vinguda. Els darrers mesos, en Josep havia procurat evitar els desplaçaments de Maria damunt les meves espatlles sabedor que, en el seu estat, no li convenia . És per això que em sorprenia la decisió d’aquell viatge. No sabia què podia provocar-lo.

Els ases no sabem, moltes vegades, la raó de les coses, però tant fa. Josep i Maria confiaven amb mi per aquest treball i això era suficient. Me’ls estimo, sabeu? Des de que en Josep em va comprar al mercat de Jerusalem m’he trobat molt bé amb ells. Hi ha alguna cosa especial en el seu tracte que no és habitual. Els ases, encara que no ho sabem expressar  prou bé, ho notem. Amb ells he treballat de valent, potser més que mai, però a gust. Faria qualsevol cosa per ells i ara tenia una ocasió per demostrar-ho. Quina sort tenia!. No els defraudaria.

A jutjar com en Josep va carregar les alforges amb menjar per uns quants dies, devíem anar bastant lluny. Vàrem travessar una gran vall per la que es caminava amb facilitat, però després el camí es va anar fent muntanyenc i difícil. Comprenia que el meu pas havia de ser lleuger per no retardar l’arribada a allà on anàvem, però, per altra banda, portava a Maria i al nen sobre meu i havia d’anar molt en compte per no precipitar les coses. Vaig veure la manera de fer els passos amb la mateixa rapidesa, però també amb la màxima suavitat, mantenint el cos quasi sense bellugar i el llom en posició horitzontal. Em cansava molt més i carregava el pes sobre la part més feble de les meves peülles, però valia la pena. No ho notaria ningú i Maria aniria millor.



Vàrem passar alguns dies. No sé quants perquè els ases no sabem comptar. Havíem parat ben just per dormir una mica i menjar alguna cosa. Devíem estar arribant al nostre destí. Acabàvem de deixar la gran ciutat. Era nit fosca i feia molt de fred. Maria va notar que faltava poc pel naixement del nen. Vaig sentir com li ho deia a Josep que, encara que serè, va  accelerar el pas. Em portava agafat per la brida i notava la seva pressa perquè sense adonar-se’n tirava d’ella fins fer-me mal al musell. No m’importava. Tenia les peülles destrossades de tants dies de caminar però entenia que havíem de fer l’últim esforç.

Finalment vàrem arribar al poble de Betlem. Aquell indret el coneixia. Abans d’estar amb Josep I Maria, havia traginat per aquells paratges. Uns pastors m’havien fet portar pedres per construir coberts on allotjar el bestiar.

Josep va portar-nos cap a la posada del poble. Vàrem esperar a fora. Va sortir amb el rostre preocupat doncs no hi havia lloc per a ells. Va intentar-ho a dos o tres llocs més però sense resultat positiu. Em vaig indignar, Els ases ho fem sovint. Si m’haguessin deixat hagués esbotzat amb les meves potes posteriors la porta d’alguna d’aquelles cases per entrar a protegir-nos del fred i perquè Maria tingués el nen en un lloc calent.

Vagàvem d’un cantó a un altre, veia la cara de patiment de Josep i sentia com Maria el consolava, dient-li que, d’una manera o un altre aquella nit estarien els tres junts.  Els quatre!, pensava jo, perquè no els deixaria mai.

De sobte se’m va ocórrer una solució. Coneixia un lloc! Una establia abandonada, mig en runes, a la que m’havien portat a fer nit, alguna vegada, quan estava amb els pastors.

Vaig apressar el pas cap a les afores del poble. Josep va intentar corregir-me la direcció, però vaig insistir fins que va comprendre que jo sabia on anava. Els ases som molt tossuts quan volem. Havia de donar-me pressa. Sabia que s’acostava l’hora encara que Maria no ho digués. Havia de pujar un petit turó ple de pedres i d’esbarzers. Ara, era jo qui tirava d’en Josep. Havia d’anar en compte de no ensopegar, doncs el camí no era gens fàcil.

Tenia les potes sagnant i les peülles em feien un mal terrible. No sentia el fred. Res m’importava, només arribar a temps. Faltava poc per la mitjanit, pressentia que s’acostava el moment del naixement del nen i volia que tingués un lloc digne.


No vaig errar el camí. Allà estava l’estable abandonat. Anàvem per entrar quan vaig veure que hi havia un hoste. Un enorme bou, estava estès al ben mig de l’entrada. Per un moment vaig creure que tindríem problemes. No em fan gaire gràcia els bous i menys les seves banyes, encara que estava disposat a tot. Però no, com si ens estigués esperant, es va aixecar i ens va deixar pas, anant a jeure al fons del cobert.

Josep va netejar amb molt d’afany l’estança. Va tapar amb branques i troncs algunes escletxes del sostre i parets. Amb la palla que hi havia va preparar, en un racó, un jaç per a Maria, posant-hi les mantes al damunt. Va fer foc per escalfar el lloc que, junt amb l’alè del bou, va  ser suficient per combatre la temperatura d’aquella freda nit. Jo em vaig quedar dret a la porta a fi d’evitar, fins on era possible, que l’aire fred no entrés a l’habitacle.

Em preguntava perquè havíem d’haver caminat tant per anar a parar a aquell indret. Per què el nen de Maria havia de néixer en aquell lloc, lluny de casa seva? Els ases, ho he dit abans, no entenem el per què de moltes coses, però tampoc som tan ingenus per no entendre que alguna raó important devia haver-hi, ni tan insensibles per saber que alguna cosa molt gran estava succeint.

Allà plantat, a la porta de l’estable, amb les potes que ni les notava del mal que em feien, les orelles encarcarades pel fred de la nit, amb mig cos glaçat... Allà plantat, em sentia el més feliç dels ases, m’hi trobava bé... fins i tot em sentia important.

Quan vaig escoltar el plor del nen, una esgarrifança va convulsar tot el meu cos i un bram alegre es va escapar de la meva gola. L’estança es va il·luminar i no solament per les torxes que havia improvisat Josep. Se sentien cants per tot arreu, que no havia escoltat mai. Potser eren els pastors que des d’on estava veia com s’acostaven cap a l’establia. La nit s'asserenava i no feia tant fred.

Josep i Maria van posar el nen en una menjadora plena de palla. Se’ls veia molt feliços, m’hi vaig acostar i vaig jeure darrera seu, a un cantó. A l’altre ho feia el bou i, encara que cada cop em queia millor, no estava de més mantenir una certa distància.


Em sentia molt a gust, mes que mai! El nen es va girar cap a mi i em va semblar que em mirava i em somreia. Si, sabia que estava passant alguna cosa molt gran. Aquell nen era molt important per en Josep, per a Maria, per a mi, fins i tot pel bou... aquell nen seria molt important pels pastors que s’acostaven, pel poble de Betlem que no l’havia acollit,... per a tothom. Aquell nen...

Els ases no acabem d’entendre les coses mai del tot, però sabia que m’estimaria aquell nen més que a ningú. Em sentia feliç pensant-ho i sabent que havia estat present en el seu naixement. Quina sort tenia d’estar allà!


Comentaris

  1. Molt bo el conte de Nadal. Bones festes!
    Ramon

    ResponElimina
  2. Es molt bonica la història, des del punt de vista del ruc. Per sort crec que hi ha molts rucs com aquest.
    Bones Festes i Molts Rucs!!

    Aprenent de Ruc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar