Converses de sobretaula

Temperament i caràcter -1 No tothom està d'acord en la definició d'aquests termes: temperament i caràcter. Exposo breument el sentit que els hi donarem: -El temperament és una característica bàsica que es manifesta en els primers anys de vida en el seu estat més pur. Encara que no és simplement innat, si se li suposa una certa influència genètica a la qual s'afegeix la influència de l'entorn en els primers anys de vida. -El caràcter és la manera distintiva de ser i d'enfrontar-se a la vida, una persona. És el conjunt de trets personals, de reaccions i hàbits de comportament que s'han adquirit al llarg del creixement personal per les influències socials, culturals i educatives, i que conformen una tendència habitual de resposta. El caràcter és alhora permanent i millorable.

  Com es perd la confiança dels fills? Hi ha algunes actituds dels pares que s’oposen al clima de confiança que ha d’existir a la llar per fer possible l’educació dels fills. Les podríem classificar en alguns tipus ben diferenciats. Pares pessimistes.- Són aquells que poden convertir en tragèdia qualsevol esdeveniment familiar. Es dediquen a destacar els defectes i els aspectes negatius. Miren els fills com presumptes culpables i n’esperen sempre el pitjor. Utilitzen quasi exclusivament les sancions negatives. No confien en els seus fills i, per tant, aquests tampoc confien en ells.

                Respectar la veritat És freqüent veure com en alguns mitjans de comunicació de quasi tot L'espectre ideològic i polític és propaguen notícies d'escàndols, corrupcions, augments de patrimoni... de personatges públics, en alguns casos amb proves poc fonamentades, en altres amb insinuacions velades. Cada un d'aquests mitjans, que per naturalesa hauríen de ser transmissors de la veritat, escull el què més pot complaure els seus lectors. Això si, apel·lant a la llibertat d'expressió! Tot això és retro alimenta a les xarxes socials d'Internet, on qualsevol cosa val i la Impunitat és enorme, facilitant, així, el gust per la maledicència. També, en algunes tertúlies i debats desapareix sovint la presumpció d'innocència. Elevar el rumor a la categoria d'informació versemblant és relativament fàcil.

                    La temprança El domini ferm i moderat de la raó sobre el desig té un nom: la virtut de la temprança. Alguns poden veure la temprança com una limitació que no deixa fer el que ens agrada, el que voldríem. S’equivoquen, no és una negació. El que fa és integrar ordenadament el desig en la globalitat de la persona. No és per tant limitació sinó grandesa. En la manca de temprança hi ha menys llibertat perquè els que es deixen portar pel simple impuls del desig, estan menys disposats per determinar allò que és veritablement bo. Tenen una llibertat hipotecada, no coneixen el sentit de la mesura i son incapaços d’entendre la raó per subordinar el plaer a la verdadera felicitat. Només pensen en esquivar tot allò que costa, centrant-se en delits sensibles i efímers.

       Educar: què?, cóm? L’educació (del llatí “educere”: treure enfora, extreure, o “educare”: formar, instruir) pot definir-se (així ho fan els diccionaris) com: “Procés mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors i maneres d’actuar. L’educació no solament es produeix a través de la paraula perquè està present en totes les nostres accions, sentiments i actituds.” Basant-nos en aquesta definició veiem que l’educació conté dos aspectes fonamentals: què hem de transmetre, i cóm hem de fer-ho.

  El senyor de les mosques La participació en un cine fòrum sobre la pel·lícula “El senyor de les mosques” de H. Hook (1990), m’ha suggerit una sèrie de reflexions que us proposo pel seu contingut educatiu. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la de W. Golding publicada l’any 1954, i que es considera tot un clàssic de la literatura anglesa de la postguerra. L’autor va rebre el premi Nobel de Literatura l’any 1983. En síntesi la pel·lícula, fidel en els seus continguts bàsics a la novel·la, ens descriu com uns nens-adolescents (entre 7 i 12 anys) es troben com a conseqüència d’un accident, en una illa paradisíaca sense adults. Comencen organitzant-se amb l’esperança de ser rescatats, però aviat sorgeix l’individualisme, el desinterès pel bé comú, l’afany de poder localitzat en un d’ells, i van creixent les tensions fins arribar a situacions dramàtiques que no especifico més per si algun lector vol veure la pel·lícula o llegir la novel·la.

                        La millor aventura                              Núria i Marc Iniciareu la millor aventura de la vostra vida. Ja no sereu solament dues persones, sinó que constituïu una nova unitat: un matrimoni. La més gran de les aventures. Ni un safari per l’Àfrica, ni cap esport d’aventura, que en el fons són aventures prefabricades, us aportarà tants episodis diferents, tantes circumstàncies dispars, com la que inicieu: constituir-vos en matrimoni i fundar un nucli familiar propi en el que vosaltres dos sou els protagonistes. Una aventura que inicieu perquè us estimeu i esteu disposats a estimar-vos sempre, passi el que passi. Com us dirà el sacerdot, testimoni del vostre enllaç en representació de l’esglési...

                 Primeres sortides Quan el fill arriba a una determinada edat, apareix l’anhel   per sortir de casa i trobar-se amb amics de la seva edat. Els pares es troben davant   d’una sèrie d’alternatives que els poden fer dubtar i preguntar-se quins límits o condicions han de posar o exigir. O bé quins consells han de donar per tal que un experiència   negativa no suposi perdre el que s’ha ensenyat fins ara, ans al contrari serveixi per enriquir i reafirmar la seva formació Preguntes com: Té l’edat? Amb qui surt? On van? Quant temps? Quin horari? Entre setmana o només caps de setmana?... són algunes de les que hauran de respondre adequadament.

            Saber dir: no! La força de voluntat és una qualitat que sabem apreciar en la persona que l’ha adquirida. Valorem la seva capacitat de domini sobre ella mateixa, és a dir, el grau de control que té sobre els seus propis ímpetus, capricis, passions i sentiments. Aquest domini li permet governar la seva vida, sense que siguin les diferents situacions que es presenten les que ho facin per ella.   La persona amb força de voluntat domina els esdeveniments per adversos que siguin. Passa per damunt d’ells. En canvi, quan falta aquesta força és a l’inrevés, són els esdeveniments els que manen, sent la persona una titella d’ells. Aquesta força de voluntat, aquest domini d’un mateix, es forja des dels primers anys de la infantesa. És important tenir-ho present en l’educació dels fills, perquè la seva mancança els conduirà, quan siguin grans, als més rotunds fracassos i sofriments.

             Ensenyar a pensar En un món en què un intens ritme de vida ens pot fer passar d’una activitat a una altra sense plantejar-nos gaire les raons; en què la tècnica ens permet utilitzar un televisor, un ordinador, un mòbil, un cotxe, sense entendre gaire com funcionen sinó només perquè serveixen; en què el consumisme materialista impulsat per la propaganda i la publicitat ens fa desitjar més i més coses; en un món com aquest en què vivim, fa falta un esforç especial per aconseguir que el pensar vagi per davant de l’actuar per tal que la nostra activitat tingui sentit, que entendre les coses vagi per davant d’utilitzar-les per tal d’usar-les millor, i que el l’ésser vagi per davant del posseir per no perdre la veritable identitat de l`home. Pensar, entendre, ésser, vet aquí tres característiques fonamentals de l’home que no poden quedar subordinades a res, que han d’estar molt presents en l’acció educativa i qu...