Converses de sobretaula

El joc: ensenyar a viure          El joc és una eina educativa necessària. Per als nens és, des de molt petits, una necessitat vital que els permet aprendre coses i adquirir habilitats. La majoria dels jocs ajuden al desenvolupament de la intel·ligència ja que s’ha d’aprendre a planificar, s’han de memoritzar molts detalls, s’han de saber calcular possibilitats d’acord amb les pròpies forces, etc. Ajuden, també, al desenvolupament de la voluntat   perquè requereixen un cert esforç – en alguns físic – i s’ha de reconèixer i sotmetre’s a unes regles, amb el que comporta d’exercici de maduresa.          Per als pares i educadors és una possibilitat de conèixer-los millor i corregir aquelles actituds que es posen de manifest a l’hora de jugar: faltes de concentració, trampes, egoismes, ansietats, etc., que no són bones   per un nen ni per l’home que serà més endavant. Es diu que la gent se la c...

Completem, amb el d'avui, els dos escrits anteriors amb el títol genèric de "Salvem la infància!". Si la proposta us sembla incompleta seguiu fidels al blog on aniran sortint, en escrits posteriors, altres aspectes educatius a tenir en compte. Salvem la infància! - proposta Hem de recuperar la infància i hem de posar esforç per oferir una formació completa i equilibrada als nostres nens. Que no passi que, perquè uns no tenen temps, els altres no els hi correspon i els tercers volen audiència o volen vendre com sigui, ningú no es preocupi seriosament d’ells. Per això: - Hem de recuperar la lectura. Perquè la capacitat de reflexió i raonament passa fonamentalment per la lectura. És molt difícil concebre el pensament sense llenguatge, sense paraules. No es tracta de menysprear la cultura de les imatges, ni de defensar la del llibre com oposada a aquella. Però s’ha de limitar i controlar seriosament el temps i el contingut dels programes de televisió, videojocs, Intern...

Continuació de l'escrit del dilluns pasat: "Salvem la infància!-el passat" Salvem la infància! – el present Avui, alguns dels trets de la infància del passat han canviat bastant, a causa de diversos motius, tots ells positius. El pluralisme democràtic, per exemple, ha fet que els adults no estiguin d’acord en tot, i per tant no hi ha un front comú de la gent gran. Avui són pocs els qui s’aventuren a corregir en públic un petit que no sigui el seu propi fill. El desenvolupament dels mitjans d’informació, televisió, Internet... ha fet que els nens aprenguin a un ritme vertiginós algunes coses sense la necessitat dels grans. Ho saben tot, ho han vist tot, ho han descobert tot, i el adult -els pares- no pot controlar tota la informació que arriba al nen. El nen sap coses que abans eren reservades al món dels grans. L’escola ja no és la font quasi única d’informació. El professor, el mestre, ha perdut, potser per això, part de la seva autoritat absoluta. Per contra, l’...

Amb el títol genèric “Salvem la infància!”, comença un grup de tres articles. En ells intentaré contraposar el passat (avui 5 d’abril) amb el present (el proper dilluns 12 d’abril), acabant finalment amb una proposta (divendres 15 d’abril) que suggeriré. Salvem la infància! - el passat No fa tant de temps, el nen aprenia lentament els secrets de la vida adulta. El seu procés d’aprenentatge estava controlat i protegit per l’adult que tenia un coneixement de la vida, de la violència, les tragèdies i els misteris que el nen no tenia i que no es considerava adient que tingués. S’evitava parlar de segons quins temes i d’utilitzar segons quines paraules davant d’ell. L’adult era conscient que havia de protegir la seva innocència. El món dels adults se’n sentia fortament responsable d’això i també del procés general de formació dels més menuts. A la plaça del poble quan un nen feia una entremaliadura, qualsevol veí, qualsevol persona gran es creia en l’obligació de corregir-lo, atorgant-...

Dedicar temps als fills Ho hem observat bocabadats en alguna pel•lícula, ho hem llegit sorpresos en alguna novel•la d’època, d’aquestes que comencen amb una generació i acaben tres generacions després. Abans la gent de diners confiava quasi completament l’educació dels seus fills a una espècie de “mare mercenària”. Li deien noms diferents segons el gust o el costum cultural del moment: la “miss”, la ”mademoiselle”, la “fraülin”, la “institutriz”... A l’hora del desdejuni, la “fraülin” portava els nens a veure a la mare, la qual preguntava com s’havien portat el dia anterior (pregunta amb resposta pagada) i com havien passat la nit. El pare, amb la tassa de cafè als dits, aixecava la vista del diari i feia una correcció sobre la manera de vestir dels seus fills. Ràpidament la “fraülin” se’ls emportava perquè la mare pogués dedicar-se a acomiadar al marit que anava a la feina, i tot seguit, arreglar-se per passejar amb les amigues, anar de compres, prendre el te, dedicar-se a una labo...

