Pares: 6 - Qüestió de prioritats

Qüestió de prioritats

            Em vaig trobar un amic que feia temps no veia i parlant de la seva vida, de la família, dels fills i de les seves coses, em deia:

            “Quan em vaig casar jugava habitualment a tenis. Quan tenia un partit anava a l’armari i allà havia una bossa d’esport amb un pantaló i una samarreta, blancs i acabats de planxar, uns mitjons… al costat de la bossa un pot de pilotes de les que sabia exactament els partits que havien fet i una raqueta perfectament cordada. Avui, després d’alguns anys, no he perdut les ganes de jugar. Però quan ho faig, més de tard en tard, haig de començar demanant la bossa al fill gran, els pantalons i la samarreta a un altre i comença la busca i captura del pot de les pilotes, i quan el trobo observo que de les quatre, només n’hi ha tres, i una amb senyals evidents d’haver estat utilitzada al frontó. La raqueta, quan la localitzo, a l’armari del fill mitjà (que bé que guarden les coses de vegades) apareix normalment amb una o dues cordes trencades. Els mitjons els agafo de la roba estesa... i quan surto a la pista m’adono que un té ratlles verdes i grogues i l’altre, blaves i vermelles”.

            Segur que exagerava una mica, però explicava feliç el que en boca d’un altre podia haver estat molt bé un drama. Vaig comprovar que havia experimentat en aquell detall, i segur que en molts d’altres, que la decisió lliure que havia pres, d’acord amb la seva esposa, de tenir fills, comportava dedicació, donació, i això volia dir prescindir de coses, i que a més a més, això no era dolent sinó bo, el feia feliç. Havia après que donar-se i donar per allò que val la pena condueix a la felicitat.

            De vegades es donen casos de matrimonis amb fills que volen continuar vivint com a solters, conservant intactes tots els costums que tenien com a tals. No han entès res. El matrimoni primer i els fills després exigiran renunciar a algunes coses, compartir-ne altres i canviar l’estil de vida. Només d’aquesta manera trobaran la felicitat. Si s’aferren a un estil, a uns costums que no els corresponen ni seran feliços ells, ni faran feliç el seu cònjuge ni els seus fills.

            Però els pares volem reservar-nos coses o estones només per a nosaltres. En algunes ocasions serà bo fer-ho perquè també hi tenim dret, però en moltes haurem de renunciar-hi.

            El mateix amic d’abans, encara amb fills petits, m’explicava també la seva assenyada experiència sobre la lectura del diari del diumenge.

            “És una qüestió de prioritats”- em deia.

            “Si ens proposem com a principal objectiu dels matins o les tardes del diumenge, llegir tot el diari amb la revista que l’acompanya, ho podem passar molt malament. El ritme de la família, i els seus imprevistos esdeveniments es proposaran clarament el contrari. Si ens aferrem a la possibilitat i lluitem intentant aconseguir-ho, ens anirem posant cada cop més nerviosos. El soroll, els crits dels nens que d’una manera o altra reclamen la nostra atenció, la dona que sol•licita la nostra ajuda, o que vol sortir a passejar, acabaran imposant la seva voluntat que acceptarem a desgana  i manifestant clarament amb la nostra actitud que hem perdut. Ho passarem malament nosaltres, la dona i els fills.

            En canvi, si hi renunciem d’entrada, si partim de la base que el que és més important és estar junts amb la dona i els fills, i en tot cas si queda temps ja llegirem el diari, anirem més tranquils, més serens, ens ho passarem millor. Si agafem la iniciativa de la família i organitzem els jocs, o la sortida, o el berenar i fem crispetes amb els més petits, descobrirem que és molt divertit i, fins i tot, al final del dia, quan cansats de nosaltres ens deixin tranquils i sols, podrem llegir el diari i aleshores respectaran el nostre temps”.