Virtuts 2 - Sinceritat..., de veritat?

Sinceritat... de veritat?

         La sinceritat està de moda.
         - El meu principal defecte – diu el personatge famós responent  a l’entrevista que pretén donar-lo a conèixer com realment és - …el meu principal defecte és que soc excessivament sincer.
         I potser afegeix per resultar més convincent
         - Dic el que penso, i això m’ha ocasionat més d’un problema al llarg de la meva vida.
         Si l’entrevista és per la tele s’acompanyarà d’una lleugera caiguda d’ulls. Sap de sobres que tothom ho acceptarà bé.
         Quan els famosos se’ls pregunta per un defecte, no responen: soc un mentider, o tinc enveja dels altres, o no em fio ni del meu pare... No, els famosos responen, normalment, atribuint-se un excés d’alguna cosa bona, que és el que ens fa dubtar seriosament de la seva sinceritat. Diuen coses com: sóc massa sincer, o confio massa amb la gent, o em deixo empresonar pel meu treball...
         Ja se sap, els famosos són així. Han arribat, moltes vegades, a ser-ho perquè han sabut vendre bé la seva imatge.
         La sinceritat està de moda, però quan una paraula ho està, sovint corre el perill de confondre’s el seu concepte. Això ha passat amb paraules com amor, llibertat i d’altres.
    
     La sinceritat, com aquests altres termes, s’utilitza, o millor, s’invoca a conveniència de l’usuari.
         - A sincer no em guanya ningú! Dic les coses pel seu nom – se sent dir moltes vegades com a preludi d’un rosari d’improperis dirigits a alguna persona.
         - S’ha de sincer i dir el que es pensa – diuen altres pels qui la sinceritat seria dir lliurament tot el que se sent, sense necessitat de pensar el que es diu.
         A altres la sinceritat els porta a ser espontanis, sense hipòcrites convencionalismes. Per aquests, escopir, badallar o passejar-se en calçotets per casa seva són manifestacions d’exquisida sinceritat, mentre que pentinar-se, afaitar-se, donar les gràcies, somriure, estrènyer la mà, parlar de vostè, cedir el pas i netejar-se les sabates ho serien de tot el contrari.
         Davant l’allau de sinceritat que ens ve a sobre no podem fer més que exclamar: No és això!... no és això!
         Doncs, què és la sinceritat? Com educarem aquesta virtut en els nostres fills?
         La sinceritat, és per sobre de tot, estimar la veritat, proposar-se conèixer-la i manifestar-la, si és convenient, a la persona idònia i en el moment adequat. La sinceritat, també, ha d’estar regulada per la caritat i per la prudència. Així ho hem d’ensenyar. Hem d’ensenyar a estimar la veritat als nostres fills. Per sobre de tot, perquè serà la veritat el que els farà veritablement lliures.
         Per ser sincers, el primer que hem de fer és esforçar-nos per conèixer la realitat. La realitat, de què?
         En primer lloc la nostra, la que fa referència a nosaltres mateixos. Per això la sinceritat requereix humilitat per regular la tendència de l’home a exaltar-se per sobre la pròpia realitat, i requereix també el desenvolupament de la pròpia intimitat per conèixer-se i valorar-se degudament. Només aleshores serem capaços de donar allò de nosaltres que faci falta, a la persona adequada en el moment oportú.
         En segon lloc conèixer la realitat dels altres. Sent objectius, no basant-nos en impressions i sabent distingir allò que és important del que és secundari. Sense jutjar, ja que no som qui, ni coneixerem mai tots els elements per fer-ho.
         En la manifestació de la sinceritat és bona l’espontaneïtat sempre que s’entengui bé. No es pot entendre com un desenfrenament en el parlar, ni com un lliurar-se d’inhibicions i actuar d’acord amb el impuls del moment. Això seria tant com oblidar-se de les potències pròpies de l’home: la raó i la voluntat. L’espontaneïtat quan s’entén com autenticitat, simplicitat en els motius, franquesa i honradesa, comporta la relació de confiança on la sinceritat es fa present.
         La hipocresia, les ganes d’aparentar o de quedar bé davant dels altres, són també manifestacions de falta de sinceritat que hem d’ensenyar a vèncer-les amb la naturalitat i la senzillesa, germanes de la virtut de la sinceritat, que fan a les persones agradables per la seva transparència. 
         Estimar la veritat i manifestar-la quan convé per el bé propi o dels altres, és el que hem d’ensenyar als nostres fills per ser sincers de veritat.
        

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar