Conte de Nadal: Ho, ho, ho...

               Ho, ho, ho,...

Va dir-m’ho en Miquel: “Joan, a la botiga on he estat fent unes feinetes estan buscant algú que faci de Papà Noel per les tardes”. En Miquel, el meu cunyat, és lampista i hi havia estat uns dies instal·lant les llums de Nadal. Coneixia bé la necessitat que tenia de guanyar-me uns cèntims perquè més d’un cop li havia demanat ajuda. Treballava en el torn de matí d’una empresa metal·lúrgica, però amb el que em pagaven ens costava arribar a final de mes. La meva dona, la Lluïsa, estava malalta des de feia un parell d’anys i havia deixat de fer feines a cases. Havíem tingut tres fills: un nano petit, el Pau, de sis anys que m’adorava, i dues noies, més grans, que estudiaven i que per les vacances procuraven espavilar-se per aconseguir alguns diners que els dedicaven a les seves coses. Ja havien previst treballar en un gran magatzem durant les vacances de Nadal.

Vaig pensar que podia interessar-me. Encara que la feina en el torn de matí era esgotadora, a les dues plegava, podia dinar i descansar una mica, i anar per les tardes a fer de Papà Noel. No hauria de ser massa cansat i guanyaria uns diners que m’ajudarien a passar les festes. Així, doncs, aquella mateixa tarda vaig anar a l’adreça que em va donar el Miquel. La botiga, que era de joguines, estava al barri ric de la ciutat en un dels carrers més comercials.

Es tractava d’estar durant l’horari de tarda a la porta regalant caramels als nens que passaven, fent tocar una campaneta com a reclam perquè entressin a comprar... “I no  s’oblidi del Ho, Ho, Ho,...” va afegir l’amo al posar-nos d’acord. No em pagaven massa bé per al que em comprometia: totes les tardes de dilluns a dissabte fins Nadal i, també, els diumenges i festius que obrissin; però no podia deixar passar aquesta ocasió. La disfressa de Papà Noel me l’hauria de buscar jo. Ho vàrem resoldre aquella mateixa tarda, en Miquel em va deixar una disfressa que havia utilitzat en una festa del col·legi dels seus fills feia uns anys i que vaig haver de completar-la comprant unes barbes i una gorra nova. La dona em va folrar unes sabates velles amb roba vermella i vàrem acordar no dir-ho a ningú més. Em canviaria a la botiga per tal que ni els meus fills ni els veïns em poguessin veure disfressat.

Vaig començar uns dies abans de la Puríssima. Va resultar més cansat del que em pensava. Al dia següent em va costar aixecar-me per anar treballar, però poc a poc em vaig anar acostumant. Quan veia que l’amo estava ocupat, em repenjava a la paret per descansar l’espatlla de manera que no se’m carregués massa. Quan arribava a casa deixava els quatre caramels que m’havia guardat de la bossa que em donaven cada dia, a l’habitació del  Pau.

La majoria de la gent em tractava amb respecte, però sovint hi havia algun graciós que o bé m’estirava de les barbes, o m’agafava la campaneta, o em tocava la panxa mentre m’imitava el “Ho, ho, ho...”. Una vegada una mare es va empipar amb mi perquè només li havia donat un caramel al seu fill que, amb cara de murri, amagava dins l’altra mà el grapat de caramels que m’havia agafat.

Una tarda vaig veure com les meves dues filles i el meu nano s’acostaven passejant. Les nenes deurien tenir festa i havien decidit portar el nano a veure els carrers rics de la ciutat. Per suposat no podien deixar de passar per davant de la tenda més important de joguets. Em vaig alarmar, em descobririen? Van acostar-se, li vaig donar al Pau un bon grapat de caramels que em va agrair amb la seva innocent mirada. Després es van aturar davant l’aparador i vaig veure com els ulls del Pau es delien davant d’un tren elèctric que funcionava donant voltes sense parar. No em van reconèixer i van marxar tirant del Pau que no volia deixar de mirar l’aparador.

Per la nit el Pau em va estar parlant una bona estona del tren elèctric que havia vist i quan se’n va anar a dormir va dir-me: “Els caramels que va donar-me el Papà Noel són iguals als que trobo cada matí al costat del llit. Serà ell qui me’ls deixa?”. Vaig dir-li que tots els caramels eren iguals i que el Papà Noel no es passejava per les cases deixant caramels. “És veritat -va afirmar- només passa la nit abans de Nadal, quan va néixer el nen Jesús.”

Des d’aquell dia no parava de mirar-me el tren elèctric de l’aparador. Vaig veure que el que costava era més del que guanyaria durant les setmanes que estaria fent de Papà Noel i, a més, necessitaven els diners per altres coses.

Aquella joguina s’havia posat de moda i no parava de sortir gent amb el paquet que contenia el tren amb les seves vies i una estació que el complementava. M’hagués agradat poder comprar-lo per regalar-li al Pau, però era impossible.

El Pau sovint parlava del tren elèctric i la seva mare i les seves germanes procuraven treure-li del cap. Cada vegada que veia sortir algú de la tenda amb el paquet del tren, veia els ulls del meu fill davant l’aparador mirant-se’l. Em vaig arribar a obsessionar amb la idea de que el Pau no podria tenir-lo.

Una tarda, a punt de plegar, vaig veure com una furgo descarregava a la porta del magatzem que estava en el carrer secundari que feia cantonada, uns quants paquets d’aquell tren elèctric, que s’havia esgotat de tanta gent que el comprava. Vaig acostar-me tocant la campaneta i fent el “Ho, ho ,ho” que cada dia em sortia millor. Hi havia uns quants paquets que anaven portant cap a dins del magatzem. 

Un d’ells havia caigut de la pila on estava. Vaig veure els ulls del Pau davant de l’aparador i no vaig poder resistir-me, d’un cop de peu el vaig situar fora de la vista dels que els traginaven, em vaig treure el coixí que feia de panxa, el vaig llançar lluny, i vaig col·locar en el seu lloc el paquet. No m’havia vist ningú. Vaig tornar a la porta de la tenda, tocant la campaneta amb una mà i agafant-me la panxa amb l’altra per tal que no em caigués el paquet que amb prou penes s’amagava. Vaig fer-li dir a l’encarregat que no em canviaria perquè m’esperava el cotxe d’un amic per tornar a casa. Vaig tornar en metro disfressat de Papà Noel. Abans d’entrar a casa em vaig treure la disfressa i un cop a dins vaig amagar el paquet sota el llit.

Li vaig explicar a la meva dona, que es va quedar horroritzada del que havia fet. Segons ella l’havia de tornar, no podia quedar-me amb un objecte robat, pocs dies abans del Nadal.

Al dia següent em va semblar que no s’havia trobat a faltar el paquet. Probablement el desori d’aquells dies no havia donat temps de comptabilitzar les entrades i sortides de tots els articles.

La meva dona insistia en que encara que no s’hagués trobat a faltar havia de tornar-lo, i mica en mica vaig anar donant-me compte de la bestiesa que havia fet. No podia regalar-li al meu fill per Nadal un objecte robat i li vaig dir a la Lluïsa que el tornaria. Es va quedar tranquil·la i em va donar un petó.

 No volia, però, confessar-li a l’amo el meu robatori. Podria suposar com a mínim deixar-me de pagar la setmanada pendent. Per això, sense que ho sabés la Lluïsa vaig fer un pla: aquella tarda sortiria de casa vestit de Papà Noel portant el paquet a la panxa, ben protegit perquè no se’m caigués, i a l’acabar el dia em quedaria dins del bany on em canviava i no sortiria fins que tanquessin. Aleshores deixaria el paquet junt amb els altres. Al dia següent tenia festa a la metal·lúrgica, per tant em podria quedar dins del bany fins que obrissin, i a mig matí, en el moment que més gent hi hauria sortiria com si res. Tenia el seu risc, però valia la pena per poder quedar-me tranquil i no haver de donar explicacions a l’amo.

Així ho vaig fer. Faltaven pocs dies per Nadal. Vaig haver de dir-li a la Lluïsa que aquell dia treballava en el torn de nit i ja no tornaria a casa. Tot va anar bé fins que va deixar d’anar bé. Em vaig quedar al bany, vaig esperar una bona estona fins que van tancar la tenda, vaig sortir amb el paquet i el vaig deixar junt amb els altres, però quan anava a tornar cap el bany em vaig adonar que no estava sol. Uns lladres havien entrat forçant la porta del magatzem, em van enfocar amb la llanterna i pensant-se que era un guarda de la botiga em van agafar i m’amenaçaven  per tal que els obrís la caixa forta. M’hi vaig oposar i els hi vaig recomanar que se n’anessin, però ells em van apallissar. Vaig rebre cops per tot arreu fins que vaig caure a terra al costat de la taula de la caixera. Aleshores vaig veure en una de les potes de la taula el que podia ser el polsador de l’alarma. El vaig prémer i va començar a sonar una sirena que va espantar els lladres, els vaig veure com corrien abans que perdés el sentit a causa dels cops rebuts. Després em van explicar que els havia costat sortir perquè la porta corredora que havien forçat per entrar havia quedat encallada sense poder-la enlairar i quan van sortir els va agafar la policia sense que s’enduguessin res.

Quan em vaig despertar estava al despatx de l’amo. Ell i dos policies esperaven que els hi expliqués els detalls. Així ho vaig explicar: a l’anar a canviar-me em va agafar una indisposició de ventre que em va fer estar una bona estona al bany, quan vaig sortir estava tot tancat i quan anava a trucar per telèfon perquè m’obrissin em vaig trobar amb els lladres. A partir d’aquell moment els vaig explicar tal com havia anat de veritat.

L’amo em va felicitar, em va dir que m’acompanyarien a l’hospital per fer-me un reconeixement i que no tornés fins la tarda de la vigília de Nadal en que em donaria una recompensa per haver defensat amb tanta valentia l’empresa.

Quan vaig arribar a casa amb el cap embenat i amb ferides per tot el cos, la Lluïsa es va pensar que havia tingut un accident a la fàbrica. Vaig haver d’explicar-li tots els detalls del que realment havia passat: el meu pla, els lladres, la pallissa, l’explicació que havia donat a l’amo,...

“Has de dir-li tota la veritat a l’amo”- va sentenciar la Lluïsa. Em va costar entendre-ho a la primera però em va convèncer: no podia mentir i quedar com un heroi quan no era poc més que un lladre penedit.

La tarda de la vigília de Nadal vaig anar a la botiga disposat a dir-li a l’amo tot el que havia passat. M’esperava, em va fer passar amb solemnitat per entremig dels altres empleats i em va portar al seu despatx. Allà hi havia dos directius més de l’empresa. Vaig estar a punt de deixar-ho estar com estava, però vaig fer-me fort i vaig demanar-li a l’amo que volia parlar amb ell sol. Es va estranyar però va fer sortir els altres dos.

Aleshores vaig explicar-li tot: el tren elèctric, els ulls del meu fill, el robatori, el pla per tornar-lo,... Mentre ho anava explicant la cara de l’amo va anar canviant d’expressió: de la sorpresa a l’enuig, i de l’enuig a un rostre inescrutable que no presagiava res de bo. Vaig acabar la meva exposició demanant-li perdó.

Quan vaig acabar, va obrir la porta i em va dir que anés a buscar els dos directius. Quan vàrem entrar vaig veure que penjava el telèfon. Hauria avisat la policia?

“El Joan m’ha explicat un detall que no canvia res del que havíem decidit”- va dir mentre em donava, somrient, un sobre amb bastants bitllets. “Bé, sí que canvia una cosa...” 

En aquell moment van trucar a la porta: “Passi”- va dir l’amo- “això també és per a vostè”. Va entrar l’encarregat del magatzem... amb un gran paquet: ¡el tren elèctric!