Aolescència: 7 - Diàleg amb els fills
Diàleg amb els
fills
Començarem donant una regla d’or per
a la comunicació i el diàleg amb els fills: primer, escoltar; segon, escoltar;
tercer, escoltar: i després, molt després, preguntar, opinar... Escoltar amb
l’oïda i, també, amb els ulls.
Per escoltar, ja ho sabem, hem
d’estar disponibles i atents. Si no ho estem, si “la mama està nerviosa” i “el
pare no té temps”, es guardaran les seves
observacions i preguntes per uns altres.
Per escoltar, hem d’interessar-nos
per les seves coses perquè el diàleg tindrà com a punt de partida els elements
de la seva vida: els jocs, l’escola, els amics... No serà absolutament
necessari que sapiguem les lletres de les últimes cançons de moda, ni que
estiguem al dia de les lliga americana de basquet, ni que sapiguem quina és la
cilindrada de les marques de motos japoneses... però demostrarem interès quan
ens parlin d’aquestes coses o d’altres similars, perquè serà difícil que ells
ho facin de temes tant “apassionants” com la crisi econòmica, la baixada dels
tipus d’interès, la situació de la borsa arreu del món...
En les converses sabrem intercalar
les preguntes oportunes amb perspicàcia, respectant també els seus silencis.
Sempre, però sobre tot amb els més grans, no podem forçar les confidències que
han de ser forçosament espontànies. Si quan arriba la nena de quinze anys a
casa a l’hora de sopar, l’està esperant la mare per preguntar-li: “On has
estat?”. “Amb qui has sortit?”. Què has fet?”. “Qui t’ha acompanyat?”. “De que
heu parlat”. “Com anava vestida la teva amiga?”; és més que possible que no
expliqui absolutament res i que la mare es quedi pensant que la seva filla no
li té cap confiança. Hem de saber esperar el moment oportú, estant disponibles
i creant ocasions de diàleg, no d’interrogatori. Si els hem escoltat sempre i
hem creat el clima de confiança necessari ens ho acabaran explicant.
Si parlem d’ocasions de diàleg no
podem passar per alt els moments dels àpats familiars. Haurien de ser una
oportunitat per retrobar-nos tots després d’haver estat separats per les
obligacions de cadascú. Encara que alguns costums i horaris fan difícil la
coincidència amb el temps i la tranquil•litat suficient, hauríem de fer un
esforç perquè o bé al migdia o al vespre i durant el cap de setmana
respectéssim aquests moments que són importants per ensenyar moltes coses i
entre elles, a dialogar. Participant de la mateixa conversa s’explicarà el que
s’ha fet, el que s’ha vist, el que s’ha sentit, es mirarà que intervinguin tots
i, sense necessitat de moralitzar, es jutjaran les coses i s’ensenyarà a
escoltar, a ser objectius i a respectar les opinions dels altres. Hauríem
d’aixecar-nos de taula havent aproximat els nostres cors, més units i una mica
més d’acord que quan ens hi hem assentat. Els pares també aprendrem coses dels
nostres fills, de les situacions en que es troben, del món que els envolta, de
les seves afeccions... I si surten algunes coses més escabroses, que
requereixen tractament diferent segons l’edat, les “lidiarem” amb naturalitat,
deixant per més endavant la conversa privada amb algun fill.
Per això, buscarem altres moments
més adients per parlar amb intimitat amb un fill concret. La imaginació dels
pares sabrà trobar aquestes estones per fer-ho, i la nostra disponibilitat ens
farà aprofitar les ocasions que es presentin.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada