Infància: 8 - Saber dir: no!

           Saber dir: no!

La força de voluntat és una qualitat que sabem apreciar en la persona que l’ha adquirida. Valorem la seva capacitat de domini sobre ella mateixa, és a dir, el grau de control que té sobre els seus propis ímpetus, capricis, passions i sentiments. Aquest domini li permet governar la seva vida, sense que siguin les diferents situacions que es presenten les que ho facin per ella.

 La persona amb força de voluntat domina els esdeveniments per adversos que siguin. Passa per damunt d’ells. En canvi, quan falta aquesta força és a l’inrevés, són els esdeveniments els que manen, sent la persona una titella d’ells.

Aquesta força de voluntat, aquest domini d’un mateix, es forja des dels primers anys de la infantesa. És important tenir-ho present en l’educació dels fills, perquè la seva mancança els conduirà, quan siguin grans, als més rotunds fracassos i sofriments.


De vegades, els pares pensem que la nostra única obligació és que estiguin feliços i contents, i per això procurem fer-los la vida fàcil. Ens equivoquem. De què els servirà això, si, més aviat o més tard, es trobaran amb les dificultats de la vida? Aleshores, sense capacitat per superar-les perquè no se’ls ajudat  a adquirir la força de voluntat necessària, se sentiran enganyats i frustrats, i sols, els resultarà molt més costós aconseguir-ho, perquè els hàbits que no han adquirit de petits difícilment s’assoleixen de grans.

Podem arribar a creure que valgui la pena que estiguin deu o vint anys embolicats en cotó fluix? No, no solament no val la pena, sinó que, a més  a més, cometríem una terrible injustícia de la qual ells mateixos ens demanarien comptes algun dia. Hem de tenir present que passat aquest temps es trobaran amb una realitat ben diferent.

Hem de fer comprendre als nostres fills que a mesura que van creixent han de superar les dificultats ordinàries amb les seves pròpies energies i que hauran d’anar funcionant, mica en mica, pel seu compte. Aquest és el millor servei que se’ls pot fer, acostumar-los a l’esforç i preparar-los per afrontar-lo sense queixar-se.

Aquest objectiu començarà a treballar-se des de ben petits, i per això, entre altres coses, haurem d’aprendre a dir que no a algunes coses.

El petit de mesos sap que plorant aconsegueix que estiguin pendent d’ell. Aviat comprovarem que té els seus capricis. Si no ho tallem, acabarem anant de corcoll. El plor serà la seva arma i la utilitzarà quan té una necessitat però també quan té només un caprici. Ens pot tenir en peu de guerra tot el dia si s’adona que no som capaços de dir-li que no i el que és més greu, no educarem la seva fermesa, la seva força de voluntat. Haurem de dir que no moltes vegades i aquestes negatives no seran fruit de la comoditat o de la nostra impaciència o irritabilitat, sinó precisament de la nostra estimació envers ells. La raó serà, també, perquè ens els estimem i volem preparar-los perquè es puguin valer per ells mateixos. No ens preocuparà si, a vegades, hem de ser exigents amb això. Els fills copsen l’amor dels pares, àdhuc quan aquest els contraria o els priva de fer alguna cosa. Alguna vegada haurem de dir: “mira, això no t’ho deixem fer per aquesta raó i aquesta altra... i perquè t’estimem i volem el millor per a tu”.

El nostre “no” ha de ser càlid però ferm, mai brusc i amarg. Així, la lliçó rebuda entra sense resistència en el seu esperit, forjant i enfortint la seva voluntat. Aquesta força de voluntat que conferirà al nen el més gran dels dominis, el domini d’ell mateix.

               

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar