Actituds: 9 - Implicar-se

                     Implicar-se
Expliquen que un savi científic passejava un dia per una immensa platja deshabitada durant la marea baixa i veié, lluny d’on estava, com algú feia com una espècie de ball a la vora de l’aigua. S’hi va apropà i comprovà que era un noi jove que s’acotava per agafar alguna cosa  de la platja i ho llençava tan lluny com podia dins l’oceà. Al preguntar-li que feia, va respondre que recollia les estrelles de mar que s’havien quedat per culpa de la marea a la sorra i que per evitar que morissin les tornava a l’aigua. El savi científic va comentar-li que amb la quantitat d’estrelles de mar que s’havien quedat en aquella immensa platja, no tenia massa sentit el que feia. El jove per tota resposta, es va acotar per agafar-ne una altra i llençant-la al mar digué: per aquesta, sí té sentit. Diuen que el savi desconcertat per la resposta se’n va anar, però que al cap de poca estona va tornar i es va posar a ajudar al jove en aquella tasca.

Aquesta historieta ens pot servir per parlar de la capacitat d’implicació que hauríem d’haver inculcat als nostres joves per tal de no ser indiferents als problemes i a diverses situacions del seu entorn, i per aportar la seva ajuda, encara que pugui semblar petita, amb generositat i responsabilitat.


L’esperit de servei, el sentit de ser útil, la responsabilitat, porten a l’individu a implicar-se en accions i empreses en favor d’altres sense parar massa atenció si la seva aportació té una repercussió gran o petita en el conjunt de la societat.
El individualisme, el no voler comprometre’s, portarà a evitar qualsevol acció altruista, justificant-se moltes vegades en l’aparent petitesa de la seva possible acció davant les grans necessitats de la societat.
Implicar-se és donar sentit a la vida. Hem d’ensenyar als fills que implicar-se és viure. A vegades observem en petits detalls com hi ha persones que defugen qualsevol implicació que suposi un compromís, petit o gran. Veiem com n’hi ha que estan sempre d’espectadors sense ser capaços del més petit detall d’ajuda als altres. Nens, joves, adults que, per exemple, en reunions d’amics en les que s’ha de col·laborar per fer-ho tot entre tots, són incapaços d’oferir la seva petita ajuda, com si se’ls hi degués el treball o la feina dels altres. És trist que no hagin après, perquè no se’ls ha ensenyat, que l’esperit de servei, la generositat, no solament donen  pau i alegria, sinó que donen sentit a la vida.
Miguel Delibes en la seva primera novel•la “La sombra del ciprés es alargada”, explica com el seu protagonista, orfe i educat per un tutor desafortunat, creix en la creença  que per ser feliç o al menys no ser desgraciat, s’ha d’evitar qualsevol tipus d’implicació amb el món, amb els altres, s’ha d’evitar tota emoció i tot afecte. La vitalitat i joventut del protagonista l’ajudaran a superar aquest pessimisme inculcat, encara que els esdeveniments que van tenint lloc sembla que el porten a recordar-li el que li va ensenyar el tutor.
La inestabilitat afectiva i emocional del fill adolescent pot portar-lo a no encertar en la manera, o àmbit, en la què desenvolupar la seva natural tendència a la generositat i a l’esperit de servei, i serà obligació dels pares ajudar-lo a canalitzar-la adequadament. Però es podria caure en l’error, com el del tutor de la novel·la de Delibes, de prevenir-lo de manera que  evités qualsevol tipus d’implicació que suposés algun compromís i això suposaria una greu mancança en la seva educació.    

Comentaris

  1. Hoy más que nunca es necesaria una mínima implicación en cualquiera de las tareas que realizamos.
    Gracias por recordarnos que todo gesto, por pequeño que sea, suma!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar