Actituds: 12 - Saber esperar

   Saber esperar

“Saber esperar” és no buscar o no exigir una resposta immediata a tots els nostres desitjos.

És quelcom que hauríem d’ensenyar als fills per tal que aprenguin que les coses que valen la pena no s’aconsegueixen a l’instant en que es desitgen, sinó que necessiten, moltes vegades, temps, esforç, exigència i sacrifici.

La pròpia maduresa de les persones requereix temps. Alguns fets com el desenvolupament dels mitjans d’informació, televisió, internet,... ha possibilitat que els nens aprenguin a un ritme vertiginós sense necessitat de la intervenció dels adults. El coneixement prematur d’algunes coses sense assimilar-les en profunditat i sense valorar les seves implicacions morals pot portar com a conseqüència que els nens, els adolescents, es tornin més pragmàtics i menys idealistes.

A vegades, sembla que, per alguns, allò que no es pot aconseguir ràpidament, acaba tenint poca importància i no està present en la seva actuació. Es vol arribar lluny molt de presa i es busquen resultats immediats. Molts anuncis es basen en aquesta idea d’aconseguir-ho ràpid i fàcilment: aprendre un idioma, aprimar-se, perfums que asseguren l’èxit...

S’haurà de lluitar, en l’educació dels fills, contra aquestes idees. Els pares, a vegades, satisfan massa aviat els desitjos dels seus fills, sense adonar-se que, així, no els estan ajudant perquè no els preparen per proposar-se reptes importants que necessiten temps per aconseguir-los. 

Hi ha diferents símptomes que podem detectar fàcilment i que són causa d’aquest no saber esperar: el nen que no suporta està a la banqueta quan juga el seu equip esportiu perquè no sap esperar la seva oportunitat; la constant atenció al mòbil, responent a l’instant a qualsevol dels seus reclams; alguns treballs escolars trets d’internet  amb un ràpid “tallar i enganxar”; nuviatges amb relacions prematurament íntimes;...

Hi ha activitats que poden ajudar a desenvolupar aquest “saber esperar” perquè requereixen temps i esforç: aprendre a tocar un instrument musical; aprendre algun idioma; desenvolupar amb cert rigor alguna afició (pintura, fotografia,...); fer alguna col·lecció (papallones, insectes,...); i, per suposat, algun pla de millora personal en algun aspecte de la seva formació. Quan són més grans dedicar-se a fer de monitors d’esplai o a la catequesi dels més petits permetrà reconèixer, també, l’esforç i el temps que requereix el servei als altres, junt amb la satisfacció que suposa.

Hi haurà situacions no agradables que vindran imposades però que també s’hauran d’aprofitar per tal que aprenguin a acceptar les molèsties i esperar amb il·lusió la seva solució: una malaltia llarga o una lesió que l’incapacita parcialment; la pèrdua d’alguna possessió que s’ha fet malbé (la bicicleta, l’ordinador,...); les burles d’algun company; la constatació de les seves limitacions en l’estudi o en algun esport;...

Dues virtuts a tenir en compte perquè tenen molt a veure, seran:

-La virtut de la temprança que suposa el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig, permetrà proposar-se ideals elevats que portin a una satisfacció profunda en lloc de buscar el plaer superficial i immediat.

-La virtut de la paciència està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar. 

“Saber esperar” és, també, quelcom que necessiten els pares perquè l’educació dels fills requereix el seu temps i els resultats no són immediats. De fet la clau de l’educador és la paciència. Ho és perquè la pròpia tasca d’educar presenta les seves dificultats, i ho és perquè en les actuacions de l’educand no es perceben, sovint, els fruits al moment. Per altra banda, els fills necessiten reconèixer la paciència dels seus pares pel que fa a la seva acceptació i comprensió, i han de constatar, sempre, que estan disposats a escoltar-los i que els estimen. No obstant això, els pares no es resignaran passivament a acceptar el que els seus fills fan o diuen, sinó que tindran el deure de fer-los arribar, quan les seves actuacions no siguin adequades, la justa indignació controlada per la raó, i en el moment oportú.