La sanció com a estímul

El Papa Francesc ens parla del valor de la sanció com a estímul en els punts 268-270 de l’Amoris Laetitia.

La sanció és necessària en l’educació perquè: “és indispensable sensibilitzar al nen o l'adolescent perquè adverteixi que les males accions tenen conseqüències.”

Per tal de fer-los responsables de les seves accions s’hauran d’utilitzar en algun moment les sancions (correccions, càstigs), procurant ser positius abans que negatius. De vegades els pares només actuem per retreure o castigar malifetes. i el nen necessita, també, l’elogi i l’aprovació de la persona que estima i admira: pare, mare, mestre, amic, etc.

L’educació eficient requereix un clima de valoració positiva. És per aquest motiu que hem de procurar que el nombre d’elogis o felicitacions sigui més gran que el de les sancions. Hem de procurar també que aquestes suposin, també, un estímul positiu, i ho seran si seguim les indicacions del Papa Francesc:

“La correcció és un estímul quan també es valoren i es reconeixen els esforços i quan el fill descobreix que els seus pares mantenen viva una pacient confiança. Un nen corregit amb amor se sent tingut en compte, percep que és algú, adverteix que els seus pares reconeixen les seves possibilitats. Això no requereix que els pares siguin immaculats, sinó que sàpiguen reconèixer amb humilitat els seus límits i mostrin els seus propis esforços per ser millors.”

Els pares no han d’amagar que ells tampoc ho fan tot bé. Els fills no necessiten pares perfectes, sinó pares que lluiten per intentar fer-ho una mica millor cada dia. Hi ha, però, una cosa imprescindible, com ens diu el Papa Francesc:

“Però un dels testimonis que els fills necessiten dels pares és que no es deixin portar per la ira. El fill que comet una mala acció ha de ser corregit, però mai com un enemic o com aquell amb qui es descarrega la pròpia agressivitat.”

I no podem oblidar que:

“A més, un adult ha de reconèixer que algunes males accions tenen a veure amb la fragilitat i els límits propis de l'edat. Per això seria nociva una actitud constantment sancionadora, que no ajudaria a advertir la diferent gravetat de les accions i provocaria desànim i irritació”

L’actitud sancionadora, la disciplina en general, té un objectiu: ser estímul per a fer-ho millor.

“És fonamental que la disciplina no es converteixi en una mutilació del desig, sinó en un estímul per anar sempre més enllà.”

El Papa Francesc es pregunta:

“¿Com fer perquè la disciplina sigui límit constructiu del camí que ha d'emprendre un nen i no un mur que l'anul·li o una dimensió de l'educació que l’acomplexi?”

I dóna la resposta:

“Cal saber trobar un equilibri entre dos extrems igualment nocius: un seria pretendre construir un món a mida dels desitjos del fill, que creix sentint-se subjecte de drets però no de responsabilitats. L'altre extrem seria portar-lo a viure sense consciència de la seva dignitat, de la seva identitat única i dels seus drets, torturat pels deures i pendent de realitzar els desitjos aliens.”

Haurem de saber trobar el punt mig entre els dos extrems.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar