Virtuts: 7 - Obeir a la primera

Obeir a la primera


“Obeir a la primera” és una consigna que utilitzen molts pares per tal d’incidir en l’obediència prompta dels seus fills petits i educar, així, aquesta virtut. Em serveix de títol per parlar de l’obediència.

Tinc la sensació que parlar de la virtut de l’obediència no està de moda. A diferència d’altres virtuts que si ho estan: la sinceritat, la justícia, la responsabilitat,... l’obediència travessa una certa crisi de popularitat. Per alguns suposa la limitació de la llibertat, de la iniciativa, de la creativitat. Per altres, obeir és sotmetre’s a la voluntat d’un altre i això significa perdre la pròpia personalitat. Aquests dubtes han portat a que alguns pares afluixin en la seva exigència i permetin coses als seus fills que abans potser no es toleraven. I els nens són més desobedients. És una característica clara que es constata sovint en l’entorn familiar, escolar, social, ...

Aquesta crisi de l’obediència està relacionada amb un altra crisi: la de l’autoritat. Això és així, perquè obeir consisteix en acceptar i assumir com a decisió pròpia, la de qui té i exerceix l’autoritat, realitzant amb promptitud allò proposat, intentant interpretar fidelment la proposta del qui mana.

Només hi ha virtut de l’obediència quan es compleix, perquè es reconeix l’autoritat del qui mana. L’obediència de l’esclau no és virtut, l’obediència exterior però amb rebel•lia interior, tampoc ho és, i si l’obediència només és perquè ens cau simpàtica la persona que mana, tampoc estem parlant pròpiament de la virtut de l’obediència.

L’obediència és font de la veritable llibertat. El que esclavitza, és atendre només a allò que ens dicta la nostra pròpia voluntat, perquè l’enteniment, a vegades, no veu el que és realment bo, i per això haurem de recórrer a l’autoritat corresponent per assegurar que no ens equivoquem. La supèrbia, que ens pot fer creure que som l’única font de coneixement possible, pot fer-nos difícil adquirir la virtut de l’obediència.

La veritable virtut de l’obediència es fonamenta en el reconeixement de l’autoritat. I els nens que no obeeixen, és perquè no se’ls ha ensenyat la conveniència i l’existència de l’autoritat, la necessitat de comptar amb “autoritats”: la del pare i la mare, la dels avis, la dels professors a l’escola, la de l’alcalde de la nostra ciutat que vetlla perquè tinguem els serveis necessaris, el del policia de tràfic, la del monitor o entrenador de l’equip,... Hem de fer descobrir i reconèixer als fills, les persones que tenen autoritat, i perquè. Són aquelles que protegeixen i fan viure uns valors que valen la pena.

És important ajudar a reconèixer les autoritats reals, les dels qui l’exerceixen amb justícia. Pels creients, l’autoritat principal és la de Déu. Els pares tenim l’autoritat donada per Déu per educar els nostres fills, però també hem d’ensenyar a respectar l’autoritat de l’Església, la del Sant Pare, la del rector de la Parròquia, les autoritats en la vida civil, en la vida social i cultural.

També els hem de fer veure que hi ha persones que, tenen una capacitat d’influir en les conductes, especialment d’adolescents, i que exerceixen una mena d’autoritat sobre ells, sense tenir-la. Em refereixo a modes o estils de vida proposades per líders mediàtics, als qui obeeixen sense massa consideracions sobre els valors que proposen.

Hem de tenir clar que aquesta virtut, com totes, no és per fer-la viure només als nens de petits, sinó que és per tota la vida. Els pares han de fer possible que els fills valorin des de petits aquesta virtut i l’adquireixin com un hàbit, perquè de més grans serà més difícil que ho facin. I han fer-ho, no solament per tenir pau i ordre a casa, que també, sinó perquè adquireixin una virtut, que com altres, els facilitarà fer el bé en el futur. Com totes les virtuts es començarà de més petits exigint-la per adquirir l’hàbit, per anar raonant, més endavant, la necessitat de respectar les autoritats que defensen valors.

L’obediència en l’àmbit familiar es facilita i reforça, sobretot, amb una actuació ordenada i equilibrada dels pares. Els pares no poden comportar-se de manera diferent segons l’estat d’ànim. S’han d’exigir sempre les mateixes coses. No exigir-ne més de les necessàries i aquelles que realment són importants. Més val poques, les importants, i sempre, que no, moltes i no sempre. La serenor que dóna sentir-se estimat pels pares serà un important reforç per l’adquisició de virtuts, i també serà l’exemple que els pares poden donar amb comentaris, positius, de les altres autoritats: professors de l’escola, autoritats civils, el policia que ens acaba de posar una multa,...

Amb els nens més petits, primer hem d’estar segurs que ens escolten. Quan un nen està jugant, captar la seva atenció no s’aconsegueix a l’instant. Després haurem d’enviar missatges clars i assegurar-nos que han entès el què, el cóm, i el quan. No podem manar coses no habituals, per molt més tard de quan les demanem. No se’n recordaran i no serà per faltar a l’obediència. No se’ls pot manar tres coses diferents a la vegada. No en retindran més que una.

La constància, la paciència i exercir l’autoritat raonablement per part dels pares seran útils per aconseguir educar aquesta virtut de l’obediència. El desenvolupament del necessari i adequat esperit crític també ho serà perquè puguin reconèixer i acceptar, més endavant, altres autoritats i els valors que protegeixen o defensen.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar