Actituds: 1-Per educar: optimisme

Per educar: optimisme

         S’ha dit que l’optimisme és aquell estat d’ànim que ens fa dir que una ampolla està mig plena i el pessimisme que està mig buida. Això seria definir-los, només, com una manera de veure la realitat. Uns, els optimistes, de color de rosa, els altres, els pessimistes, de color negre Em sembla que com actituds són més que això i per explicar-ho posarem un exemple ben simple.
         Suposem que un matí de diumenge està plovent a bots i barrals. Un pare de família davant la situació convoca els seus fills i els diu: “No podem sortir a passejar en bicicleta tal com havíem previst, però com que em sembla que aviat sortirà el sol, esperarem i aleshores sortirem”. Un segon pare de família davant la mateixa situació els diu: “Com que no podem sortir perquè plou, ens quedarem a casa i jugarem tots plegats a aquell joc de taula tant divertit”. Quin dels dos és l’optimista? El primer, no. És simplement il·lús o ingenu, està falsificant la realitat o intentant canviar-la inútilment en favor d’un objectiu prèviament establert: el passeig en bicicleta. El segon si que ho és. Sap que el passeig en bicicleta o els jocs són mitjans per un objectiu més important: passar-s’ho bé junts. Sap treure el màxim profit d’una situació amb les seves dificultats inherents.

         Aquest és el veritable optimisme que en educació és efectiu. Els nostres fills són com són, amb les seves limitacions, les seves qualitats, les seves mancances, les seves habilitats, els seus petits o grans defectes... No es tracta de falsificar la seva realitat, ni de fer-ne una de color de rosa, sense voler veure’n les dificultats perquè aquestes defraudin les nostre aspiracions. La nostra aspiració com educadors és ajudar-los a millorar, amb optimisme, convençuts que és possible, que val la pena intentar-ho, centrant-nos en la realitat present i sense necessitat de fer massa càbales sobre el futur.
         Amb aquesta mentalitat convertim en educativament positives totes les situacions, àdhuc les més difícils o aparentment més conflictives: dificultats econòmiques serioses en la família, la mort d’un parent pròxim, una malaltia, un suspens, el no accedir als estudis desitjats a la universitat... Si saben afrontar-les amb realisme i amb optimisme, en traurem algun benefici: més maduració, mes fortalesa, més unió familiar...
         Hem parlat de no fer càbales, de no avançar resultats: de no fer de profetes. En educació no és bo. Això no vol dir que no s’hagin de fer projectes o establir plans, però la contemplació anticipada i excessivament somniadora del futur no és bona perquè sovint retrau de posar els mitjans necessaris i aleshores no es compleixen les fantasies previstes, o si es compleixen podem adonar-nos que no són tan bones si no estan integrades en un projecte més ampli de persona. El primer pare de l’exemple deia: “Farà bon temps i només cal esperar”. No feia res més. Amb una actitud semblant un altre pare pot pensar “El meu fill és molt estudiós i intel·ligent. Serà enginyer.” Però, sense tenir prou cura de l’educació de la laboriositat o de les verdaderes motivacions per l’estudi pot quedar-se en el somni que, com a tal, corre el perill de no realitzar-se, o bé realitzar-se i adonar-se tard que allò no és l’únic important.
         Tenir previsions de futur negatives (quan es veu l’ampolla mig buida), tampoc és bo, perquè aleshores es compleixen sempre. Si partim de la base que no hi ha res a fer, que aquell defecte és impossible que el superi, que no serà capaç d’assolir aquella fita..., per desgràcia, encertarem.
         L’optimisme ens ha de portar a actuar, a fer, a intentar-ho sempre, partint, això si, del coneixement real de la situació. En l’actuació hem de saber proposar objectius a curt termini, assequibles, encara que sense perdre de vista l’objectiu final. Un objectiu massa llunyà sense concretar passos més propers pot portar fàcilment a l’esterilitat o al desànim: al pessimisme. Molts ciclistes quan pugen un port de muntanya, per ajudar-se a no defallir, es posen com a fita superar el primer revolt, i quan l’han superat, el següent, i així, fins arribar al final. En educació s’ha de fer el mateix. De vegades s’hauran de proposar objectius en els quals està assegurat l’èxit. Dels fracassos s’haurà d’ajudar-los a sortir amb optimisme realista i amb el suficient bon humor que permeti encaixar les derrotes amb ganes de tornar-ho intentar.
         Els educadors, els pares també, necessitem, com una característica imprescindible, l’optimisme que és el que trametrà el necessari esperit per lluitar per la millora personal.
         Recordem, per acabar, una cita de Chesterton: “L’optimista creu en els altres, el pessimista només creu en ell mateix”.

Comentaris

  1. Ánimo Josep Mª,es una suerte para todos nosotros este espacio semanal para la reflexión. Para alguno será un emotivo reencuentro con ella después de tanto tiempo, jeje. Ahí va otra,de tío optimista o cachondo, se le atribuye a W. Churchill, "Quien habla mal de mí a mis espaldas mi culo lo contempla"

    ResponElimina
  2. Veo que la bicicleta da mucho de sí. Creo que tendré que pensar en volver a sacarla de paseo.

    ResponElimina
  3. Un article molt encertat. Parlar d'optimisme mentre tothom parla de crisi és una alenada d'aire fresc. És com trobar una fusta en mig del mar per surar. Els educadors som molt importats per la manera que podem influir en una personalitat que s'està gestant. La nostra actitud davant la vida marcarà els infants que es passen molt de temps amb nosaltres. Tens molta raó. Neus Vives

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Conte de Nadal: Sortir-se'n del guió.

Objectius: 7 - El valor de l'amistat en els fills