Família: 3 - Escola de treball

         Escola de treball
    Si la família és l’àmbit vital per excel·lència, també ho és per ensenyar a treballar. És la millor escola de treball.
   Tinc la convicció de que gran part dels problemes que els adults troben en la realització del seu treball, ve de molt més enrere del que suposen. De la primera infància i de l’adolescència, i en gran part a través del exemple rebut en la seva pròpia família, en primer terme, i de l’escola, en segon.
         L’esperit de servei que es viu espontàniament en una família, la distribució d’encàrrecs, el sentir la llar com cosa de tots i no com un hotel on es va a menjar i dormir sense cap obligació, l’exemple dels pares en el treball dins i fora de casa, la valoració positiva que se’n fa d’ell, les virtuts que s’han exercitat des de petits, influeixen de manera important en com es plantejarà una persona el treball de gran.
        
Una manera d’educar en el treball i també la responsabilitat dels fills,  fent-los sentir la família i la llar com a cosa seva, és per mitjà dels encàrrecs. D’altra banda, és també la manera de repartir el treball de la casa de manera que no recaigui tot sobre una única persona: la mare. Els encàrrecs són petites feines de la vida diària d’una llar que es poden encomanar als fills. Podríem distingir-ne tres tipus:       
        Els que fan referència a les seves pròpies coses, com per exemple fer-se el llit, netejar-se les sabates, tenir en ordre les joguines, l’escriptori, l’armari... Són d’obligat compliment i es tracta simplement de no retardar-ne l’exigència.

     Els que fan referència al funcionament de la llar en general i que poden ser rotatius, com per exemple treure les escombraries, parar i desparar la taula, anar a comprar el pa, obrir la porta, estendre la roba, escombrar...

      Els ocasionals, com petits arranjaments, penjar una quadro, pintar una habitació...
          Com moltes altres coses, aquesta col·laboració en les feines de la llar és relativament fàcil iniciar-la des de ben petits, i és més difícil començar-la de més grans. De petits, els nens desitgen ajudar, imitar els grans en allò que fan. Amb la seva curiositat natural i els nostres elogis n’hi haurà prou per crear l’hàbit de participació en les tasques de casa. Aprofitem-ho llavors i estimulem-la, encara que de vegades sigui més fàcil i millor fer-s’ho un mateix. Més endavant haurem d’anar inculcant el sentit del deure, no com una estricta obligació de fer les coses, sinó com una conveniència de prestar l’ajuda necessària per al bé de tots. D’aquesta manera aniran adquirint la responsabilitat de fer-ho lliurament i potser serà, fins i tot, innecessari una distribució de feines massa concreta perquè moltes es realitzaran espontàniament.
         Hem de perdre la por a donar responsabilitat als nostres fills. Com més els en donem, més n’adquiriran. No ho faran tot bé, però n’aniran aprenent. És un error molt gran pretendre estalviar-los feina, donar-los una vida més còmoda – perquè podem – que la que varem tenir nosaltres. Qualitat de vida no és comoditat vital o aburgesament. Un fill sense responsabilitats a casa, tampoc les agafarà al col·legi, en el treball escolar, ni més endavant.
         Veure la llar com un quefer comú és la millor manera d’implicar-los en la vida familiar i aconseguir una unitat basada en l’estimació mútua. Sinó, correm el perill que la confonguin amb un hotel on s’hi va només a menjar, dormir, veure la televisió... però no a conviure. No és que tinguin el deure de participar, sinó que posseeixen el dret a fer-ho. No els en privem.
          Per aconseguir l’ambient de col·laboració, el pare és, moltes vegades, un personatge decisiu. L’esperit d’ajuda que es respira en una casa ve influït en gran manera per com el pare s’integra en les feines de la llar.
         Distribuir encàrrecs entre els membres de la unitat familiar exigeix una mica d’organització. Controlar que es portin a terme requereix constància i no defallir davant les primeres dificultats.
         La valoració positiva que els pares fan del treball fora de casa té una repercussió en els fills. Si volem que els nostres fill tinguin el treball  com una cosa positiva, no podem arribar a casa al vespre amb cara de pocs amics i queixant-nos de la feina. Els fills han de conèixer el treball dels seus pares que els explicaran en to positiu detalls de la seva feina i així els ajudaran des de petits a valorar-lo. 
         El valor que es dóna al treball pot ser diferent segons la idea que es tingui de persona. El treball no és un càstig de Déu. Déu va fer l’home per què amb el seu treball participés en la seva obra creadora.  
         Acabo amb unes paraules de Sant Josepmaría Escrivà de Balaguer que donen la dimensió exacta que sobre el treball hauríem de transmetre les famílies cristianes als nostres fills:
         “ El trabajo, todo trabajo, es testimonio de la dignidad del hombre, de su dominio sobre la creación. Es ocasión de desarrollo de la propia personalidad. Es vínculo de la unión con los demás seres, fuente de recursos para sostener a la propia familia; medio de contribuir a la mejora de la sociedad, en la que se vive, y al progreso de la Humanidad.

            Para un cristiano, esas perspectivas se alargan y se amplían. Porque el trabajo aparece como participación en la obra creadora de Dios (...). Porque, además, al haber sido asumido por Cristo, el trabajo se nos presenta como realidad redimida y redentora: no sólo es el ámbito en el que el hombre vive, sino medio y camino de santidad, realidad santificable y santificadora.”



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar