Converses de sobretaula

Judit -Judit!! Vols fer el favor d’entrar? M’has d’ajudar a la cuina!! La Judit estava repenjada a la balconada de casa seva mirant com passaven els forasters. Ja feia uns quants dies que arribava molta gent a Betlem. Es tenien que censar i venien de tot arreu. No havia sentit els crits de la mare perquè estava distreta veient la gent que anava d’un cantó a un altre.  Els ha vist arribar, es feien veure entremig de tanta gent. Era una parella jove, l’home tirava de l’ase i ella anava asseguda dalt de l’animal. Estava embarassada! “Que maca la noia! Quina bona parella fan!”- pensa la Judit. Quan han passat per sota d’on estava, la noia ha aixecat el cap i l’ha saludat amb un somriure. No ha sabut reaccionar, s`ha quedat com un estaquirot impactada per la mirada i el somriure d’aquella noia. Han desaparegut a la primera cantonada. Sense pensar-ho, ha entrat a casa corrent, ha fet un petó a la mare que venia disposada a renyar-la, ha baixat les escales i ha so

Bon Nadal! El Nadal és per a la família una font inesgotable d’ensenyances que hem de saber valorar i aprofitar. Per als cristians el pessebre no és un objecte decoratiu en les nostres llars o una joguina per als infants, sinó un lloc privilegiat on podem aprendre la senzillesa, la humilitat, el despreniment, l’entrega, l’alegria, la generositat, la pau, l’estimació profunda. Tots ells, aspectes imprescindibles perquè l’àmbit familiar exerceixi la fonamental tasca educativa que li correspon. Però el Nadal es repeteix cada any amb algunes característiques semblants a les que succeïren fa uns dos mils anys. Llavors, no va haver-hi lloc per al naixement del nen Jesús ni a les cases de Betlem ni a la posada on Josep va anar a demanar refugi. Avui, pot ser que també en algunes llars, plenes d’arbres lluminosos, de papa-noels, de tions i de serpentines de purpurina, no hi hagi tampoc un lloc per al veritable Nadal. El gran protagonista del Nadal ja va haver de refugiar-se una

Treballar la família Quan en el Antic Testament se’ns proposa el següent missatge: “Creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra” (Gènesis 1,28) se’ns està plantejant una missió que suposa completar, prolongar, continuar, l'obra creadora de Déu. “Creixeu”: vol dir créixer com a persones, com a societat, com a humanitat. Ens ho concreta en dues vessants; “multipliqueu-vos i domineu la terra”. “Multipliqueu-vos” vol dir que rebem l’encàrrec de tenir fills, i d’educar-los de manera que col·laborin en la tasca de construir una humanitat d’acord amb la seva identitat. “Domineu la terra” vol dir que hem de fer de la nostra terra un lloc per estar-hi bé. Vol dir que amb el nostre treball hem de fer de la terra un lloc que permeti viure com a persones, i també vol dir anar descobrint les potencialitats que s’hi amaguen per fer-la més humana. Dos mandats o missatges que es podrien simplificar amb els dos àmbits principals en que es mou la persona humana: família i tr

 Educar és senzill ... però no és fàcil. Educar bé és senzill. Els principis educatius que regeixen una bona educació són de sentit comú, res complicats, senzills. Podria semblar, per tant, que educar bé és fàcil, però no és així. El contrari de senzill és complicat, i el contrari de fàcil és difícil. Educar bé, si bé és senzill i gens complicat, no és fàcil quan per excés de protecció, per comoditat, per desídia, per pensar que el petit detall no és important, deixen de seguir-se aquests principis senzills i de sentit comú, i llavors la educació es fa difícil i cada vegada més difícil. Per concretar aquesta idea, segueixen a manera de decàleg (inspirant-nos en el conegut decàleg del jutge Calatayud: "com crear un delinqüent") alguns punts en què el senzill no sempre resulta fàcil. 1-Estarem tots d'acord que a l'infant i a l'adolescent no cal donar-li tot el que demani perquè correm el perill que cregui que tot se li deu. Però que fàcil resulta fer

El vint-i-set d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com, a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una tonalitat especialment roja, del color de la sang. Em va venir a la memòria un conte d’Oscar Wilde, que havia llegit feia molt de temps: “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit rossinyol, que té el niu davant de la finestra d’un home que es creu poeta i que és desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves penes. Un dia s’assabenta que el seu amic serà acceptat com a company de ball per la dona que estima, a condició que li ofereixi una rosa roja. Sota la finestra creix un roser de flors bellíssimes, però blanques. És hivern i no és fàcil trobar un altre roser semblant de roses roges. El rossinyol que s’ha fet seu el dolor de l’amic, vola a buscar un ocell que tot ho sap. Tot seguit li dóna la resposta

Ensenyar a volar He llegit , no fa gaire, una cita d’una santa, la Mare Teresa de Calcuta, que diu així: “Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol Ensenyaràs a somiar però no somiaran el teu somni Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida Però en cada vol, en cada somni. en cada vida estarà la petjada del camí ensenyat.” És una bona reflexió tant per als pares com a per als fills, també per a mestres, professors, alumnes, estudiants,... M’ha fet pensar en el primer article que es va publicar en aquest blog. Es titulava: “Arrels i ales” i recollia una cita que deia així: “Hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un arrels i l’altre ales” i ens preguntàvem si era possible que aquest dos llegats fossin objectius de la mateixa tasca, l’educativa, quan semblen contradictoris: les arrels fixen a la terra i les ales serveixen per tot el contrari, per volar. La resposta que es donava era que sí: es tractava de donar, durant el procés educatiu, per

Aquest escrit es basa en la novel.la de R.L Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde", en la que es representa el trastorn psiquiàtric que fa que una mateixa persona té dues personalista oposades. El Dr. Jekyll, científic, es converteix en el malèfic personatge de Mr. Hyde. Una carta: Apreciat Dr Jekyll Vostè, que és un home obert a la innovació i a l’experimentació sense límits, li interessarà saber el que un amic va descriure’m com al paradigma democràtic en educació. Es tracta de fer un pas decisiu per a traspassar, definitivament, la responsabilitat de l’educació dels fills, dels pares a la comunitat, de la família a l’estat. Fins ara, se’n anat fent petits passos, però ja és hora del pas definitiu. Deia, amb un gran sentit pragmàtic i realista, que els pares no poden fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat que sobrepassa la seva capacitat per molt sinceres que siguin les seves disposicions. L’educació és una tasca massa complexa pe

      Els diners i el preu de les coses A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada. Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser un objectiu que els

El Papa Francesc, al final del capítol setè de la "Amoris Laetitia", dedicat a l'educació dels fills, ens parla de la transmissió de la fe i ens diu: "L'educació dels fills ha d'estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l'estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món d'avui on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure . " Alhora que ens indica que l'educació de la fe ha d'estar present en els variats aspectes de l'educació dels fills, ens adverteix de les dificultats que comporta per als pares, donada l'agitació i pressa amb què es viu en la societat actual . Però adverteix: "No obstant això, la llar ha de seguir sent el lloc on s'ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme." Si la millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l'àmbit vital per excel·lència, també ho serà