On estan els fills?

En l’exhortació apostòlica “Amoris Laetitia” en el punt 261 del capítol 7è: “Enfortir l’educació dels fills”, el Papa Francesc ens planteja que “l’obsessió no és educativa i que no es pot tenir un control de totes les situacions per les que podria arribar a passar un fill.”

Anima als pares a generar processos més que a dominar espais: “Si un pare està obsessionat per saber on està el seu fill i per controlar els seus moviments, només buscarà dominar el seu espai. D’aquesta forma no l’educarà, no l’enfortirà, no el prepararà per afrontar desafiaments.”

Si una mal entesa autoritat portés els pares a només controlar, prohibir o castigar, estarien equivocant el veritable sentit de l’autoritat que, per sobre de tot, ha de tenir el sentit positiu per ser guia en l’exploració i descobriment de valors, d’ànim davant el necessari esforç que el procés de maduració requereix, estímul per prendre decisions i promotora del necessari esperit crític.

Com diu el Papa Francesc: “El que interessa sobretot és generar en el fill, amb molt d’amor, processos de maduració de la seva llibertat, de capacitació, de creixement integral, de conreu de l’autèntica autonomia.”

El principal objectiu com a pares, doncs, és ajudar-los a que siguin persones lliures i autònomes o sigui a ensenyar-los a fer un bon ús de la seva llibertat. Això és un procés, un procés que requereix temps, i que els pares tenen l’obligació de vetllar-lo, per impulsar-lo per una banda i per evitar ensopegades irreparables per una altra. Hauran d’explicar que la verdadera llibertat no consisteix en fer el que es vol, sinó en voler lliurement el bé i, per això, els pares tenen l’obligació i responsabilitat de mostrar-lo afablement.

Més endavant ens diu on hem de trobar el fill: “La gran qüestió no és on està el fill físicament, amb qui està en aquest moment, sinó on està en un sentit existencial, on està posicionat des del punt de vista de les seves conviccions, dels seus objectius, dels seus desitjos, del seu projecte de vida.”

I acaba aquest punt 261 amb unes preguntes que ens haurien de fer pensar:

“Intentem comprendre “on” estan els fills realment en el seu camí?”

“On està realment la seva ànima, ho sabem?”

“I, sobretot, volem saber-ho?”

No ens podem quedar només amb les dades externes que aporten els fills, sinó que hem de procurar comprendre el seu interior, la seva ànima, per saber on està realment. On tenen posat el seu cor? Què pensen? Hem de tenir en compte que la vida d’un nen, d’un adolescent, d’una persona, neix i es configura en funció del món del seu pensament, del seu interior.

A vegades, pot ser que només actuem quan algunes dades externes presenten alguna deficiència clara que ens alarma: males notes, unes continuades sortides de to,... i aleshores pot ser tard o, com a mínim, haurem perdut l’ocasió d’anticipar-nos.