Conte de Nadal: El somni d'un arbre

El somni d'un arbre

(Part d'un conte d'un autor anònim traduït de l'anglès pel pare Jorge Rivero)

"Hi havia una vegada, al cim d'una muntanya, un petit arbre que somiava en gran sobre el que el futur li podria oferir.

El arbret mirant cap a les estrelles deia: "Jo vull guardar tresors. Vull estar ple d'or i de pedres precioses. Jo seré el cofre de tresors més bonic del món".

Els anys van passar. Va ploure, va brillar el sol i el petit arbre es va convertir en un majestuós cedre. Un dia, un llenyataire va pujar al cim de la muntanya. Mirà l'arbre i va dir: "Quin arbre tan bonic!", I amb l'escomesa de la seva destral l'arbre va caure. "Ara em convertiran en un cofre bonic, tindré dins meu tresors meravellosos!", va pensar l'arbre.


Es va emocionar quan el llenyataire el va portar al taller, però aviat li va venir la tristesa. El fuster el va convertir en un pobre pessebre per alimentar les bèsties. Aquell arbre no va ser cobert amb or, ni va contenir pedres precioses. Només contenia pastura per animals.

Va passar el temps. Una nit, va brillar sobre l'arbre la llum d'una estrella daurada. Una jove va posar el seu fill acabat de néixer en aquell humil pessebre. "Jo voldria haver-li construït un bell bressol", li va dir el seu espòs... La mare li va estrènyer la mà i va somriure mentre la llum de l'estrella il·luminava la tosca fusta del pessebre i el nen que plàcidament dormia sobre la palla. "El pessebre és bonic" va dir ella. Tot d'una, l'arbre va comprendre que contenia el tresor més gran de l'univers."

A vegades els nostres somnis poden ser com els de l'arbre. Ambicionem èxits, forgem plans, tenim esperances, grans o petites, de vegades lluny de la nostra pròpia realitat. Moltes vegades ho ocupen tot i no deixen lloc a altres esperances. Però quan aquestes aspiracions fracassen, o no es compleixen com haguéssim desitjat, o es compleixen, però ens adonem que no acaben d'omplir la nostra vida, llavors "es veu clarament que allò, en realitat, no ho era tot. És clar que l'home necessita una esperança que vagi més enllà. És evident que només pot acontentar-se amb quelcom infinit, quelcom que serà sempre més del que mai podrà aconseguir (...). Aquesta gran esperança només pot ser Déu, que abraça l'univers i que ens pot proposar i donar el que nosaltres per si sols no podem assolir”.(1)

Que el nen Déu ompli les nostres vides d'esperança.

(1) Benet XVI, encíclica Spe Salvi, 30-XI-2007, n 30 i 31.

Altres contes de Nadal podeu trobar-los en aquest blog a la pestanya "Temes" dins l'apartat "Altres": 
"Una decisió important" (desembre 2011); 
"Un ase amb molta sort" (desembre 2012); 
"L'almoina" (desembre 2013)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Família: 20 La democràcia més petita

Pares: 15 - Ensenyar a volar