Actituds: 10 - El mirall i la finestra

  El mirall i la finestra

Un dia un mirall i una finestra van tenir el següent diàleg:

-Quan algú es posa davant meu, es pot veure tal com és - deia el mirall.

-Quan algú es posa davant meu, pot veure el que hi ha al món - replicà la finestra.

-És més important la meva missió - va dir el mirall – a qui es posa davant meu, li facilito que pugui mirar-se i contemplar-se totes les  vegades que vulgui.

-Jo li ofereixo molt més – va dir la finestra – pot veure a través meu el que passa fora, al carrer. Allò que no canvia: els arbres, les muntanyes,... i allò que canvia: els homes que passen, les flors,...

-També canvien els que es posen davant meu. Els matins, si els veiessis,... posen una cara! En poca estona, però, semblen uns altres.

-Si, però no deixen de ser sempre els mateixos.

-Miren a través teu perquè no tens, com tinc jo, una capa de metall aplicada que permet la reflexió de la llum. Un metall, plata, que té un gran valor i que em dóna a mi el valor que també tinc jo.

-Es clar que no ho tinc!, el meu vidre és transparent, net, pur, i això els permet no quedar-se en ells mateixos, sinó, a través meu, conèixer el món que els envolta, els altres, el bell paisatge que ofereix la vida. Res de plata!, la plata sovint només els serveix per quedar-se tancats en ells mateixos, en les seves coses, i restar cecs a la visió de la vida.

El mirall una mica enrabiat pels arguments de la finestra va tornar a replicar:

-Però, és important que es puguin contemplar i arreglar-se per tenir el millor aspecte possible, per poder donar una bona imatge d’ells mateixos.

La finestra, cada cop més convençuda de la seva noble missió, continuà dient :

-Deixat d’imatges! Jo, a més, em puc obrir-me cap enfora i així es poden lliurar al món, als altres, a la vida, i gaudir de tot el que ofereix l’existència. D’aquesta manera poden intervenir i participar en millorar el que veuen. Aquesta serà l’autèntica riquesa que els donarà pau. L’única que podran fer créixer compartint-la, i l’única que es podran emportar al més enllà.

 El mirall es va quedar una mica entristit. Havia pensat que la seva missió era important i ara sentia una mica d’enveja de la missió que tenia la finestra. Si es pogués treure de sobre la plata...!

Aquest diàleg entre el mirall i la finestra hauria de servir per fer reflexionar sobre el fet que sovint les persones ens entossudim en pensar només en nosaltres, en el nostre benestar, la nostra comoditat,... i pretenem ser feliços així. No som capaços d’entendre que la vertadera felicitat s’aconsegueix quan, amb un cert oblit d’un mateix, ens obrim al món intentant millorar-lo, i als altres intentant fer-los feliços. Segurament haurem experimentat alguna vegada que és així, però malgrat això seguim entossudits en no provar-ho més sovint.

Hauríem d’ensenyar-ho als fills per tal que es treguin de sobre... l’egoisme.