Pares: 2-Allò més important

Allò més important

         Si em preguntessin per allò que crec més important per a l’educació dels fills i em fessin optar per una sola cosa, no dubtaria gaire. Apostaria, una mica per intuïció i una mica basant-me en l’observació diària, per l’estimació sincera dins el matrimoni.

         Si hagués de raonar-ho o de buscar una argumentació que ho justifiqués, diria que el primer i més natural i per tant el més important àmbit educatiu és la família i aquesta es constitueix i té el seu punt de partença en l’amor dels cònjuges. D’aquí que aquest amor, element bàsic en la formació de la família, com a fonament i suport d’ella, ho sigui, també, de tota la seva missió educativa.

         És en aquesta comunitat d’amor i de vida que és la família, on millor pot tenir lloc la comunicació vital per educar. De fet, és el lloc on les persones, els fills, s’accepten pel que són i aquesta acceptació és, a més a més, permanent, perquè el que s’accepta és allò de la persona que no canvia i això dóna la seguretat necessària que el procés de maduració requereix i que els fills necessiten per fer les coses bé i per proposar-se millorar.

  
       Una comunitat del tipus que sigui: política, social, etc, que s’ha constituït sobre la base d’alguna cosa: una idea, objectiu o raó de ser, en la mesura que doni contingut, ompli de valor i sigui fidel a allò que ha servit per generar-la, aconseguirà la seva plenitud. Si, en canvi, deixa que es perdi, perdrà també sentit i  eficàcia la seva missió. De la mateixa manera, la família que té les seves arrels en l’amor conjugal, en la mesura que incrementi aquest amor, aconseguirà la seva pròpia plenitud que inclou l’educació dels fills que en vinguin.

-        Que el matrimoni s’estimi i que cada dia que passi s’estimi més; vet aquí el millor marc educatiu que poden tenir els fills.

-         Però, i si es perd l’amor?

-         L’amor no es perd, en tot cas el deixem perdre. Es pot deixar d’estimar de la mateixa manera que es pot estimar cada cop més.

-         Però, de vegades, sense voler...

-         Sense voler, no. L’amor es cosa de la voluntat. L’acte més propi de la voluntat és voler, i és un acte lliure. Som lliures perquè podem voler el que vulguem. Per això som responsables del que estimem o deixem d’estimar.

-         Això vol dir que hem de tenir la intenció d’estimar.

-         Efectivament, tenint present que les intencions s’han de concretar.

-         I en quines coses s’han de concretar?

-         En compartir la vida, augmentant la confiança mútua i comprenent-se cada dia millor. I per això, conversar, conversar de tot, evitant discussions innecessàries. Escoltar-se. Ser oportuns en el plantejament d’algun problema nou o pendent de solució. Evitar comparacions amb d’altres. No parlar mai malament de la família de l’altre. Saber perdonar. No estar de “morros”.

Sortir junts, encara que sigui només per passejar una estona. No caure en l’avorriment, evitar l’excessiva monotonia. Fer petites “escapades” junts. Tenir il·lusió per fer-les amb motiu d’algun aniversari o celebració. Tenir-se detalls.

Ser delicats en el tracte. Buscar estones d’intimitat, demostrar-se l’afecte. Tenir cura de l’aspecte personal..

Mantenir les il·lusions antigues, deixant pas a altres de noves, compartides. Els fills, normalment, seran una font inesgotable d’il·lusions.

-         I la seva formació un motiu per estimar-se més.