Converses de sobretaula

Una carta als pares L’he trobat amagada entre papers vells. És una carta anònima i imaginària d’un fill adreçada als seus pares que va aparèixer en alguna revista que no puc identificar. Adaptant-la   lleugerament,   m’he decidit a transcriure-la per si ens pot servir de reflexió. Diu així: Pares: -Tracteu-me amb la mateixa cordialitat amb què tracteu els vostres amics; que siguem família no vol dir que no puguem ser també amics. -No em doneu sempre ordres; si em demanéssiu les coses en lloc d’ordenar-me-les, les faria més de pressa i més de gust.

         Economia domèstica Sovint em trobo amb gent que explica amb afecte algun detall viscut a la llar dels seus pares. Detalls que llavors no valoraven, o fins i tot els molestaven, però que ara, de grans, recorden amb agraïment, i consideren que els ha servit positivament en la seva vida. Són detalls que fan referència a aspectes diversos, que, a vegades, van acompanyats de paraules o frases curtes recordatòries, i que la insistència perseverant suposa l’adquisició d’un costum, un hàbit positiu que val per tota la vida. Ens centrarem amb els que fan referència   a l’economia domèstica. Estic segur que l’economia juga un paper important en les nostres llars. Si bé, hi ha unes decisions i responsabilitats que corresponen només als pares, també és veritat que en la tasca educativa que la família té, hi ha un seguit de detalls per ensenyar sobre aquest tema per tal de fer un bon ús de les coses i treure’n el màxim profit.

Un petit detall: la puntualitat. Quan parlem de detalls estem parlant, de fet, d’amor. La vida familiar ens exigirà, a vegades, deures molt seriosos que suposaran sacrificis importants, però normalment serà en els petits detalls de la vida quotidiana on demostrarem el nostre amor a la família, i així ho hem d’ensenyar als fills. Algunes coses poden semblar que no tenen gaire importància, perquè fer-les no suposen un gran esforç, però, no obstant això, si falten o no es viuen, es nota. Algunes, només obrint la porta d’una llar, altres no són tan evidents, però la seva absència o infravaloració provoca problemes constants. Entre aquestes últimes podem considerar el detall de la puntualitat: la cortesia dels reis, com algú l’ha anomenat.

     L’esport com a eina educativa   L’adequada pràctica esportiva pot suposar una important eina educativa per la seva incidència en el desenvolupament personal i social: en el desenvolupament integral de la persona. La introducció des de la infància de l’activitat fisicoesportiva suposarà la continuïtat en adults i permetrà adquirir de més grans un estil de vida actiu, oposat al sedentari, que comportarà molts aspectes positius. Els efectes positius que la pràctica esportiva pot suposar incideixen en diversos aspectes:  -dimensió biològica: forma física, salut i prevenció de malalties. -dimensió psicològica: autoestima i personalitat. -dimensió social: capacitat de relació i de fomentar l’amistat, rendiment en el treball...          

                       La timidesa Què és la timidesa? És una pertorbació de l’emotivitat que es manifesta com un fre que bloqueja el desenvolupament normal de la personalitat, entorpint la conducta i inhibint les facultats. El tímid està contínuament preocupat d’ell mateix. Però potser el que el defineix millor és la seva inseguretat davant els altres que li produeix un estat quasi permanent d’inquietud. Sent les mirades i les opinions dels altres sobre ell com una llosa que no el deixa manifestar-se com és, i això produeix una disminució del seu rendiment i eficàcia. El tímid s’imagina que tots el jutgen. No és amo absolut d’ell mateix. Actua segons les circumstàncies exteriors. Es desanima amb facilitat. No para d’observar-se per conèixer-se millor. Acostuma a ser introvertit i afeccionat a analitzar la seva pròpia intimitat, i això li suposa un inconvenie...

             Estimar ≠ Consentir        Els nens, tant si tenen pocs mesos com si ja han complert alguns anys, necessiten de les expressions d’estimació del seus pares, que els abracin, els facin carícies i els donin petons i tota mena de manyagueries. És una veritable necessitat vital de la qual dependrà gran part del seu desenvolupament afectiu i psicològic. Correspon a la que tots, petits i grans, tenim de sentir-nos estimats. Però això no té res a veure amb el fet de consentir-lo.          Als pares, ens pot costar a vegades negar algun caprici als nostres fills. Com fer entendre a un nen de dos anys que el seu pare no vol invertir uns cèntims en unes llaminadures perquè vol educar-lo per al futur? I els pares, ho entenem fàcilment això? Què una llàgrima avui pugui suposar una font de serenitat i fortalesa al cap de pocs anys? També ens costa, però sabem que és així. ...

  El mirall i la finestra Un dia un mirall i una finestra van tenir el següent diàleg: -Quan algú es posa davant meu, es pot veure tal com és - deia el mirall. -Quan algú es posa davant meu, pot veure el que hi ha al món - replicà la finestra. -És més important la meva missió - va dir el mirall – a qui es posa davant meu, li facilito que pugui mirar-se i contemplar-se totes les   vegades que vulgui. -Jo li ofereixo molt més – va dir la finestra – pot veure a través meu el que passa fora, al carrer. Allò que no canvia: els arbres, les muntanyes,... i allò que canvia: els homes que passen, les flors,...

                     Implicar-se Expliquen que un savi científic passejava un dia per una immensa platja deshabitada durant la marea baixa i veié, lluny d’on estava, com algú feia com una espècie de ball a la vora de l’aigua. S’hi va apropà i comprovà que era un noi jove que s’acotava per agafar alguna cosa   de la platja i ho llençava tan lluny com podia dins l’oceà. Al preguntar-li que feia, va respondre que recollia les estrelles de mar que s’havien quedat per culpa de la marea a la sorra i que per evitar que morissin les tornava a l’aigua. El savi científic va comentar-li que amb la quantitat d’estrelles de mar que s’havien quedat en aquella immensa platja, no tenia massa sentit el que feia. El jove per tota resposta, es va acotar per agafar-ne una altra i llençant-la al mar digué: per aquesta, sí té sentit. Diuen que el savi desconcertat per la resposta se’n va anar, pe...

                          L’audàcia Expliquen que, una vegada, van enviar un venedor a un país del tercer món a vendre sabates. Només baixar de l’avió va veure que en aquell país ningú portava sabates: tothom anava descalç. Va pensar: “aquí és impossible vendre sabates”, i se’n va entornar en el primer avió. L’empresa el va acomiadar de seguit. Van enviar un altre venedor que al comprovar que ningú portava sabates va pensar: “aquí puc vendre moltes sabates perquè ningú en té”. Efectivament al cap d’un cert temps va aconseguir que la gent d’aquell país valorés anar calçat i va vendre moltes sabates. Aquesta faula pot servir per parlar d’una virtut: l’audàcia, que li va faltar al primer venedor i que va permetre al segon aconseguir un objectiu que semblava impossible per al primer.

                    La llei de l’eco. Així com en el fenomen de l’eco, les muntanyes tornen el crit que tu mateix has emès, en les relacions interpersonals els altres també et tornen, amb petites diferències, el tracte que tu dónes. Per exemple: si felicites les festes de Nadal a moltes persones, rebràs normalment moltes felicitacions; si mai no oblides els aniversaris dels teus amics, és molt possible que no oblidin el teu; si vas per la vida amb cara alegre, trobaràs cares alegres...