Educar la voluntat          Podríem dir que els actes pròpiament humans, racionals i lliures, provenen de la conjunció de la intel·ligència i la voluntat. La primera ens fa saber el que hem de fer. La segona ens ho fa fer, perquè ens dóna l’empenta i la força per fer-ho: ens fa voler fer-ho. Seria una manera senzilla d’explicar-ho.          Un exemple simple pot servir per esclarir-ho. A les set del matí, quan sona el despertador, sabem que ens hem d’aixecar. Ens ho diu la intel·ligència. Però també sabem que no n’hi ha prou. Necessitem quelcom més. Necessitem d’una força que ens faci aixecar: la voluntat. Sense ella seria inútil la claredat d’idees de la intel·ligència.           L’educació de la voluntat és molt important i ho és des dels primers anys. Per fer-ho, hem d’aprofitar les múltiples situacions de la vida diària. Els pares hem de tenir clar que ed...

    Ens visiten els extraterrestres M’han explicat com un grup d’extraterrestres ha fet un viatge a la terra per estudiar l’estructura familiar dels humans, de la que n’havien sentit a parlar molt bé. Per fer-ho han previst diverses visites durant l’any. En la primera, que acaba de tenir lloc just abans de començar la primavera, a mitjans de març, han volgut conèixer el funcionament i les característiques d’un pare. Cap al maig, tornaran a venir per recollir informació sobre la mare. Sembla que han escollit aquest ordre basant-se en la història que els havia arribat sobre els primers habitants de la terra. El conseller de relacions exteriors i el de planificació familiar, una mica sorpresos per l’interès manifestat, els han atès de la millor manera possible organitzant un seguit de reunions amb diversos experts sobre el tema. Abans de marxar han volgut veure alguns exemplars de pare, per fer-se’n una idea més exacta.

     Ensenyar a ser feliç.          Ensenyar ha ser feliç ha de ser un objectiu prioritari dels pares de família. Les persones no neixen felices o infelices, sinó que aprenen a ser-ne. Si bé és cert que, per temperament, cadascú té una diferent predisposició a l’alegria, també ho és que tots haurem d’esforçar-nos per incorporar-la a la nostra personalitat, també quan apareixen les preocupacions o contrarietats. De fet, la felicitat és quelcom que no té una relació directa amb el nombre d’alegries o de penes, depèn més de com s’entén el sentit de la vida.            Repassem algunes actituds que haurem de fomentar a la nostra llar per ensenyar a ser feliç.

                        El valor de l’exemple No s’ensenya ni amb el que se sap ni amb el que es diu, sinó amb allò que es fa.          La persona, al llarg de la seva vida, quasi no fa altra cosa que repetir el que veu o ha vist. Res no penetra tan directament dins d’un com l’exemple. Si això és així per totes les edats, ho és més durant la infància i l'adolescència, quan la personalitat és particularment sensible a la influència de les persones que l’envolten.          L’exemple és el bé més preat que els fills poden rebre dels seus pares. Perquè l’educació no consisteix en discursos que, encara de vegades necessaris, sempre són insuficients. No ens pot sorprendre que no facin cas del que diem, si han estat testimonis que el que fem no es correspon amb el que diem.          De l’educació per di...

El moment de la família Perquè: “El moment de la família”? Perquè avui, especialment, els mals del món només els pot solucionar la família, l’anomenada família tradicional, o simplement la família. La nostra societat reclama i exigeix un canvi radical, potser sense una massa clara consciència, però amb una certa angoixa. Ens trobem amb múltiples successos en els que s’evidencia una clara deshumanització en el tracte de les persones, en les relacions entre elles: violències, maltractaments, corrupció, un individualisme exacerbat ... gamberrismes col·lectius, i un llarg ventall de coses que ens fan exclamar: que està passant?           En el procés de millora de la nostra societat hem de descobrir o redescobrir la importància de que cadascú es proposi la millora, en primer lloc, en la nostra pròpia llar. Per això repeteixo el que hem sentit a dir tantes vegades: ¡la família és el negoci més important!       ...