Infància: 10 - La timidesa
La
timidesa
En primer lloc
no reforçar la timidesa amb humiliacions. Hi ha pares que ho proclamen davant
els altres accentuant, així, el seu complexa d’inferioritat. No consentir dels
seus germans que el ridiculitzin i treure importància a les situacions en que
es manifesta com un tímid.
Fomentar-li
activitats que l’atraguin i l’alliberin de la introversió. L’esport, per
exemple. Destacar en alguna activitat permet, moltes vegades, vèncer la
timidesa.
Ajudar-lo a que s’adapti a la realitat del moment i visqui al dia. Ni els records, ni la inquietud pels successos que han de venir l’ajuden a superar la timidesa.
Què és la timidesa?
És una
pertorbació de l’emotivitat que es manifesta com un fre que bloqueja el
desenvolupament normal de la personalitat, entorpint la conducta i inhibint les
facultats.
El tímid està
contínuament preocupat d’ell mateix. Però potser el que el defineix millor és
la seva inseguretat davant els altres que li produeix un estat quasi permanent
d’inquietud. Sent les mirades i les opinions dels altres sobre ell com una
llosa que no el deixa manifestar-se com és, i això produeix una disminució del
seu rendiment i eficàcia.
El tímid
s’imagina que tots el jutgen. No és amo absolut d’ell mateix. Actua segons les
circumstàncies exteriors. Es desanima amb facilitat. No para d’observar-se per
conèixer-se millor. Acostuma a ser introvertit i afeccionat a analitzar la seva
pròpia intimitat, i això li suposa un inconvenient per posar en pràctica els
seus desitjos. Pot resultar inadaptat i fins i tot infeliç.
En primer lloc
per un ambient familiar massa tancat. Una educació massa protectora no és bona
per aquells amb tendència a la introversió. Conservar la dependència amb
relació els pares, més temps del degut, és facilitar l’aparició de la timidesa.
Una altra
causa pot ser una determinada crisi. A vegades, la dificultat d’adaptació a un
canvi de vida pot desconcertar a un nen, si no se l’ha preparat convenientment.
El naixement d’un germà, l’entrada al parvulari, un canvi de residència, un
canvi familiar important,... poden ser motius per l’aparició de la timidesa.
Tot allò que redueix el vincle social i afavoreix l’individualisme, afavoreix,
també, la timidesa. Així com qualsevol
falta d’adaptació a l’ambient familiar, escolar o social.
Els defectes
físics, per petits i simples que siguin, poden ser una altra causa. La seva susceptibilitat
pot arribar a ser extraordinària i qualsevol petita broma el pot ferir.
Defectes en la parla, o el fet de portar ulleres, poden constituir per un nen,
o una nena, un sentiment d’inferioritat que pot portar-lo a la timidesa.
La causa principal,
però, és interna. Neix del propi caràcter. Hi ha nens que, amb els motius
anteriorment assenyalats, no tenen cap mena de timidesa, per la seva manera de
ser, oberta als altres. En canvi un nen, o una nena, amb un determinat caràcter
(emotiu, poc actiu i secundari) pot ser-ne terreny abonat. La seva emotivitat
abocada cap el seu interior pot ser molt intensa i la seva introversió pot
convertir-lo en un tímid.
Com podem
ajudar a vèncer la timidesa?
No exigir-lo
per sobre de les seves possibilitats, però fer-li veure que pot anar millorant
si supera algunes pors a actuar. Desterrar-li la por al fracàs, necessitarà
petits però constants èxits.
Necessita
comptar amb la confiança dels seus pares i educadors. Així aconseguirà la
confiança en ell mateix. Necessita una atmosfera favorable per a la seva
expansió i que l’estimulin positivament.
Ajudar-lo a que s’adapti a la realitat del moment i visqui al dia. Ni els records, ni la inquietud pels successos que han de venir l’ajuden a superar la timidesa.
Ajudar-lo a
adquirir un ajustat i positiu coneixement d’ell mateix, i a que s’accepti tal
com és.
Per últim,
proporcionar-li un contacte amb la realitat que l’envolta, ajudant-lo a
desprendre’s d’ell mateix i a preocupar-se dels altres. En la mida que es
preocupi dels altres deixarà de preocupar-se d’ell mateix. No oblidem que la
timidesa és sempre un excés d’atenció pròpia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada