Converses de sobretaula

La il·lusió          Transmetre il·lusió per viure és un objectiu que, més que proposar-nos, hauria   de sortir espontàniament de dins de cada educador. L’educador ha de ser una persona il·lusionada.          La il·lusió és per algunes persones una actitud bàsica en la seva manera de viure. Són gent de temperament alegre que saben gaudir de la vida sense necessitat de gaires complicacions. Són gent de permanent i refrescant joventut, que descobreixen constantment noves i senzilles possibilitats per passar-s’ho bé. Són gent que, potser sense saber-ho, han trobat l’art de viure i ho manifesten en el llenguatge dels seus ulls, en la frescor del seu somriure, i en l’oblit del que per moltes persones constitueix el tema central de la seva conversa: les malalties, els accidents, la carestia de vida…, i un reguitzell de tons foscos i tristes musicalitats. Gent que troba en allò que per a un altre seria la monòtona repetició d’un acte, una ocasió per fruir de la vida. Gent que

         La força d’un somriure        Una persona travessava, amb una certa freqüència, un peatge d’autopista. Quan ho feia pel pas manual, la seva actitud no diferia gaire de quan ho feia per l’automàtic. Allargava la ma amb els diners, una altra ma els agafava i li deixava el canvi. Esperava el llum verd i engegava. Un dia que hi havia una cua espectacular, en arribar a la garita, va donar les monedes i, mirant-se l’empleat, va dir tot somrient-li: “molta feina, oi?”. L’altre, assentint amb un gest, li va tornar el somriure. Quan, dies més tard, van coincidir de nou, l’empleat el va reconèixer i, des d’aleshores, se saluden com vells amics.          Si, la força d’un somriure i el que representa és molt gran. Res més atractiu que aquest gest, que en diverses circumstàncies és capaç d’expressar solidaritat, comprensió i pau. Si fóssim més conscients d’això no seríem tan avars amb els nostres somriures,          A la nostra llar, el somriure ha de ser moneda de canvi hab

Sinceritat... de veritat?          La sinceritat està de moda.          - El meu principal defecte – diu el personatge famós responent   a l’entrevista que pretén donar-lo a conèixer com realment és - …el meu principal defecte és que soc excessivament sincer.          I potser afegeix per resultar més convincent          - Dic el que penso, i això m’ha ocasionat més d’un problema al llarg de la meva vida.          Si l’entrevista és per la tele s’acompanyarà d’una lleugera caiguda d’ulls. Sap de sobres que tothom ho acceptarà bé.          Quan els famosos se’ls pregunta per un defecte, no responen: soc un mentider, o tinc enveja dels altres, o no em fio ni del meu pare... No, els famosos responen, normalment, atribuint-se un excés d’alguna cosa bona, que és el que ens fa dubtar seriosament de la seva sinceritat. Diuen coses com: sóc massa sincer, o confio massa amb la gent, o em deixo empresonar pel meu treball...          Ja se sap, els famosos són així. Han arribat,

Els pares davant l’adolescència.          Preguntant a un grup d’adolescents què els semblava que era l’adolescència, un no va dubtar gaire en la seva resposta: “La adolescència és aquella etapa de la vida en què els pares i professors es tornen insuportables”, va dir.          Potser tenia raó. Davant la necessària crisi de l’adolescència els grans no sempre estem a to amb la situació. Repassem algunes actituds dels pares sempre necessàries i, més que mai, en aquesta etapa dels nostres fills:

Ens tornen a visitar els extraterrestres         Havien promès la seva visita i no han faltat. El grup d’extraterrestres que el març va venir al nostre planeta per obtenir informació sobre el pare, ha tornat per conèixer amb detall, aspectes sobre el funcionament de la mare. Aquestes visites, segons ens han explicat, formen part d’un ambiciós projecte que té com a objectiu estudiar a fons l’estructura familiar dels humans per intentar aplicar-la al seu planeta.          Hem pogut observar que no tots els components del grup eren els mateixos de la primera visita. Alguna de les noves incorporacions tenien una complexió una mica diferent i es referien a ells com a gametos-X, mentre que aquests es referien als altres com a gametos-Y. No hem pogut aclarir ben bé en què consistia la diferència.