Eines: 5 - Paciència!

Paciència!

Mafalda es dirigeix a la seva mare i li diu: “Però mamà! Els fills no podem ser tan monstruosos, i rentar-nos i banyar-nos sense resistència! Els fills no podem ser tan degenerats, i menjar sense piular! Els fills no podem ser tan cruels, i portar-nos bé!... seria privar als nostres propis pares, de la seva font de treball més important”.

Potser té raó. La missió fonamental dels pares és educar els nostres fills. I hem de fer-ho, precisament, perquè no neixen educats. És important tenir-ho present, especialment, quan volem parlar de la paciència, eina imprescindible en tota tasca educativa.

La paciència suposa esperar quan convé i superar amb serenor les molèsties que poden sorgir.

No hem de confondre la paciència amb l’apatia, la covardia, o el passotisme, que no tenen res a veure amb ella. Sovint és un deure de caritat no suportar un determinat caprici que pot engendrar defectes intolerables, o no callar i actuar amb promptitud davant d’una impertinència d’un nen mimat o les extravagàncies d’un adolescent. Hi ha silencis que són còmplices de futurs defectes.

Ser pacient vol dir conservar el domini d’un mateix i vol di saber esperar. Educar exigeix les dues coses perquè el nen que està per educar necessita temps i la serenor dels pares. Els resultats immediats, en educació, no acostumen a ser els més importants.

És necessari sostenir un estat d’esperit que faciliti el domini sobre els nostres primers impulsos i per aconseguir-ho hauríem d’exercitar-nos a pensar abans en els nostres fills que en nosaltres mateixos. Així reprimiríem molts actes d’impaciència. Convindrà, a vegades, reservar per una estona després o per al dia següent la resposta o l’observació a allò que ens ha molestat si no estem segurs del nostre estat d’ànim.

Pocs dies abans de reis una mare feia cua amb el seu fill de pocs anys per anar a lliurar una carta al patge reial d’uns grans magatzems. La cua era llarga i lenta. En arribar-li el torn, el nen es va espantar davant la presència espectacular del patge i no va haver-hi manera de pujar-lo a la trona. La mare, que havia fet cua durant una hora, va reaccionar violentament donat una bufetada al nen i expressant la seva indignació en veu alta.

Va perdre la paciència. La impaciència va precedir a la reflexió. Si hagués reflexionat hauria pogut adonar-se que no es tractava d’una rebequeria per un caprici determinat, sinó un sentiment de por contra el que no hi podia fer res, i que per vèncer la por dels nens no és amb nervis o violència com s’ha d’aconseguir, sinó precisament amb actituds oposades.

Davant les rebequeries dels nens de dos o més anys és freqüent perdre la paciència i és precisament el que menys hem de fer si no ens volem trobar sovint amb elles. Si el nen o la nena descobreix que el pare o la mare reacciona perdent la calma, podem estar convençuts que hi tornaran. L’actitud davant les rebequeries no és fàcil, ha de ser de serena fermesa, sense fer-ne gaire cas i en alguns casos distraient l’atenció cap un altre assumpte.

La paciència la necessiten els pares, però els fills també han d’aprendre a esperar. Avui, que vivim una certa cultura de l’instant, és especialment important tenir-ho en compte. Hem d’ensenyar amb exemples, que no solament val la pena allò que s’aconsegueix al moment, sinó que moltes coses importants necessiten temps i esforç per aconseguir-les.
 
De petits un ambient familiar de serena afectivitat educarà la paciència dels fills ensenyant a no esperar una resposta o una satisfacció immediata a tots els seus desitjos. De més grans, activitats com aprendre a tocar un instrument, aprendre un idioma... poden educar la paciència. Saber esperar serà més endavant, en el nuviatge, una ajuda necessària.

Un proverbi persa diu que: “la paciència és un arbre d’arrel amarga però de fruits molt dolços”. D’arrel amarga perquè requereix esforç, domini d’una mateix, esperar... però de fruits dolços perquè s’aconsegueix el que veritablement val la pena.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar