Pares: 7 - De mare, només n'hi ha una!

De mare,  només n’hi ha una.

La Mafalda es dirigeix a un venedor ambulant que ha trucat a la porta i ha preguntat per la seva mare: “Quina mare?... la que em fa menjar la sopa, la que em pentina, la que em renya, la que em ve a buscar a l’escola, la que em fa fer els deures, la que m’envia al llit a dormir, la que m’acarona… Quina?” – li etziba al pobre venedor que fuig espantat davant l’allau de diferents clientes.

            “Qui era” – li pregunta la mare, que no ha deixat de traginar a la cuina.

            “Un que encara es creia allò que de mare només n’hi ha una” – respon la Mafalda, somrient maliciosament.

L’humor de Mafalda permet presentar una mostra de la gran varietat de tasques que la mare té encomanades. Tasques que van acompanyades de diferents estats d’ànim, des de la fermesa més exigent fins la tendresa més suau.

Efectivament, seria impossible trobar una funció a la terra més variada que la que moltes mares han portat i porten a terme per atendre la seva llar i els seus fills. Mares que fan de mestra, psicòloga, infermera, metgessa, economista, decoradora, cuinera, modista, tècnica en electrodomèstics, perruquera... sense sortir de casa. A més a més, sovint, exerceixen una professió fora de casa.

           

S’ha dit que el treball de la llar és avorrit. Això no és veritat. Si se’n fuig, a vegades, és perquè és massa excitant. És excitant perquè és massa exigent, i és exigent perquè és ple de vida. De fet, l’ésser humà, quan viu en una comunitat més petita viu en un món més gran, perquè no pot triar una única activitat, com ho faria en una comunitat més gran que, sovint, serveix per protegir l’individu solitari dels enfortidors compromisos humans.

El treball de la llar, avui, es reparteix entre el pare i la mare, i ha de ser així quan la mare, per diverses circumstàncies, treballa fora de casa. Però, en algunes coses la mare és insubstituïble. Per exemple, l’eficàcia dels seus petons que poden guarir des de la ferida d’un fill petit fins l’amor frustrat d’una filla gran. O l’eficàcia de la seva mirada, amb què pot veure el que passa dins una habitació amb la porta tancada, i allò que seria millor no haver vist però que cal saber, i pot mirar un nen amb problemes, i sense pronunciar paraules dir-li: “t’entenc, fill, i t’estimo”. 

El cor d’una mare és l’únic capital del sentiment que mai no fa fallida i amb què es pot comptar sempre, en tot temps i amb tota seguretat.

Segons una vella llegenda oriental, Déu acabava de crear l’univers: els ocells cantaven mentre volaven pel cel, els peixos nedaven per les aigües, els prats eren coberts de flors... només hi faltava l’home per completar-lo; és a dir, la criatura que faria de pont entre les criatures materials i les espirituals.

Déu es va disposar a fabricar l’home. Per fer-ho, a la vora del riu Nil, va agafar un grapat de fang, però entremig hi havia un cranc amagat, que clavà les seves pinces en la mà del Creador. De la mà divina brollaren tres gotes de sang que es barrejaren amb el fang. Déu ho mirà i es va dir: “no, és massa per a l’home...”. I, aleshores – acaba – la llegenda - , del fang de la terra barrejat amb la pròpia sang, va fer... el cor de la mare.