Adolescència: 6 - La moto

          La moto

            Una de les converses familiars tipificades és la que té lloc quan un fill vol una moto.
            El fill es dirigeix al seu pare i li diu: “Els meus amics diuen que hauria de tenir una moto.”
            El pare s`ho pot agafar amb calma i respondre: “Fantàstic! I quan te la pensen comprar?”
            “No home.” – replica el fill – “Hauríeu de comprar-me-la vosaltres, la mare i tu.”
            “I perquè hauríem de fer-ho?” – pregunta intrigat el pare.
            “Perquè és el que fan tots els pares.” – és la contundent resposta.
            “No tots.” – El pare repassa en veu alta la llista de veïns, coneguts i amics que per haver utilitzat algun altre cop com exemple se sap de memòria, per acabar concloent: “Des d’Adam i Eva fins avui són molts més els pares que no han comprat una moto al seu fill que els qui ho han fet.”
            La conversa pot seguir per aquests viaranys paral•lels interminablement.

            Altres vegades té lloc de manera més directe i punyent, acabant ràpidament amb un evident desacord entre les parts. A pesar de que les avantatges de la compra aportades pel fill són bastant convincents: la possibilitat de fer encàrrecs per la mare, d’acompanyar la germaneta a casa de les seves amigues, el fabulós estalvi de transport públic… el pare no s’ho acaba d’empassar i només veu el perill i el cost que la compra representa.

            No, el tema no és gens fàcil. I davant la sol•licitud de la moto per part d’un fill és difícil donar pautes d’actuació perquè les circumstàncies, les necessitats, el grau de maduresa, difereixen molt d’uns casos a altres.

            Hi hauria un principi general que el podríem definir així: “Un noi, una noia, pot disposar de moto quan hi hagi la garantia suficient de saber-la usar responsablement.”

            Però, com se sap això?

            És difícil saber-ho, però hi ha un altre principi, aquest econòmic, que pot ajudar a concretar l’anterior i que és podria definir així: “Les necessitat bàsiques en una família corren a càrrec dels pares, encara que s’admeten col•laboracions. Els capricis o les necessitats menys bàsiques, a partir d’una determinada edat i volum, corren a càrrec de cadascú.”

  Aquesta és, probablement, la millor manera per garantir que la moto, i el que sigui, es valori convenientment i s’usi, com a conseqüència, responsablement. Tots tenim l’experiència que es valora més, allò que més costa. I no es valora allò que no ha costat res. Si després de treballar tot un estiu, un noi s’ha pogut comprar una moto de segona mà, després d’atendre, potser, altres necessitats, és molt probable que en faci un ús responsable. Si se l’ha trobat com a regal d’aniversari al fer setze anys, o per haver realitzat l’extraordinària proesa d’aprovar el curs a juny, correm un cert risc.

            Soc conscient que en els principi enunciats el problema està en concretar els termes: garantia suficient, ús responsable, necessitat bàsica, determinada edat... Deixo al criteri, sentit comú, i estil de cadascú el fer-ho, perquè, de fet, més que els principis el que és important és el criteri.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar