La sanció com a estímul
La sanció és necessària en
l’educació perquè: “és indispensable
sensibilitzar al nen o l'adolescent perquè adverteixi que les males accions
tenen conseqüències.”
Per tal de fer-los responsables
de les seves accions s’hauran d’utilitzar en algun moment les sancions
(correccions, càstigs), procurant ser positius abans que negatius. De vegades
els pares només actuem per retreure o castigar malifetes. i el nen necessita,
també, l’elogi i l’aprovació de la persona que estima i admira: pare, mare, mestre,
amic, etc.
L’educació eficient requereix un
clima de valoració positiva. És per aquest motiu que hem de procurar que el
nombre d’elogis o felicitacions sigui més gran que el de les sancions. Hem de
procurar també que aquestes suposin, també, un estímul positiu, i ho seran si
seguim les indicacions del Papa Francesc:
“La correcció és un estímul quan també es valoren i es reconeixen els
esforços i quan el fill descobreix que els seus pares mantenen viva una pacient
confiança. Un nen corregit amb amor se sent tingut en compte, percep que és
algú, adverteix que els seus pares reconeixen les seves possibilitats. Això
no requereix que els pares siguin immaculats, sinó que sàpiguen reconèixer amb
humilitat els seus límits i mostrin els seus propis esforços per ser millors.”
Els pares no han d’amagar que ells tampoc ho fan tot bé. Els fills no
necessiten pares perfectes, sinó pares que lluiten per intentar fer-ho una mica
millor cada dia. Hi ha, però, una cosa imprescindible, com ens diu el Papa
Francesc:
I no podem oblidar que:
“A més, un adult ha de
reconèixer que algunes males accions tenen a veure amb la fragilitat i els
límits propis de l'edat. Per això seria nociva una actitud constantment
sancionadora, que no ajudaria a advertir la diferent gravetat de les accions i
provocaria desànim i irritació”
L’actitud sancionadora, la disciplina en general, té un objectiu: ser
estímul per a fer-ho millor.
“És fonamental que la
disciplina no es converteixi en una mutilació del desig, sinó en un estímul per
anar sempre més enllà.”
El Papa Francesc es pregunta:
“¿Com fer perquè la
disciplina sigui límit constructiu del camí que ha d'emprendre un nen i no un mur
que l'anul·li o una dimensió de l'educació que l’acomplexi?”
“Cal saber trobar un
equilibri entre dos extrems igualment nocius: un seria pretendre construir un
món a mida dels desitjos del fill, que creix sentint-se subjecte de drets però
no de responsabilitats. L'altre extrem seria portar-lo a viure sense
consciència de la seva dignitat, de la seva identitat única i dels seus drets,
torturat pels deures i pendent de realitzar els desitjos aliens.”
Haurem de saber trobar el punt mig entre els dos extrems.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada