Pares: 9 - Cóm es perd la confiança dels fills?


  Com es perd la confiança dels fills?

Hi ha algunes actituds dels pares que s’oposen al clima de confiança que ha d’existir a la llar per fer possible l’educació dels fills. Les podríem classificar en alguns tipus ben diferenciats.

Pares pessimistes.- Són aquells que poden convertir en tragèdia qualsevol esdeveniment familiar. Es dediquen a destacar els defectes i els aspectes negatius. Miren els fills com presumptes culpables i n’esperen sempre el pitjor. Utilitzen quasi exclusivament les sancions negatives. No confien en els seus fills i, per tant, aquests tampoc confien en ells.

Pares temorosos.- Un excés de precaució els fa veure només els mals que es deriven de la concessió d’autonomia als fills. Es passen el dia alertant: “ves en compte, et pots fer mal”. Tenen una por exagerada a les malalties i als accidents. S’escandalitzen quan els fills els expliquen algunes situacions del carrer o de l’escola. Així, aconsegueixen que no els expliquin res més i perden la confiança dels fills, i aquests perden, també, la confiança en les seves pròpies possibilitats per resoldre situacions difícils.

Pares autoritaris.- Imposen l’autoritat, no la guanyen. Imposen els criteris, els hàbits i les normes d’actuació. Es consideren el centre de tot i pretenen que tot passi per la seva supervisió, per evitar qualsevol errada o equivocació. Anul•len la iniciativa i obliden que els fills necessiten parcel•les d’autonomia per equivocar-se i aprendre a utilitzar la seva llibertat. La relació d’aquests pares amb els seus fills acostuma a ser una allau d’avisos, consells, precaucions i retrets. No existeix confiança.

Pares sobre protectors.- La seva preocupació fonamental és evitar qualsevol tipus de perill o malestar als fills. Diuen: “ja tindran temps de conèixer la duresa de la vida”, i així no els preparen per fer-li front. Els protegeixen i vigilen constantment, fins les més mínimes actuacions. Els substitueixen en el fer i els eviten qualsevol obstacle o contradicció. Això provoca una total dependència, que no té res a veure amb una relació de confiança.

Pares permissius.- Aquests exerceixen un paper completament passiu, d’espectadors en l’educació dels seus fills. Porten a l’extrem la creença en la necessitat d’independència dels fills, els deixen fer sense intervenir-hi. Els sembla que no han de tallar la seva espontaneïtat en cap moment. D’aquesta manera lluny d’aconseguir la confiança dels fills, el que n’obtenen és un distanciament progressiu, perquè queden defraudats en no trobar dels seus pares una orientació o uns punts de referència.

Si ens reconeixem en algun d’aquests perfils, caricaturitzats fins l’extrem, mirem de posar-hi remei per aconseguir l’equilibri necessari.

La confiança és mútua. Si els fills confíen en els pares, els pares confiaran en esls seus fills, i amb el temps veuran com aquesta confiança es tradueix en bons resultats. En el video del meu net Miquel Nafria, podeu veure una mostra de que això és així. El seu link és:

                                                   www.vimeo.com/77523372

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar