Eines: 1-El valor de l'exemple

                        El valor de l’exemple

No s’ensenya ni amb el que se sap ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa.
         La persona, al llarg de la seva vida, quasi no fa altra cosa que repetir el que veu o ha vist. Res no penetra tan directament dins d’un com l’exemple. Si això és així per totes les edats, ho és més durant la infància i l'adolescència, quan la personalitat és particularment sensible a la influència de les persones que l’envolten.
         L’exemple és el bé més preat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè l’educació no consisteix en discursos que, encara de vegades necessaris, sempre són insuficients. No ens pot sorprendre que no facin cas del que diem, si han estat testimonis que el que fem no es correspon amb el que diem.
         De l’educació per discursos o sermons pot el nen, sobretot arribant a gran, evadir-se. Però no pot escapar-se a la influència d’una vida exemplar. Per això l’educació és tan exigent, perquè l’educació ben entesa comença per un mateix, per la pròpia formació dels propis educadors.
         Algunes consideracions sobre l’exemple podrien ser:

-         Perquè l’exemple sigui educatiu, no pot estar en el gest que es fa un moment, sinó en la manera de fer habitual d’una persona.
-         Ha de ser natural. No hem d’atreure l’atenció envers ell, perquè, aleshores, l’ostentació en que va embolicat, impedeix veure el seu veritable valor.
-         Ha d’estar lluny de qualsevol ficció. Quan existeix la intimitat pròpia de la vida familiar és inútil intentar mostrar-se de forma diferent a com un és. Es millor el reconeixement de les pròpies errades i mancances, junt amb la il·lusió per intentar corregir-les i superar-les.
-         El valor de l’exemple no és funció de l’alçada del pedestal en que s’està instal·lat – els fills no necessiten pares perfectes – sinó de la lluita per fer les coses una mica més bé cada dia.
-         L’exemple és una lliçó que s’aprèn millor quan menys es pretén donar.
-         Serà la manera amb què els pares es faran entendre millor pels seus fills. En la infància perquè no entenen els nostres sermons. En l’adolescència, perquè no volen escoltar-los. En la joventut, perquè els consideren antiquats.
-         Acaba donant el seu fruit, encara que de vegades pugui trigar una mica a fer-ho. Per això és bo recomanar paciència i no cansar-se. Aquí ens pot servir, per esperançador, aquell pensament de Mark Twain, l’escriptor del Mississipi: “Quan jo tenia quinze anys estava absolutament convençut que el meu pare era el més estúpid dels homes, quan vaig arribar als vint, vaig quedar sorprès del que el vell havia après en cinc anys”.
L’exemple és a l’abast de tothom. No necessita ni gaire enginy, ni dots d’oratòria, ni presència enlluernadora. Només demana que fem en tot moment el que hem de fer... quasi res!
        

Comentaris

  1. Ei, noi, has millorat la pàgina. Molt bé. Segueixo llegint.
    Maurici

    ResponElimina
  2. Enhorabona pel blog. Una persona amb tanta experiència no pot deixar de compartir les seves idees.

    ResponElimina
  3. Moltes felicitats pel blog. Espero que arribi a molta gent i fagi molt de bé.

    ResponElimina
  4. Prof. Rovira ya estamos difundiendo este blog, nos vemos pronto.
    Un abrazo
    Javier

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.

Pares: 9 - Cóm es perd la confiança dels fills?