Infància: 9 - Estimar ≠ Consentir

             Estimar ≠ Consentir

       Els nens, tant si tenen pocs mesos com si ja han complert alguns anys, necessiten de les expressions d’estimació del seus pares, que els abracin, els facin carícies i els donin petons i tota mena de manyagueries. És una veritable necessitat vital de la qual dependrà gran part del seu desenvolupament afectiu i psicològic. Correspon a la que tots, petits i grans, tenim de sentir-nos estimats. Però això no té res a veure amb el fet de consentir-lo.

         Als pares, ens pot costar a vegades negar algun caprici als nostres fills. Com fer entendre a un nen de dos anys que el seu pare no vol invertir uns cèntims en unes llaminadures perquè vol educar-lo per al futur? I els pares, ho entenem fàcilment això? Què una llàgrima avui pugui suposar una font de serenitat i fortalesa al cap de pocs anys? També ens costa, però sabem que és així.

        Educar correctament els fills requereix fer-ho des de la sobrietat i començar quan abans, quan encara és petit. El detall d’ensenyar-lo a respectar l’horari de menjars o aconseguir que dormi sense agafar-lo en braços, és un primer pas en aquesta important tasca. I quan comenci a demanar per la seva boqueta haurem de fer un esforç per negar-li alguna cosa.

         Aprendre a acceptar esportivament aquest “no” els prepararà per acceptar el que, molt més durs i injustos, la vida els proporcionarà en el futur.

         No és que hem de negar-ho tot. Un diumenge estarà molt bé que els comprem unes llaminadures i, pel seu aniversari, pel seu sant o per Reis rebran la joguina que més els agradi, perquè no es tracta de matar totes les seves il·lusions. Això tampoc seria bo.

         Educar requereix equilibri. I en aquest tema també. Hem de tenir en compte, però, que per educar és necessari exigir. Exigir-los i exigir-nos.

         Si no he fem així, si davant dels seus capricis diem sempre que si, estem equivocant-nos greument. El nen consentit, a qui se li permeten totes les llibertats, no és feliç durant la seva infantesa, i a més a més l’estem incapacitant per ser-ho de gran.

         A vegades, consentir pot resultar el més còmode, almenys en el moment. Moltes mares, davant la mirada de la veïna, de l’amiga o de la sogra, són capaces de qualsevol cosa, de cedir o donar el que sigui, abans de tenir una escena amb un fill. Molts pares, per evitar l’espectacle dels plors o la rebequeria, cedeixen. No s’ha de fer, s’ha de pensar només en el que convé al fill. És el moment per, amb autoritat i amb molta estimació, amb serenor però amb fermesa, ensenyar-li a valorar les coses i a confiar en el nostre criteri. Ens estem jugant, encara que no ens ho sembli, la seva felicitat futura.

         Hi ha algunes actituds dels pares oposades al veritable exercici de l’autoritat: consentir, no corregir, protegir excessivament, no exigir, substituir al fill en el que hauria de fer ell, donar-li sempre el que demani,...

         A vegades aquestes actituds es porten a terme pensant que fan un bé als seus fills. No entenen que protegir en excés, és retardar perillosament la seva maduresa,; que no donar-li encàrrecs i no exigir-li el seu compliment, és no fer-lo responsable; que qualsevol ajuda innecessària, és retardar la seva autonomia; que no ensenyar que algunes coses no s’aconsegueixen d’immediat sinó que necessiten temps i esforç, és no preparar-los per a la vida; que riure’s de les seves malifetes i gracietes i no corregir-les, pot portar a plorar els seus actes quan siguin més grans;

        S’ha d’entendre que aquest esforç que l’autoritat exigeix, suposarà amb el temps el reconeixement dels fills.   

      

       Autoritat i estimació han d’anar juntes. De fet, es pot exercir millor i més fàcilment l’autoritat quan més els estimem.

         Aquesta petita exigència que suposa el no consentir i evitar que se surtin sempre amb la seva, ha d’anar acompanyada sempre de l’afecte que els tenim. Afecte que haurà de tenir les seves manifestacions externes i que no els hi negarem mai.