Pares: 8 - Anar a l'una


             Anar a l’una
            Un dels problemes més greus en educació és la manca de bona harmonia entre els educadors. El nen davant la falta d’enteniment entre els qui tenen la missió de guiar-lo, primer es desconcerta i després s’aprofita d’ella per fer valer el seu caprici.
            Si això és així entre família i escola, entre pares i professors, encara ho és més entre mare i pare. Llur relació no hauria de presentar fissures, per l’element afectiu que s’hi afegeix, i que és de gran importància. Qualsevol manifestació de desacord entre els pares repercuteix dolorosament en el cor del fill, encara que en algun cas hi pugui trobar algun avantatge immediat.
            Hi ha unes regles de sentit comú que hauríem d’estar disposats a no infringir-les mai.
Repassem-les.
-No discutir davant dels fills. Si en algun moment no podem evitar-ho, intentarem fer-ho a soles, sense el testimoni dels fills.
-No retreure’ns coses, l’un de l’altre, davant d’ells.
-No portar-nos la contrària, especialment amb relació a l’actuació amb ells. Si observem de l’altre alguna cosa que ens sembla que hauria de manar o dir de diferent manera, esperarem a comentar-li en privat perquè, si cal, corregeixi la seva actuació.
-No autoritzar d’amagat allò que l’altre ha prohibit. Ni dir mai a un fill: “no diguis res d’això al pare”, o “que no se n’assabenti la mare”, si no és per donar-li una sorpresa agradable.
-No fer al•lusió als defectes o faltes de l’altre. Ni dir res que pugui minvar el respecte o l’estimació dels fills. Ans al contrari, els farem veure les seves virtuts i la preocupació que té per ells.
-Tenir l’interès de reforçar-nos mútuament l’autoritat en totes les circumstàncies.
            A vegades el pare pot desautoritzar la mare amb una mirada de complicitat al fill, amb un gest, o amb un arronsar-se d’espatlles, i llançar per terra, en un moment, tot l’esforç educatiu que la mare havia portat a terme.
            Tampoc s’afavoreix l’autoritat del pare si la mare diu alguna cosa semblant a: “quan vingui el teu pare li diré com t’has portat de malament; ja veuràs com et castigarà”. Rebre el rol d’executor oficial dels càstigs, no facilita l’exercici de la vertadera autoritat.
            A vegades, en broma, es fan preguntes tan absurdes com: “qui estimes més, el pare o la mare?”, o bé, “a qui creus més dels dos?”. L’única resposta possible és: “als dos, igual”. I com és l’única resposta vàlida, preguntar-ho és d’alguna manera posar-ho en dubte, i no és bo, ni en broma.
            No hi ha res que angoixi més  els fills, com quan veuen els pares discutir i enfadar-se. Els pot provocar un fort sofriment la sensació de que els seus pares no s’estimen.
 En el llibre “L’estiu màgic a Cape Cod” de l’escriptor Richard Russo llegim: “Ell i Joy discutien rarament, però quan ho feien, abans de res, havien de dedicar-se després a consolar la seva filla. Dir-li que els dos l’estimaven més que a qualsevol altra cosa, no n’hi havia prou. No, el que volia sentir era quant s’estimaven entre ells”
            Pare i mare han de demostrar, amb fets davant dels fills, que van a l’una, que s’estimen, que estan d’acord amb els principis que volen educar, i com volen educar-los. Buscaran una veritable col•laboració mútua, i sabran practicar la unió dels seus esforços que serà una de les claus de la seva autoritat al servei dels seus fills.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar