27 d'abril - Festa de la Mare de Déu de Montserrat

Rosa roja d’abril

Ahir, vint-i-set d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com, a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una tonalitat especialment roja, de color de la sang.

Em va venir a la memòria un conte de l’escriptor Oscar Wilde, que havia llegit feia molt de temps. Es titula “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit rossinyol que té el niu davant la finestra d’un home que es creu poeta i que es desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves penes.

Un dia s’assabenta que el seu amic serà acceptat com a company de ball per la dona que estima, a condició que li ofereixi una rosa roja. Sota la finestra creix un roser de flors bellíssimes, però blanques. Encara és hivern i no és fàcil trobar un altre roser semblant. El rossinyol, que s’ha fet seu el dolor de l’amic, vola a buscar un ocell que tot ho sap. Tot seguit li dóna la resposta: només podrà aconseguir roses roges en el roser del poeta, si canta la més vigorosa i bella de les seves cançons amb el pit – feble pit del petit rossinyol – enganxat a les espines del roser perquè sigui la seva sang, la que barrejada amb la saba del roser, doni color a les roses.

Allà va, feliç el rossinyol, a abraçar-se al roser. L’espina se li clava i li dol. Li dol molt, al seu petit i feble pit. I és difícil cantar i refilar enmig del sofriment que li causa. Però el seu amic plora. I el rossinyol s’estreny més i més contra l’espina, i alça, més poderós encara, el cant en la nit. La rosa comença a tenyir-se. Nota que la vida se li escapa, però encara falta molt perquè agafi el color encès de la sang. Una mica més de dolor! I quan l’espina arriba al petit cor de l’ocellet, és quan aquest llança les més belles notes. No pensa en la seva curta vida, que s’apaga al peu del roser, només pensa en el seu amic, que demà, en sortir de casa, trobarà sota la finestra la més roja flor que mai no hagi vist.

Pobre fals poeta, que no sabrà mai com ha arribat a les seves mans una flor tan roja, i pobre petit rossinyol, que no coneixerà la fi de la seva rosa! Aquell mateix dia, després de ser desdenyat un cop més, l’home deixarà caure la flor sense ni tan sols mirar-se-la – i es pensava que era poeta! – al fang del camí, on la flor – feta de cançons, d’amor i de sang – acabarà trepitjada per les rodes d’un carro qualsevol.

No sé perquè vaig recordar aquest conte. Potser perquè la rosa que, pels seus pètals pot ser símbol de la bellesa, i per les seves espines, de dolor i sofriment, em va fer pensar que la Mare de Déu, Rosa d’Abril, que va viure el sacrifici del seu Fill a la Creu i va sofrir per això, també ho deu fer quan veu que els homes, amb el seu oblit, poden fer inútil aquell gran sacrifici, com va ser-ho el del petit rossinyol. Però, de seguit vaig recordar que el seu Fill ens la va donar, des de la Creu, com a Mare perquè intercedeixi per tots nosaltres i puguem gaudir, amb el seu ajut, dels fruits de la Redempció.

Més tard, vaig veure com algú tallava amb delicadesa la flor roja del roser i la posava als peus d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.