Aolescència: 7 - Diàleg amb els fills


          Diàleg amb els fills


            Començarem donant una regla d’or per a la comunicació i el diàleg amb els fills: primer, escoltar; segon, escoltar; tercer, escoltar: i després, molt després, preguntar, opinar... Escoltar amb l’oïda i, també, amb els ulls.


            Per escoltar, ja ho sabem, hem d’estar disponibles i atents. Si no ho estem, si “la mama està nerviosa” i “el pare no té temps”, es guardaran les seves  observacions i preguntes per uns altres.


            Per escoltar, hem d’interessar-nos per les seves coses perquè el diàleg tindrà com a punt de partida els elements de la seva vida: els jocs, l’escola, els amics... No serà absolutament necessari que sapiguem les lletres de les últimes cançons de moda, ni que estiguem al dia de les lliga americana de basquet, ni que sapiguem quina és la cilindrada de les marques de motos japoneses... però demostrarem interès quan ens parlin d’aquestes coses o d’altres similars, perquè serà difícil que ells ho facin de temes tant “apassionants” com la crisi econòmica, la baixada dels tipus d’interès, la situació de la borsa arreu del món...


            En les converses sabrem intercalar les preguntes oportunes amb perspicàcia, respectant també els seus silencis. Sempre, però sobre tot amb els més grans, no podem forçar les confidències que han de ser forçosament espontànies. Si quan arriba la nena de quinze anys a casa a l’hora de sopar, l’està esperant la mare per preguntar-li: “On has estat?”. “Amb qui has sortit?”. Què has fet?”. “Qui t’ha acompanyat?”. “De que heu parlat”. “Com anava vestida la teva amiga?”; és més que possible que no expliqui absolutament res i que la mare es quedi pensant que la seva filla no li té cap confiança. Hem de saber esperar el moment oportú, estant disponibles i creant ocasions de diàleg, no d’interrogatori. Si els hem escoltat sempre i hem creat el clima de confiança necessari ens ho acabaran explicant.


            Si parlem d’ocasions de diàleg no podem passar per alt els moments dels àpats familiars. Haurien de ser una oportunitat per retrobar-nos tots després d’haver estat separats per les obligacions de cadascú. Encara que alguns costums i horaris fan difícil la coincidència amb el temps i la tranquil•litat suficient, hauríem de fer un esforç perquè o bé al migdia o al vespre i durant el cap de setmana respectéssim aquests moments que són importants per ensenyar moltes coses i entre elles, a dialogar. Participant de la mateixa conversa s’explicarà el que s’ha fet, el que s’ha vist, el que s’ha sentit, es mirarà que intervinguin tots i, sense necessitat de moralitzar, es jutjaran les coses i s’ensenyarà a escoltar, a ser objectius i a respectar les opinions dels altres. Hauríem d’aixecar-nos de taula havent aproximat els nostres cors, més units i una mica més d’acord que quan ens hi hem assentat. Els pares també aprendrem coses dels nostres fills, de les situacions en que es troben, del món que els envolta, de les seves afeccions... I si surten algunes coses més escabroses, que requereixen tractament diferent segons l’edat, les “lidiarem” amb naturalitat, deixant per més endavant la conversa privada amb algun fill.


            Per això, buscarem altres moments més adients per parlar amb intimitat amb un fill concret. La imaginació dels pares sabrà trobar aquestes estones per fer-ho, i la nostra disponibilitat ens farà aprofitar les ocasions que es presentin.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar