Converses de sobretaula

  Una etapa difícil Més d’un pare de família si té una filla adolescent haurà experimentat en carn pròpia una escena similar a la següent. Una tarda, de dissabte potser, haurà acompanyat la seva muller i la seva filla de quinze anys a una botiga a comprar una peça de vestir per a la nena. Les coses succeeixen més o menys així: s’entra a la botiga i la mare comet l’equivocació de definir-se per una faldilla, jersei o brusa, o el que sigui, com el que millor li escauria a la nena. La nena, que no vol que li digui ningú el que ha de fer perquè ja té... quinze anys!.. i vol ser ella mateixa, rebutja automàticament la peça indicada i n’escull una altra completament oposada en color, forma, estil, etcètera, davant la desesperació de la mare. I com no està molt segura de la seva elecció tampoc no s’hi fa forta. S’inicia llavors una discussió entre la mare i la filla i de vegades amb la dependenta si, inconscient decideix intervenir per prendre partit o suggerir-ne una possibilitat intermè

         Escola d’amor   La millor escola per aprendre a viure és la família. És la millor escola, perquè és l’àmbit vital per excel·lència. Ho és perquè la seva funció no es limita a una específica, com podria ser l’estudi, el treball, la diversió, els drets i deures cívics, etc, sinó que englobant-les d’alguna manera totes, la seva funció és la vida en el seu sentit més ampli: vivim i aprenem a viure en la família.              Per això, la família no és avorrida, és excitant perquè és exigent, i és exigent perquè està plena de vida. La llar no és petita, la que és raquítica és l’ànima d’algunes persones que no saben apreciar la riquesa de la vida familiar. “La llar és més gran per dintre que per fora”, deia G.K.Chesterton. Per això és la més gran aventura de la nostra vida.          Un personatge conegut, al preguntar-li en què consisteix una persona sana, madura i integrada a la societat, va respondre: aquella que és capaç d’estimar i treballar. Pot ser un bon res

   Confiança en els fills.          En una pel·lícula molt antiga, en blanc i negre, sobre la vida d’Edison, es dóna l’escena següent: Al laboratori del físic inventor, entre moltes altres coses, de la llum incandescent arriba el moment de provar la primera bombeta després d’un llarg temps de treballs i investigacions prèvies. Edison (Spencer Tracy), davant l’expectació d’uns quants col·laboradors i amics, agafa la bombeta i la lliura amb certa solemnitat a un ajudant adolescent perquè la col·loqui. El noi agafa la bombeta per traslladar-la al seu lloc, però amb tan mala sort que ensopega, cau i aquesta es trenca. La desil·lusió és gran perquè significa un retard important del possible invent. Mesos més tard, un cop construïda de nou, es torna a repetir el moment del primer assaig. Edison sorprèn tothom tornant a lliurar, amb un somriure, la bombeta al mateix noi, el qual amb el rostre il·luminat per l’emoció i l’agraïment, aquesta vegada la trasllada amb èxit fins el lloc defi

Allò més important          Si em preguntessin per allò que crec més important per a l’educació dels fills i em fessin optar per una sola cosa, no dubtaria gaire. Apostaria, una mica per intuïció i una mica basant-me en l’observació diària, per l’estimació sincera dins el matrimoni.          Si hagués de raonar-ho o de buscar una argumentació que ho justifiqués, diria que el primer i més natural i per tant el més important àmbit educatiu és la família i aquesta es constitueix i té el seu punt de partença en l’amor dels cònjuges. D’aquí que aquest amor, element bàsic en la formació de la família, com a fonament i suport d’ella, ho sigui, també, de tota la seva missió educativa.          És en aquesta comunitat d’amor i de vida que és la família, on millor pot tenir lloc la comunicació vital per educar. De fet, és el lloc on les persones, els fills, s’accepten pel que són i aquesta acceptació és, a més a més, permanent, perquè el que s’accepta és allò de la persona que no can