Conte de Nadal: Una decisió important

                          

                                  Una decisió important

 Feia molt fred. El rigor de l’hivern, recentment encetat, es deixava sentir amb més cruesa que altres anys. Sortia de la feina i anava cap a casa. Caminava capficat en les seves coses, en els seus problemes.

El cotxe que li agradaria i volia comprar, un model confortable i ràpid, costava un pèl més del que podia gastar en aquest moment. No podia arribar-hi a tot. Feia poc havien canviat els mobles de la sala d’estar i s’havia comprat un equip de música de qualitat. No volia embolicar-se amb crèdits, ja en tenia prou amb la hipoteca de la casa. Una casa que era l’enveja de molts coneguts seus. La dona, però, ja li havia anunciat que volia fer obres a la cuina. Hauria, també, de donar-li diners per a les despeses extres de les festes que s’acostaven i per als regals de reis dels nens. De tot això se’n ocupava ella. No volia més problemes, ja en tenia prou. Per cert, havia d’encarregar a la secretària que comprés un regal per a la seva dona. Una altra despesa més!

Però els problemes no eren solament els diners. Aquella mateixa tarda li havia telefonat la dona. Havia anat al col•legi dels seus fills i li havien dit que el gran no rendia en els estudis, que necessitava una atenció especial i que li controlessin el treball a casa. Si hi hagués anat ell a parlar amb el professor, no s’ho hagués deixat dir, això. Per què, sinó,estava el col•legi? Entre setmana, ell no podia ocupar-se’n. Arribava molt tard a casa, i cansat. I els caps de setmana no eren per a això. Només faltaria! Ja sabia ell el que havia de fer-se! Li posaria un professor particular i li prometria una moto si aprovava el curs.

Tot això el posava de molt mal humor. Treballava del matí a la nit amb tota mena de maldecaps. A més a més, la multinacional de la que depenia la seva petita empresa l’obligava a fer uns cursos de “marketing”. Estaven carregats de romanços! Feia vint anys que estava ficat en aquella feina i ningú no li podia ensenyar res. Ah!... i el cost del curs, a les seves espatlles!

                                                                                   *

Anava capficat en aquestes cabòries fins que va adonar-se que no seguia el camí habitual que el portava a casa seva. No entenia el que havia passat però es trobava en un indret desconegut. Per estrany que pogués semblar no sabia on estava. Davant seu, un camí llarguíssim que semblava interminable es perdia en l’horitzó. A les seves vores uns quants arbres pelats i res més, ni una casa. El paisatge era desèrtic i solitari. No es veia un ànima enlloc.

S’estava preguntant com havia perdut el camí quan de sobte va sentir soroll darrera seu. Un personatge pintoresc n’era el culpable. Portava uns pantalons amples i una llarga jaqueta lligada amb un cordill. Tot de color vermell. Al cap una barretina on hi portava enganxades unes quantes campanetes que sonaven constantment acompanyant el seu caminar. Tot plegat, una absurda imitació de papa noel. Era ja gran. Una poblada barba blanca, potser falsa, donava una especial afabilitat al seu rostre. Somreia. Caminava lleuger a pesar de la seva edat i corpulència. Traginava un carretó ple d’objectes estranys.

Se li va atansar. Anava a demanar-li si sabia on es trobaven, quan el vell va avançar-se a parlar-li.

 “M’alegra veure algú en aquest indret. No és gens freqüent. Agafo sovint aquest camí per anar a casa de la meva filla i no trobo mai ningú. M’estan esperant, sap? Em vesteixo perquè als meus nets els fa il•lusió. Saben de sobres que sóc jo, però els faig regals. Miri, en tinc el carretó ple. No m’han costat gaires cèntims perquè no en tinc. Els he fet jo, pensant en el que els hi pot agradar i el que els hi convé a cada un d’ells. Veu? Això és un trineu. On viuen hi ha dos pams de neu tot l’hivern. L’he fet amb unes fustes velles que he pintat jo mateix. Ha quedat com nou, oi? I això altre és...”

En veure la cara de sorpresa del seu interlocutor, va concloure: “Miri, deixi’m dir-li una cosa, quan s’arriba a una certa edat, com he arribat jo, s’ha de prendre una decisió important a la vida: triar entre convertir-se en un vell rondinaire o en un avi encantador"   

                                                *

No sabia perquè però aquella última frase del vell boig no se la podia treure del cap. Semblava com si li hagués volgut dir alguna cosa. Una decisió important?

Decidir què? Decidim realment la nostra vida? No són els esdeveniments, els que ens porten per on volen? Les situacions en què ens trobem, no depenen solament de nosaltres! N’hi ha que no desitgem. Però, potser són les actituds davant d’elles les que depenen exclusivament de nosaltres? Entre un vell rondinaire i un avi encantador, quina diferència hi ha? Probablement la resposta personal que es dona a una determinada situació d’edat, familiar, de feina...

Resposta personal? Quantes vegades necessitem donar-ne a la vida? Quantes vegades hem de triar entre dues opcions oposades, com les que deia aquell vell? Potser ... quan triem entre convertir-nos en un burgès ancorat en la seva comoditat o en una persona il•lusionada en algun projecte nou?...o potser... quan triem entre pensar que ja ho sabem tot o que es pot aprendre encara molt?... o entre abocar-nos només al treball buscant diners i posició, o dedicar-nos també a la família?... o entre satisfer els propis capricis o atendre necessitats dels altres?

La resposta es mou a vegades entre l’egoisme i la generositat, entre lluitar per ser millors fent el bé al nostre entorn, o no complicar-nos la vida. I quantes vegades a la vida hem de prendre una decisió així? Alguna cosa li deia que no solament quan s’arriba a una certa edat, ni tampoc de tant en tant, sinó més sovint. Potser cada dia... potser diverses vegades al dia.

Però el que és veritablement important és ser feliç. Ell, ho era? Aquell vellet ho semblava de feliç. Molt més que ell mateix. Potser no era tan boig com semblava... de fet pels seus nets devia ser un avi encantador i adorable.

I si li preguntés... A propòsit... on era?

                                                                                    *

Va alçar el cap i es va trobar al carrer conegut que el duia a casa seva. Aquell estrany paratge i el seu pintoresc personatge havien desaparegut.

El va sorprendre, potser per contrast, la lluminària i els motius nadalencs amb què estava engalanat el seu carrer. Probablement feia dies que ho estava però no se n’havia adonat fins ara. Hi havia molta gent que anava i venia. Molts, amb paquets a les mans. Uns, els que caminaven sols, ho feien amb presa per arribar a casa. Altres, passejaven amb la família mirant aparadors. Els que es coneixien es saludaven i desitjaven unes bones festes. Pels altaveus, penjats als fanals, arribaven les notes d’una nadala tradicional.

Es va aturar davant un aparador en el qual hi havia un Naixement. Havien posat el pessebre a casa seva? Aquelles figures que havia contemplat moltes vegades, des de petit, semblava que volien dir-li alguna cosa diferent, nova. Es va fixar en la figura del Nen Jesús. Era com moltes de les que havia vist fins ara. Ajagut al pessebre, amb una cama més aixecada i recolzada sobre l’altre, els cabells rinxolats i els braços enlaire, com si demanessin alguna cosa. Per un moment li va semblar que li somreia. I aquells braços enlaire... aquells braços... semblaven que li diguessin: emporta’m amb tu!

Va estar una bona estona plantat davant d’aquell Naixement. Pel seu cap van passar, com en una pel•lícula, els últims anys de la seva vida. Pels altaveus sonava una altra nadala: “Son ulls, que somriuen i ploren d’amor, jo no sé què diuen que roben el cor”.

Va deixar l’aparador. Va accelerar el pas cap a casa seva. Tenia pressa per parlar amb la seva dona i per veure els seus fills. Havia de fer moltes coses. Havia de canviar-ne també moltes,... Havia pres una decisió important.