El vint-i-set d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com,
a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una
tonalitat especialment roja, del color de la sang.
Em va venir a la memòria un conte d’Oscar Wilde, que havia llegit feia molt
de temps: “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit
rossinyol, que té el niu davant de la finestra d’un home que es creu poeta i
que és desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense
que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves
penes.
Un dia s’assabenta que el seu amic serà acceptat com a company de ball per
la dona que estima, a condició que li ofereixi una rosa roja. Sota la finestra
creix un roser de flors bellíssimes, però blanques. És hivern i no és fàcil
trobar un altre roser semblant de roses roges. El rossinyol que s’ha fet seu el
dolor de l’amic, vola a buscar un ocell que tot ho sap. Tot seguit li dóna la
resposta: només podrà aconseguir roses roges en el roser del poeta, si canta la
més vigorosa i bella de les seves cançons amb el pit – feble pit del petit
rossinyol – enganxat a les espines del roser perquè sigui la seva sang, la que,
barrejada amb la saba del roser, doni color a les roses.
Allà va feliç, el rossinyol, a abraçar-se al roser. L’espina se li clava i li dol. Li dol molt el seu petit
i feble pit. I és difícil cantar i refilar enmig del sofriment que li causa.
Però el seu amic plora, i el rossinyol s’estreny més i més contra l’espina, i
alça, més poderós encara, el cant en la nit. La rosa comença a tenyir-se. La
vida nota que se li escapa, però encara falta molt perquè agafi el color encès
de la sang. Una mica més de dolor! I quan l’espina arriba al petit cor de
l’ocellet és quan aquest llença les més belles notes. No pensa en la seva curta
vida que s’apaga al peu del roser, només pensa en el seu amic que demà, en
sortir de casa, trobarà sota la finestra la més roja flor que mai no ha vist.
Pobre fals poeta, que no sabrà mai com ha arribat a les seves mans una rosa
tan roja, i pobre petit rossinyol, que no coneixerà la fi de la seva rosa!
Aquell mateix dia, després de ser desdenyat un cop més, l’home deixarà caure la
flor al fang del camí, on la rosa roja - feta de cançons d’amor i de sang –
acabarà trepitjada per les rodes d’un carro qualsevol.
No sé perquè he recordat aquest conte. Potser perquè la rosa, símbol de
bellesa pels seus pètals, i de dolor i sofriment per les seves espines, m’ha
fet pensar amb la Mare de Déu, Rosa d’abril, que va viure i va sofrir com ningú
el sacrifici del seu Fill a la creu. Segur que la Verge des del cel prega per
tots nosaltres perquè no sigui inútil aquell gran sacrifici, com va ser-ho el
del petit rossinyol.
Aquell mateix matí vaig veure com una mare amb els seus dos fills tallaven
la flor roja del roser i la posaven, amb delicadesa, als peus d’una imatge de
la Verge de Montserrat.
A punt d’encetar el mes de maig, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu,
hauríem de fomentar en les nostres famílies els romiatges a alguna ermita o
santuari de la Verge per tal d’honorar-la com cal, i demanar-li la seva ajuda
en l’educació de fills i nets: Reina de la família, pregueu per nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada