Conte de Nadal: És possible matar l'amor?

 

A una taberna de mala mort es varen reunir tots els vicis i defectes del món.

La infame reunió estava presidida per la supèrbia, la pitjor de totes. Anava vestida tota ella de negre. Botes negres i ungles pintades del mateix color. Contrastava amb la pal·lidesa de la seva pell, com si fos la mateixa mort.

-Us he fet venir aquí -va començar dient- amb l'únic objectiu d’aconseguir matar l'amor.

Es va fer un instant de silenci, seguit d'una remor d’assentiment. Tots i totes li tenien ganes. Tantes vegades havien hagut de sofrir la seva influència! Ja no podien suportar-ho més! Es van quedar pensant com fer-ho fins que un es va avançar i es va oferir per dur a terme aquella missió tan espantosa, però necessària. Era l’odi.

-Jo us el portaré ben mort. No quedarà ni una petita espurna de la seva estima. Ficaré dintre seu un sentiment tant fort de menyspreu, que no ho podrà suportar. Deixeu-me una setmana i ens tornem a trobar aquí, a la taberna.

Efectivament, després d’una setmana estaven altre cop tots reunits. Estaven ansiosos de notícies. Llavors va entrar l’odi, però se’l veia derrotat. No se n’havia sortit. Quin fracàs! I ara, què farem?- es deien. Ningú gosava parlar i es miraven avergonyits. Fins que es va sentir una veu: la de la impuresa. Parlava de manera seductora i va dir:

-No us preocupeu, ja veureu com caurà als meus braços fascinat pels meus encants.- Es va aixecar i va sortir decidida amb el seu caminar provocatiu.

Va passar una altra setmana i els vicis i defectes es van tornar a trobar. Esperaven amb inquietud l’arribada de la impuresa. Ho haurà aconseguit?- es preguntaven. Però quan la van veure entrar, es van adonar, de seguida, que tampoc havia aconseguit res. 

I d’aquesta manera van sortir un darrera l’altre a intentar matar l’amor: la mandra, l’orgull, la gola...

Però cap d’ells ho va assolir. Cada cop, en l’últim moment, l’amor aconseguia sortir-se’n triomfador.

Estaven doncs, altre cop a la taberna, maleint la seva mala sort, desanimats i sense ganes de gresca, fins que es va presentar un personatge misteriós entre ells. Anava tot ell vestit de gris. Amb el seu caminar lent, semblava que arrossegués les cames. La seva veu era monòtona i sense cap tipus d’èmfasi. Posant-se al mig de la reunió va dir sense aixecar la veu

-Em deixeu provar-ho a mi?

-Qui ets? I com sabem si tens cap mena de possibilitat?

-El meu nom no importa. Jo no soc ningú. Deixeu-me que vagi a buscar l’amor i acabaré amb ell.

No se’n refiaven massa perquè ja havien sentit altres vegades aquella frase. Però com que no tenien cap més opció, el van deixar anar.

Va sortir amb tant poques ganes que ningú va pensar que aconseguiria res.

Però després d’uns dies va arribar la notícia que l’Amor havia mort. Tots els vicis i defectes estaven entusiasmats amb la bona nova. Tots van recordar la figura del misteriós personatge Qui era aquell que havia aconseguit el que ningú, abans,  havia fet possible?

Al final van saber el seu nom: la RUTINA.

Però la rutina no podia haber-ho fet tota sola. De fet ella no és ni un vici ni un defecte, fins i tot per algunes coses és necessària. La rutina estava instal·lada a casa de l’amor i estaven acostumats a conviure junts, sense massa problemes. Però, a poc a poc, potser sense que l’amor se’n adonés, la rutina va deixar entrar alguns amics indesitjables: la indiferència, el desinterès, el tedi... llavors l’amor es va anar, mica en mica, ensopint i ofegant, i al final... va deixar de respirar.

El funeral de l’amor va tenir lloc sense pena ni glòria. Plovia i feia fred. Es va anar per feina i, en un tres i no res, tot es va acabar. Cadascun dels presents se’n va tornar per on havia vingut.  La generositat, la senzillesa, l’alegria, la humilitat, el despreniment... tots marxaven en silenci i amb el cap cot. No va faltar ningú. També estava la comprensió, l’esperit de servei, la pau... i molts més. Ara que faltava l’amor, no tenia cap sentit seguir junts. Van decidir que cadascú fes el seu camí confiant que la sort els acompanyaria.

El món va caure en la més dura tenebra. Tots els vicis i defectes, pecats i corrupcions, anaven fent destrosses en les ànimes que anaven trobant. Es va instaurar la llei de la iniquitat. El bé era perseguit i, sovint, s’havia d’amagar dintre les persones. No es podia  manifestar de cap de les maneres. I així, a poc a poc, tot es va anar quedant ensopit i trist.

La gent ja no reia. Anaven amb preses. No es deturaven per preguntar-se com els hi anava. Com a molt, sortien converses amb monosíl·labs. No es perdonaven, i es tenien molta enveja. Ja no es feien favors. Cadascú mirava pels seus propis interessos. L’alegria va anar marxant...

I va passar el temps. El temps: aquest amic nostre que tot ho arregla...

... I llavors, va ser qüestió d’un instant! Una senyal petita, ... molt petita!... va aparèixer de sobte en el firmament. I era tan i tan petita, que no se sabia quan havia aparegut. L’instant es va convertir en un moment, i aquest en una estona... I la senyal en una espurna, i aquesta en una petita llum que es va instaurar en el firmament. Feia pampallugues i semblava com si volgués fer-se gran, molt gran!

Per fi es convertí en una estrella que es va posar en camí. Va recórrer totes les regions conegudes a la recerca de les virtuts que estaven escampades, amagades, amb por...  Les va anar trobant una a una. De seguida es va fer amb la generositat, que sense pensar-s’ho dues vegades la va seguir. I més enllà va aparèixer l’esforç que va fer el mateix. I de tots els punts cardinals es va començar a generar un moviment virtuós que anava seguint aquella estrella.

De sobte es va aturar a un lloc concret. I es van anar trobant totes les virtuts. La comprensió, es va abraçar amb la disculpa. Més enllà arribaven agafades de la ma la senzillesa i l’autenticitat. Quant de temps que no es veien! Ploraven d’alegria, que per cert estava enmig de totes elles, I després de molt de temps es va tornar a sentir el riure.  

Però només en faltava un: l’amor. Quin contrast més gran. Totes elles juntes de nou, però faltava el pal de paller. El que sempre les unia. Totes van pensar el mateix: faltava l’amor! 

I sense saber com, en un instant, es van adonar que a prop d’on s’havien reunit hi havia una cova il·luminada, de manera sorprenent, per la llum de l’estrella. S‘hi van anar acostant commogudes, amb la sensació que alguna cosa gran estava passant. I allà, en una establia, enmig d’una noia molt maca i un jove ben plantat, el van descobrir: l’AMOR els somreia!

BON NADAL!!!!!

Sovint és qüestió només d’un instant, donar-se compte del bé que es pot fer amb amor.  En un instant pot arribar la comprensió. En un instant pot sortir la disculpa. En un instant es pot perdonar o es pot rebre el perdó. Es poden fer tantes coses bones en un instant! Es poden fer tantas coses!... si ens deixem portar per l'AMOR.

No ho desaprofitem!!! 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Educar: 1- Arrels i ales

Converses sobre l'educació dels fills

Actituds: 7 - Demanar perdó i perdonar