Converses de sobretaula

 Educar és senzill ... però no és fàcil. Educar bé és senzill. Els principis educatius que regeixen una bona educació són de sentit comú, res complicats, senzills. Podria semblar, per tant, que educar bé és fàcil, però no és així. El contrari de senzill és complicat, i el contrari de fàcil és difícil. Educar bé, si bé és senzill i gens complicat, no és fàcil quan per excés de protecció, per comoditat, per desídia, per pensar que el petit detall no és important, deixen de seguir-se aquests principis senzills i de sentit comú, i llavors la educació es fa difícil i cada vegada més difícil. Per concretar aquesta idea, segueixen a manera de decàleg (inspirant-nos en el conegut decàleg del jutge Calatayud: "com crear un delinqüent") alguns punts en què el senzill no sempre resulta fàcil. 1-Estarem tots d'acord que a l'infant i a l'adolescent no cal donar-li tot el que demani perquè correm el perill que cregui que tot se li deu. Però que fàcil resulta fer...

El vint-i-set d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, vaig veure com, a prop de la meva finestra, esclatava, a la llum del matí, una rosa d’una tonalitat especialment roja, del color de la sang. Em va venir a la memòria un conte d’Oscar Wilde, que havia llegit feia molt de temps: “El rossinyol i la rosa”. El protagonista és un ocell, un petit rossinyol, que té el niu davant de la finestra d’un home que es creu poeta i que és desdenyat per la dona dels seus somnis. El rossinyol, a distància, sense que ho sàpiga el pobre poeta, s’ha fet amic seu i escolta entristit les seves penes. Un dia s’assabenta que el seu amic serà acceptat com a company de ball per la dona que estima, a condició que li ofereixi una rosa roja. Sota la finestra creix un roser de flors bellíssimes, però blanques. És hivern i no és fàcil trobar un altre roser semblant de roses roges. El rossinyol que s’ha fet seu el dolor de l’amic, vola a buscar un ocell que tot ho sap. Tot seguit li dóna la resposta...

Ensenyar a volar He llegit , no fa gaire, una cita d’una santa, la Mare Teresa de Calcuta, que diu així: “Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol Ensenyaràs a somiar però no somiaran el teu somni Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida Però en cada vol, en cada somni. en cada vida estarà la petjada del camí ensenyat.” És una bona reflexió tant per als pares com a per als fills, també per a mestres, professors, alumnes, estudiants,... M’ha fet pensar en el primer article que es va publicar en aquest blog. Es titulava: “Arrels i ales” i recollia una cita que deia així: “Hem de deixar dos llegats als nostres fills: l’un arrels i l’altre ales” i ens preguntàvem si era possible que aquest dos llegats fossin objectius de la mateixa tasca, l’educativa, quan semblen contradictoris: les arrels fixen a la terra i les ales serveixen per tot el contrari, per volar. La resposta que es donava era que sí: es tractava de donar, durant el procés educatiu, per ...

Aquest escrit es basa en la novel.la de R.L Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde", en la que es representa el trastorn psiquiàtric que fa que una mateixa persona té dues personalista oposades. El Dr. Jekyll, científic, es converteix en el malèfic personatge de Mr. Hyde. Una carta: Apreciat Dr Jekyll Vostè, que és un home obert a la innovació i a l’experimentació sense límits, li interessarà saber el que un amic va descriure’m com al paradigma democràtic en educació. Es tracta de fer un pas decisiu per a traspassar, definitivament, la responsabilitat de l’educació dels fills, dels pares a la comunitat, de la família a l’estat. Fins ara, se’n anat fent petits passos, però ja és hora del pas definitiu. Deia, amb un gran sentit pragmàtic i realista, que els pares no poden fer-se càrrec d’aquesta responsabilitat que sobrepassa la seva capacitat per molt sinceres que siguin les seves disposicions. L’educació és una tasca massa complexa pe...

      Els diners i el preu de les coses A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada. Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser u...

El Papa Francesc, al final del capítol setè de la "Amoris Laetitia", dedicat a l'educació dels fills, ens parla de la transmissió de la fe i ens diu: "L'educació dels fills ha d'estar marcada per un camí de transmissió de la fe, que es dificulta per l'estil de vida actual, pels horaris de treball, per la complexitat del món d'avui on molts porten un ritme frenètic per poder sobreviure . " Alhora que ens indica que l'educació de la fe ha d'estar present en els variats aspectes de l'educació dels fills, ens adverteix de les dificultats que comporta per als pares, donada l'agitació i pressa amb què es viu en la societat actual . Però adverteix: "No obstant això, la llar ha de seguir sent el lloc on s'ensenyi a percebre les raons i la bellesa de la fe, a resar i a servir al proïsme." Si la millor escola per aprendre a viure és la família, perquè és l'àmbit vital per excel·lència, també ho serà...

El Papa Francesc ens adverteix en el punt 278 de la "Amoris Laetitia", del perill que anomena "autisme tecnològic", i que amenaça seriosament la formació dels nostres infants i adolescents. "... no es poden ignorar els riscos de les noves formes de comunicació per als nens i adolescents, que de vegades els converteixen en abúlics, desconnectats del món real. Aquest «autisme tecnològic» els exposa més fàcilment al parany dels que busquen entrar en la seva intimitat amb interessos egoistes." Davant d'aquest autisme tecnològic, i al perill de desconnexió del món real que implica, s'ha de procurar que la vida del nen, de l'adolescent, estigui plena d'activitats divertides i estimulants del món real: més plenes de vida que les que proporciona la vida virtual . Els pares han de reforçar les activitats reals sobre les virtuals: els esports, les excursions, el contacte amb la natura, l'aprenentatge d'algun instrument music...

Aquest article es publica gràcies a la insistència de la meva dona perquè expliqui el nostre dia familiar de Sant Esteve, en el qual ens vam reunir tots. Som una família normal, potser més nombrosa del que és habitual, i que pretén, en aquestes festes, viure l'alegria del Nadal en família. Triem el dia de Sant Esteve (26 de desembre) perquè és més fàcil aconseguir que no hi falti ningú. Aquest any hem aconseguit reunir-nos tots (49). Podeu comptar-los. La fotografia amb què s'inicia l'article és la de tota la família reunida a casa de la nostra filla gran. Havia anunciat, amb anterioritat, que ens la faríem, tots junts abans de dinar, pel que els pregava que fossin puntuals. Van complir. El meu gendre va anar a buscar un veí de confiança perquè ens fes la foto i després de diverses temptatives per col·locar-nos, comprovar que no faltés cap despistat i abans d'esgotar la seva paciència, ens en va fer diverses, entre les quals he escollit la present Aquest an...

               Ho, ho, ho,... Va dir-m’ho en Miquel: “Joan, a la botiga on he estat fent unes feinetes estan buscant algú que faci de Papà Noel per les tardes”. En Miquel, el meu cunyat, és lampista i hi havia estat uns dies instal·lant les llums de Nadal. Coneixia bé la necessitat que tenia de guanyar-me uns cèntims perquè més d’un cop li havia demanat ajuda. Treballava en el torn de matí d’una empresa metal·lúrgica, però amb el que em pagaven ens costava arribar a final de mes. La meva dona, la Lluïsa, estava malalta des de feia un parell d’anys i havia deixat de fer feines a cases. Havíem tingut tres fills: un nano petit, el Pau, de sis anys que m’adorava, i dues noies, més grans, que estudiaven i que per les vacances procuraven espavilar-se per aconseguir alguns diners que els dedicaven a les seves coses. Ja havien previst treballar en un gran magatzem durant les vacances de Nadal. Vaig pensar que podia interessar-me. Encara que ...