Infància: 6 - Qui l'ha matat?

             Qui l’ha matat?

            Una mare justificava la seva absència de casa per unes hores explicant que havia anat a l’enterrament d’un conegut que s’havia mort. El seu fill petit, en sentir-la, li va preguntar: “qui l’ha matat?”

            La pregunta era la pròpia de qui l’única informació que té sobre la mort l’havia rebuda de la televisió o videojocs, on les persones moren, normalment, perquè les maten.

            Aquesta anècdota ens pot servir per reflexionar sobre algunes actituds educatives. Informem adequadament de tot?

            En algunes ocasions s’observa una obsessiva preocupació per evitar als nens qualsevol contacte amb la mort, fins i tot amb la del seu avi. Com si fos quelcom a ocultar als més petits, s’inventen de vegades, estranyes històries per explicar la seva absència. S’evita, per sobre de tot, que el vegin, ja difunt, o que assisteixin al seu enterrament. “Es podrien impressionar”, diuen algunes mares. S’evita parlar-ne, com si es tractés de privar-los del dret a sentir i manifestar el dolor per la mancança per la persona estimada.

            Si la mort ha vingut precedida d’una llarga i dolorosa malaltia, pot ser que els nets no hagin anat a veure el seu avi des de fa molt de temps. “Per conservar-ne una bona imatge”, diuen les mateixes mares. Els han negat, així, el sentiment noble de compassió que l’avi es mereix.

            Cada cas és cada cas, i no es pot generalitzar la manera d’actuar, perquè hi ha diferents edats i caràcters. Però educar no és dir mentides. És veritat que algunes coses s’han d’anar explicant a mesura que tenen prou enteniment per entendre-les i la necessària maduresa per assimilar-les. Però això no vol dir ocultar tot el que faci referència al dolor, al sofriment, a la mort. Educar és preparar per a la vida, ensenyar en que consisteix. I la vida té un component important, que és el final inapel•lable de la mort, que haurem, també, de mostrar i explicar segons les nostres pròpies conviccions. No es tracta, tampoc, d’obsessionar amb el tema, però... entre poc i massa!

            La informació que donem als nostres fills ha de ser veraç, oportuna en el temps i la situació, i natural. Això val per tot. També per al dolor, el sofriment i la mort, que són realitats que no hem d’ocultar inexorablement sinó que, de manera natural, mostrarem per tal d’ensenyar, precisament, a fer-los front i acceptar-les tal com són.