Objectius: 6 - Valors!

Valors!


Un dels eslògans d’un anunci publicitari que sortia fa poc temps per televisió era “pren el que et vingui de gust”. Es referia, crec recordar, a alguna beguda refrescant. Un altre, parlant d'alguna aigua de colònia masculina, deia “aconseguiràs el que desitgis”, referint-se subtilment a l’èxit en les relacions amb l’altre sexe. Per una part de la joventut aquests eslògans són un resum de la seva manera de pensar. Si et ve de gust, si et dóna plaer, si t’agrada, no te n’estiguis!  Per què posar límits als desitjos? Les empreses publicitàries ho saben i ho provoquen amb els seus reclams.


Aquesta concepció hedonista en la que el plaer ocupa el primer lloc en l’escala de valors, en la que el que ve de gust o l’assoliment dels desitjos és la principal i quasi única norma de conducta, no és solament alguna cosa que implica solament a la joventut, és també un reflex de que els adults no hem sigut capaços de donar altres  valors més elevats: servir, estimar, ... o no hem sabut donar les motivacions adequades per valorar-los.



Em van explicar d’un personatge que visitava una ciutat dels seu país, que en cridar-li l’atenció veure diversos dies seguits un jove tombat sobre la gespa, se li acostà i li va preguntar:
            -Tu, no estudies?
El noi va continuar en la seva posició horitzontal i obrint un ull amb dificultat per veure qui li parlava va contestar:
            -No, per què haig de fer-ho?
L’il•lustre senyor una mica desconcertat li digué:
            -Per ingressar més endavant a una universitat.
            -Per què? – va tornar a dir el jove.
            -Per obtenir un títol.
            -Per què – va insistir indolentment el noi.
            -Per poder treballar.
            -Per què?
            -Per guanyar diners.
            -Per què?
El personatge perplex i una mica nerviós davant la insistència en la mateixa pregunta, va respondre:
            -Doncs, ... per poder comprar una casa ... i moltes coses més.
            -Per què?
            -Per en la teva vellesa poder gaudir del que tens i descansar.
El jove adolescent, sense mirar el seu interlocutor, va contestar donant-li l’esquena i sense perdre l’horitzontalitat.
            -Doncs,... és precisament el que estic fent ara, descansar.



A vegades pot succeir que els adults a l’hora de donar motius per actuar no encertem amb les raons últimes, i no presentem ideals elevats que porten a una satisfacció profunda. Parlem d’aconseguir una posició, diners, benestar, èxit,... Una sèrie de valors que no són dolents però que en si mateixos no tenen l’última raó. Ens podem oblidar de parlar de servir i estimar als altres, a la societat,... també, de complir amb la voluntat de Déu que es el que dóna sentit a la nostra existència...  Quan ho oblidem, ens podem trobar amb el desengany dels joves, de natural idealistes,  davant els valors que els adults els oferim com a més importants i que no els animen ni estimulen massa per posar l’esforç i l’interès per aconseguir-los, i poden caure fàcilment en buscar el plaer immediat, el simple impuls del desig, la felicitat de l’instant, que tampoc satisfà mai del tot i que els pot fer entrar, fàcilment, en una espiral  destructiva.

Els hauríem d’explicar que no s’és més lliure quan es fa el que ve de gust, sinó quan es fa allò que et fa més persona. Per això és important el concepte de persona que es tingui. Acceptar que l’existència humana té una finalitat suposa subordinar altres coses a aquesta finalitat, a aquest últim valor. Suposa subordinar el desig, el que ve de gust, a la raó fonamentada en valors sòlids.



Quan havia donat per acabat aquest article, vaig sortir a donar un volt. Era un dissabte per la tarda. Passejant per un parc de la nostra ciutat a prop de casa, vaig veure un grup de nens i nenes d’uns vuit o nou anys asseguts fent una rotllana i entre ells quatre nois entre l’adolescència i la joventut que els estaven entretenint amb diversos jocs. Un d’ells es va separar del grup per anar a preparar en una taula del parc unes begudes i entrepans que portaven. M’hi vaig acostar per preguntar-li que feien. Content que li peguntes, em va explicar, molt seriós i convençut, que eren monitors voluntaris que dedicaven els dissabtes per la tarda, després de la catequesis de primera comunió que rebien aquells nens i nenes, a portar-los a jugar i fomentar, a través del joc i de la convivència, virtuts que creien necessàries per a la vida cristiana.  

He pensat que deixar-ne constància és un bona manera de completar aquest escrit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar