Adolescència: 4 - Abaixa el volum de l'artefacte

Abaixa el volum de l’artefacte!

Aquest és un crit de guerra conegut que gairebé tots els pares de família han fet servir en alguna ocasió.
L’artefacte és un equip de música que, en un moment de debilitat, el pare compra, amb el desig de fer feliç la seva filla estimada que ha realitzat la proesa d’aprovar tot el curs a juny. També pot ser una motivació important, ser considerat per uns dies el millor pare del món.

El dia que arriba l’equip a casa, ell mateix és qui, amb el manual d’instruccions, va descobrint-li a la seva filla tots els recursos tècnics que l’enginy permet, i aconsellant-li, pobre ingenu, com graduar els comandaments de volum i de greus per apreciar millor els matisos de la música.

Aviat, però, es va posant en evidència la diferent manera d’entendre l’ús de l’aparell entre pare i filla.

El punt crític arriba quan, al ritme de l’aparell, tota la casa trontolla, i es posa en perill evident els objectes de porcellana dels estants de la sala, els plats de fer bonic penjats a les parets i la cristalleria que omple la vitrina, mentre s’escolta una mena de cosa que fa més o menys així: “boom, boom, boom, ei nena!, uh, uh, uh, vine a prendre una pizza amb mi, slish, catacrec, slish, boom, boom, boom.”

És aleshores quan el pare entra en acció. Obre d’una puntada de peu la porta on està la seva filla estimada escoltant allò, i el millor pare del món llença el crit de guerra que ens ha servit de títol. La filla no el sent, és clar, però no cal. Li endevina les intencions per les gesticulacions amb que s’acompanya, i abaixa el volum a la meitat. Com que veu que continua gesticulant, el torna a baixar a la meitat, i així diverses vegades, fins que el millor pare del món sembla que es tranquil•litza i se’n va.

Ho explico per si pot servir de consol a algú. Sembla que no, però saber que no és l’únic a qui li passen aquestes coses, ajuda. I també ajuda prendre-s’ho amb una mica de bon humor. És veritat que avui el problema s’ha resolt en molts casos perquè els walk-man i MP3 l’eviten, encara que en provoquen un de més greu: la total incomunicació. Potser hauríem de canviar el títol per un crit igual de fort: “treu-te els cascos un moment, que et vull dir alguna cosa”.

La manera d’entendre i escoltar la música, no és, però, l’únic motiu d’enfrontament generacional quan els fills arriben a l’adolescència. També ho són: el diferent concepte d’elegància en el vestir, el moment de triar una pel•lícula per veure-la a casa, la manera d’entendre els horaris de nit i de dia, l’ús i manteniment de bicicletes i motos... i tantes altres coses.

Els pares, aleshores, hem de saber distingir el que és important del que no ho és tant. Amb allò que no és important, sense necessitat de renunciar als nostres gustos, que els continuaran servint de referència, haurem d’intentar entendre’ls i posar-nos, si convé, al dia. Amb allò que és important i que afecta a la seva educació seguirem exercint l’autoritat sense cansar-nos. És la nostra obligació irrenunciable per una raó molt senzilla, perquè els estimem i volem el millor per a ells. Això si, haurem de donar arguments que avalin les nostres decisions que no sempre entendran a la primera.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar