Objectius: 4 - Drets i deures

                  Drets – Deures

Si ens preguntéssim què desitgem per als nostres fills podríem donar-nos aquesta resposta : que assoleixin un grau de maduresa que els permeti exercir bé la seva llibertat.

Seria un objectiu educatiu que probablement signaríem tots i que podria resumir la missió que els pares tenim encomanada per als nostres fills.

Però, què és això de la maduresa? En què consisteix? Com es nota que s’aconsegueix?

Un indicador del grau de maduresa el podem trobar en el binomi drets-deures.

Un nen només té drets. Té dret que se li doni el menjar, que se li canviïn els bolquers... i no té cap deure. A mesura que va creixent, van apareixent alguns deures: ha d’anar a l’escola, ha d’ajudar a casa... De mica en mica en aquest binomi els deures van desplaçant els drets. A una certa edat, potser al capdamunt de la maduresa, un pot tenir la sensació, no del tot equànime, que només té deures i que no li queda gaire temps, ni gaire espai, per als seus drets. També és cert que, a partir d’una determinada edat, quan es deixa la maduresa per anar cap a la vellesa, el procés s’inverteix, de manera que es pot acabar la vida, aquí a la terra, igual com es va començar: amb molts drets i cap deure.

Plantejades les coses així, podríem pensar que això de la maduresa és un mal assumpte, perquè sembla que és més gratificant tenir drets que deures. De fet, és freqüent veure manifestacions en què s’exigeixen els primers i, en canvi, no és gens fàcil veure’n que reclamin els segons.

La substitució d’uns pels altres, que té lloc durant el procés que porta cap a l’edat madura, té a veure amb la capacitat de la persona humana per sortir d’ella mateixa i obrir-se als altres.

Té a veure amb la diferent manera de conjugar els verbs. Un nen sol fer-ho en primera persona del singular, “jo”; quan descobreix l’amistat o quan s’enamora, aprèn a conjugar el “tu”; més endavant, quan decideix compartir la vida amb qui estima, el “nosaltres”; i quan arriben els fills, el “vosaltres”.

Té a veure, en definitiva, amb la possibilitat de ser feliç que consisteix més en donar que en rebre.

Arribem, doncs, a la conclusió que la maduresa, és a dir, la plenitud de la vida humana, està lligada a la capacitat de pensar en els altres (generositat) i a la possibilitat d’adquirir deures (responsabilitat).

Si volem preparar els nostres fills per assolir-la haurem de tenir presents aquests dos aspectes i exercitar-los en ells. No evitarem el compliment dels deures propis a cada edat i fomentarem la preocupació... i ocupació pels altres.

Frases com: “pobrets ja tindran temps de tenir preocupacions quan siguin grans”, o bé “que s’ho passin bé ara que poden i són joves” no els ajudaran a madurar ni a ser feliços.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.

Objectius: 7 - El valor de l'amistat en els fills