Actituds: 11 - Gelosies i envejes

                      Gelosies i enveges

En el desenvolupament cap a la maduresa el nen anirà fugint del seu món tancat i egocèntric, i s’anirà obrint cap als altres. Durant aquest procés va sortint d’ell mateix gràcies a l’estímul d’uns pares que l’estimen i l’ensenyen a valdre’s per ell sol, dotant-lo d’un sentiment de seguretat. L’afectivitat en aquest procés és de gran importància.

L’aparició de un germà més petit en la vida d’un nen és un factor important en el seu procés de maduració. Si per aquesta causa se sent abandonat, amb un sentiment de falta d’atenció,  dedicació o protecció, pot tenir la sensació de trobar-se davant d’una aventura en solitari, incomprès i impotent per afrontar-la, i refugiar-se en la seva amarga soledat, manifestant hostilitat cap el germà que ha provocat aquesta situació: tenim, així, un cas de gelosia.

Quan això passa pot ser perquè prèviament no se l’educat convenientment, preparant-lo per a l’obertura a nous germans, o perquè els pares no saben repartir adequadament els seus afectes i atencions.

Si un nen ha estat protegit en excés, se li han tolerat els seus capricis i no se l’ha educat en la virtut de la generositat, serà més vulnerable per a sentir gelosia. Quan el fill gran no té més de dos o tes anys, el sentiment de gelosia davant un germà més petit és bastant freqüent perquè el seu procés de maduració es molt incipient, però l’acció oportuna dels pares farà que no duri massa.

Si els pares davant el nou nat s’aboquen completament en ell, oblidant-se del gran, poden provocar també aquest sentiment de gelosia. No és per falta d’estimació cap el gran, sinó sovint és simplement perquè el petit requereix més atenció. Els pares han de saber compensar-ho de manera que el fill gran pugui constatar que, encara que el petit necessita unes atencions concretes, l’estimació  dels pares cap a ell no ha disminuït. També serà bo fer-lo participar en alguna tasca relacionada en la criança del petit i felicitar-lo per la seva col·laboració. Així veurà i viurà la realitat de que cada fill és un do que cal agrair i cuidar.

A vegades, altres membres de la família - avis, oncles,... – o persones que conviuen o freqüenten habitualment  la llar, poden provocar situacions de gelosia. Caldrà advertir-los amb delicadesa, però amb la fermesa necessària, que manifestar diferències o predileccions d’afecte, d’atenció, d’elogis o de regals, poden fomentar ressentiments que poden conduir fàcilment a gelosies.  

També poden existir gelosies entre germans en general, sovint per culpa de les comparacions que els pares poden fer. Les comparacions entre germans no resulten mai profitoses i s’han d’evitar. Una manera de comparar és etiquetar a cada nen, a cada germà, amb un determinat qualificatiu valoratiu ( el bo, el llest, el poca-traça, l’entremaliat,..). Això, a més de suposar un encasellament que no ajuda a progressar, pot provocar enveges i gelosies. És necessari ajudar a cada fill a conèixer-se bé, a ser conscient de la seva capacitat real però sense valorar-la, i procurant una ajustada i positiva autoestima que li permeti treure el màxim partit de les seves possibilitats, sense proposar a cap altre com exemple. No serà comparant-lo amb un altre que aconseguirem que el fill posi l’esforç necessari per millorar. Si un d’ells destaca en alguna cosa per alguna qualitat innata o adquirida, se li farà veure la responsabilitat que té d’ajudar als altres. Per a tot això, influirà positivament la confiança dels fills envers els pares, que dependrà, en gran manera, de l’estimació i atenció que hagin rebut. Aleshores, ni les enveges ni les gelosies existiran entre germans.

Si ve la gelosia i l’enveja són dos sentiments diferents, tenen quelcom a veure i un pot portar a l’altre. La gelosia és entristir-se per perdre, amb raó o sense ella, l’afecte d’un altre (la mare, el pare,...). L’enveja és entristir-se davant el bé dels altres. Aquest bé, l’envejós, el considera un mal perquè li sembla que disminueix la seva pròpia vàlua. Quan un altre triomfa, l’envejós sofreix per no haver triomfat ell. 

L’enveja s’evita de dues maneres. D’una banda, com ja s’ha dit abans, creant el sentiment d’una ajustada i adequada autoestima. D’una altra, és necessari ensenyar a captar i apreciar allò de positiu que tenen els qui ens envolten. Això hem d’ensenyar-ho amb l’exemple, aconseguint, així, ànimes veritablement nobles que s’alegrin amb els èxits d’un germà, amic o conegut, evitant que l’enveja porti a una tristesa permanent.

Admirar-se de les qualitats i èxits dels altres és un sentiment natural que els envejosos ofeguen en la petitesa dels seus cors.