Infància: 2-Salvem la infància!-el present

Continuació de l'escrit del dilluns pasat: "Salvem la infància!-el passat"

Salvem la infància! – el present

Avui, alguns dels trets de la infància del passat han canviat bastant, a causa de diversos motius, tots ells positius.
El pluralisme democràtic, per exemple, ha fet que els adults no estiguin d’acord en tot, i per tant no hi ha un front comú de la gent gran. Avui són pocs els qui s’aventuren a corregir en públic un petit que no sigui el seu propi fill.
El desenvolupament dels mitjans d’informació, televisió, Internet... ha fet que els nens aprenguin a un ritme vertiginós algunes coses sense la necessitat dels grans. Ho saben tot, ho han vist tot, ho han descobert tot, i el adult -els pares- no pot controlar tota la informació que arriba al nen. El nen sap coses que abans eren reservades al món dels grans.
L’escola ja no és la font quasi única d’informació. El professor, el mestre, ha perdut, potser per això, part de la seva autoritat absoluta. Per contra, l’administració educativa demana a l’escola, cada cop més, que s’impliqui en l’educació de temes que la societat no es capaç de resoldre. I apareixen a l’escola: l’educació viària, educació mediambiental, educació per la salut i higiene, educació sexual, educació per evitar la drogodependència, per respectar la multiculturalitat...
El món dels nens i els adults es barreja. Jugar ja no és una activitat pròpia i només dels nens. Els grans sovint hi participen i organitzen i estimulen la competitivitat en el joc, que s’ha sofisticat fins l’extrem. Però, els nens, ells sols pel seu compte, juguen poc. I llegeixen menys. No tenen temps. A més a més de l’escola, tenen activitats organitzades... i la televisió, els videojocs, l’Internet...
No és veritat que qualsevol temps passat era millor. El pluralisme és una expressió de la llibertat de l’home que és el do per excel•lència que hem rebut. La tècnica i amb ella el desenvolupament dels mitjans de comunicació i audiovisuals, és un bé per la humanitat i una expressió de la capacitat, voluntat i iniciativa de l’home. Algunes possibilitats d’esbarjo són extraordinàriament divertides i estan a l’abast de quasi tothom. L’apropament de generacions, de pares i fills, segur que és bo per millorar la comunicació i l’enteniment entre tots.
Però, hi ha un fet que hauria d’inquietar-nos: el perill de desaparició de la infància i les possibles repercussions negatives si no posem els mitjans per evitar-ho o compensar-ho d’alguna manera.
Un sociòleg americà, Neil Postman, ja fa temps que va escriure un llibre, “La desaparició de la infància”, denunciant el perill d’aquest fenomen. En ell afirmava que ja no hi havia nens. Les tecnologies modernes, han acabat amb els secrets del món adult, deia. Sense secrets desapareix la innocència i sense innocència no pot haver-hi infància. Segons ell, no és un fenomen absolutament nou. En el passat ja hi havia hagut societats que no coneixien el concepte de nen. A l’edat mitjana, per exemple, només hi havia nadons i adults. Als sis o set anys, ja es participava en moltes de les activitats dels grans. Amb la invenció de la impremta la societat es reorganitza de nou i es distingeix entre adults que poden llegir i nens que n’han d’aprendre lentament. Actualment, segons Postman, la societat s’està reorganitzant de nou amb la informació a l’abast de tothom.
De fet, la pèrdua massa prematura de la innocència, el coneixement de moltes coses i molt aviat, sense una proporcionada valoració moral o sense una assimilació a fons d’elles, pot tenir repercussions importants. El nen, l’adolescent, és més pragmàtic i menys idealista. És menys nen... i potser menys adult quan arribi a gran, perquè no ha tingut l’adequat ritme d’aprenentatge que li permeti assumir la realitat global. No és que s’hagi de retardar el ritme. Si l’avenç permet ensenyar més ràpid algunes tècniques, aptituds, habilitats, destreses i coneixements... millor! El problema pot aparèixer quan s’oblida tota la dimensió de la persona humana. Quan hi ha un desequilibri entre els coneixements i destreses adquirides, i altres aspectes com l’educació de la voluntat, l’educació dels sentiments i l’educació de la valoració moral de les conductes, que no tenen, en alguns casos, ni el temps ni el ritme proporcionat.
Aleshores, pot passar que el nen coneix més coses però no es fa més savi, ha vist més coses però ha perdut la capacitat d’admirar, té més coses però no és més feliç. Apareixen, fins i tot, casos de violència protagonitzats per adolescents... i per nens. És clar! Els hem ensenyat com exercir-la amb tot un ventall de possibilitats. Poden saber-ho tot sobre el sexe però poden no saber estimar...
Que hauríem de fer per prevenir-ho?
(continuarà... El proper divendres s’editarà l’últim capítol de “Salvem la infància!”)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar