Pares: 4 - La necessària autoritat dels pares

La necessària autoritat dels pares

Un amic, pare d’una filla adolescent, em va explicar el disgust que aquesta havia tingut arran de la festa d’aniversari d’una íntima amiga seva. La seva dona i ell no van creure convenient que tornés a casa pel seu compte i havien anat a buscar-la a les dues de la matinada, tal com li varen anunciar. S’havia sentit avergonyida davant el somriure irònic d’alguns companys i amigues i això va molestar-li tant, que va ser motiu d’una forta enrabiada amb els seus pares aquella mateixa nit. Però, l’endemà al vespre, els va anar a trobar, i amb un altre to, els va explicar el comentari de la seva amiga, a qui els seus pares li havien deixat fer la festa sense cap tipus de control i interferència (de fet, havien aprofitat per fer un curt viatge). Parlant de la nit anterior, i en un moment de sincera confidència, li va dir espontàniament: com t’estimen els teus pares!

Aquella noia va detectar la veritable raó de la intervenció dels pares de la seva amiga, raó que potser trobava a faltar en l’actuació dels seus propis pares.

L’amor és, efectivament, el fonament de l’autoritat dels pares, autoritat que s’ha d’entendre com un acte de servei als fills. Qualsevol autoritat hauria d’entendre’s així, però la dels pares envers als fills encara més. Un acte de servei que segueix al d’haver-los donat la vida.

Aquest exercici d’autoritat és inevitable que, a vegades, xoqui amb l’afany de llibertat, encara no prou madur, dels nostres fills. Això ens exigirà esforç, perquè “deixar fer” pot resultar més fàcil que oposar-nos a algunes coses, encara que signifiqui també renunciar al nostre deure.

Haurem de dir que no a algun desig, haurem de posar límit a l’hora de tornada d’alguna sortida, haurem de seleccionar les revistes i llibres que entren a casa nostra, haurem d’evitar alguns programes de televisió i controlar i limitar videojocs i Internet, haurem d’establir uns moments de vida familiar...

Però si l’autoritat com a pares ens portés només a prohibir o castigar, estaríem equivocant el veritable sentit. La nostra autoritat ha de tenir, sobretot, un sentit positiu: ha de servir de guia en l’exploració i descobriment de valors, d’ànim davant el necessari esforç que el procés de maduració requereix, d’estímul per prendre decisions i ha de ser promotora del necessari esperit crític.

Si té aquest sentit els podrem explicar, i ho entendran, que el principal objectiu com a pares és ajudar-los a que siguin persones lliures i autònomes o sigui ensenyar-los a fer un bon ús de la seva llibertat. Com que això no ho aconseguiran de sobte, sinó que és un procés que requereix temps, els pares tenim l’obligació de vetllar, per impulsar-lo per una banda i per evitar ensopegades irreparables per una altra. També els explicarem que la verdadera llibertat no consisteix en fer el que es vol sinó en voler lliurement el bé i, per això, els pares tenim l’obligació i responsabilitat de mostrar afablement el bé i intentar apartar-los del mal. I ho fem perquè els estimem.

Potser algunes coses no les entendran ara, en el moment que els hi expliquem o els hi fem complir, però ho entendran més endavant.

Del que estic convençut és que els fills no ens retrauran l’haver exercit l’autoritat seguint aquests criteris, encara que ens hàgim pogut equivocar-nos en més d’alguna ocasió, però seria terrible que en el cas contrari un fill, ja gran i amb el rostre marcat per la desil•lusió ens pogués fer el retret: per què m’ho veu deixar fer? o per què no m’ho veu impedir? o per què veu “passar” de mi?



Comentaris

  1. Tinc un amic que després que la seva filla li demanes permís per anar a una festa, ella mateixa li va dir: "-Pare, diga'm que no m'hi deixes anar". Quan ha passat el que dius en l'escrit o els fills coneixen les festes, aprenen a seber quan no val la pena d'anar-hi

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar