Famíla: 12 - El Papa Francesc a les famílies (1º part)

El Papa Francesc a les famílies ( 1ª part)

En ocasió de la peregrinació de les famílies a Roma a finals d’octubre i amb motiu de l’Any de la Fe, el Papa Francesc va dirigir-se a les famílies reunides donant tot una sèrie de consells al voltant de la vida matrimonial i familiar.

M’ha semblat oportú dedicar-li dues entrades del blog. Destaco quatre paràgrafs (dos avui i dos en un escrit proper) comentant breument el que em suggereixen, pensant en la vessant més educativa pròpia d’aquest blog.

1-…responde solo ¿Hay alegría en tu casar? ¿Hay alegría en tu familia? Den ustedes la respuesta. Queridas familias, ustedes lo saben bien: la verdadera alegría que se disfruta en familia no es algo superficial, no viene de las cosas, de las circunstancias favorables… la verdadera alegría viene de la armonía profunda entre las personas, que todos experimentan en su corazón y que nos hace sentir la belleza de estar juntos, de sostenerse mutuamente en el camino de la vida. A la base de esta alegría profunda está la presencia de Dios, la presencia de Dios en la familia, está su amor acogedor, misericordioso, respetuoso hacia todos,… y nos enseña a tener este amor paciente, el uno por el otro,… Si falta el amor de Dios, también la familia pierde la armonía, prevalecen los individualismos, y se apaga la alegría.

Amb aquest to tan col·loquial, senzill i entranyablement proper, el Papa Francesc ens desvela el secret de l’alegria en la família: harmonia profunda en l’amor que porta a la alegria, a la bellesa d’estar junts i de sostenir-se mútuament en el camí de la vida, i que es basa en l’Amor de Déu i en la presència de Déu en la família.

Aquesta “harmonia profunda” en l’amor ha de començar en la família per l’amor matrimonial que s’estendrà automàticament als fills i entre els germans. Amor matrimonial que no podem deixar refredar, sinó, ans al contrari, procurarem en els petits detalls del dia a dia i amb el l’esforç i sacrifici que comporta estimar, anar madurant i refermant l’amor. Estimant de veritat, la qual cosa suposarà fer-ho sense condicions i sense esperar res a canvi.

La vida familiar ha de ser el primer àmbit on s’han de viure i fer viure les virtuts... i en concret i com ens recomana el Sant Pare:  l’alegria que és fruit de l’harmonia en l’amor. Si l’alegria és el primer efecte de l’amor, la tristesa és el fruit de l’egoisme,... del desamor. Com diu el Papa Francesc prevalen, llavors, els individualismes i s’apaga l’alegria.

Hem de portar aquesta alegria a la llar, a la família. Hem d’expulsar el desànim i el mal humor de la nostre actitud. L’educació trista talla les ales, l’educació amable i alegre anima i motiva.

L’alegria com a virtut exigirà un esforç diari en petites coses. També serà una qüestió de voluntat i de proposar-se posar bona cara. Una d’aquestes petites coses, que ha d’estar present especialment en la nostra vida familiar és el somriure. Un somriure: calma, estimula, anima , apropa,... expressa comprensió, solidaritat, pau.  Tot una sèrie d’elements necessaris per una eficient tasca educativa. A la vida de la llar ha de ser moneda de canvi habitual. No sempre surt espontàniament, però si un s’ho proposa, es proposa alguna cosa molt gran que el fa canviar per dintre, li eixampla el cor, i li augmenta la capacitat d’afecte. Hi surt guanyant ell i els que estan al seu entorn.

2-“Tres palabras clave para sacar adelante una familia: permiso, gracias, y perdón. Pedimos permiso para no ser invasivos... Damos gracias por el amor. Y la última, perdón. Todos nos equivocamos... y a veces se dicen palabras fuertes... Pero escuchad este consejo: no terminéis el día sin hacer las paces. La paz se rehace cada día en la familia.”

El matrimoni és una unitat de dos que ha de respectar les característiques diferents de masculinitat i femineïtat, i en el que es comparteix la vida. Això suposa que el govern de la llar s`ha de portar entre els dos, de comú acord, sense domini d’un sobre l’altre. Això no exclou el repartiment de funcions o de responsabilitats directes, però totes elles han de ser compartides en última instància. Junt amb això, ha d’haver un respecte a l’autonomia de les persones, de cadascú, en allò que no correspon estrictament a la vida conjugal: aficions, amistats, ... amb el límit lògic per no obstaculitzar el compliment dels deures conjugals i familiars.

El respecte i generositat seran claus per a no ser invasius i per plantejar les coses buscant sempre l’acord de l’altre.

És evident que no podem seguir funcionant com a solters. Ens devem un a l’altre. Hem de compartir il·lusions, procurar compartir també aficions i amistats, i evitar viure vides paral·leles.

La paraula “gràcies” ha de ser una paraula clau, utilitzada freqüentment en la nostra vida familiar pels pares i els fills.

La gratitud és aquella actitud per la qual valorem el benefici o favor que ens han fet, i per la que ens sentim obligats a correspondre d’alguna manera. Una manera de correspondre és simplement donant les gràcies. En això hauríem d’entrenar-nos cada dia.

Exigeix una capacitat especial que està renyida amb la supèrbia. El superb és incapaç d’agrair res, sempre creu que tot li és degut  o bé perquè ho ha pagat o perquè era obligació de l’altre fer-ho.

Hem de fer viure aquesta virtut a la nostra llar, agraint els petits serveis i fent veure als fills els serveis que reben al llarg del dia d’altres persones. La millor manera per tal que els fills s’adonin que hi ha moltes coses a fer per als altres en una llar és posar-los a fer alguna cosa, encàrrecs, des de ben petits. El que no fa mai res, s’acaba creient que no hi ha res per fer.

Demanar perdó i perdonar són coses que acostumen a estar molt unides, perquè els greuges normalment s’entrecreuen en una teranyina difícil de desenredar.

Perdonar i, també, demanar perdó requereix grandesa d’esperit, generositat, vèncer l’amor propi i deixar de banda tossuderies i rancúnies. Grandesa d’esperit que desitgem per als nostres fills.

Per a una correcte educació serà necessari promoure en la família tota una dinàmica que faci del perdó una cosa natural, que no requereix donar gaires explicacions als fills perquè es disculpin i sàpiguen disculpar. Aquesta actitud, quan es viu, es respira en l’ambient d’una llar. La resistència a viure-la, també.

Perdonar i oblidar. No és sa per a l'harmonia familiar anar acumulant dia rere dia greuges i ofenses, perquè l'acumulació de mals records és caldo de cultiu per al deteriorament de les relacions.

El Sant Pare ens dóna un consell per al dia a dia: si hem discutit, fer les paus abans d’acabar el dia. La pau es refà cada dia en la família.