dimecres, 15 de febrer de 2017

Educar:15 - Els diners i el preu de les coses

      Els diners i el preu de les coses

A vegades els pares pensen que el que han de fer pels seus fills és concedir tots els seus capricis o comprar tot el millor i més car en roba de moda, joguets, etc.  Volen que els seus fills tinguin el millor, i no pensen que donar-los tot el que demanen sense exigir cap esforç o res a canvi, pot ser pitjor per a ells. El nen vol dels seus pares que l’estimin, i el que el nen costa en diners als pares, no quantifica l’amor que senten per ell. Per altra banda el nen quan es faci gran valorarà l’esforç dels seus pares per educar-lo i per haver assolit l’autonomia necessària per enfrontar-se a la vida, i això no es quantificarà pels capricis concedits, ni per la roba de marca comprada.

Per aconseguir l’autonomia necessària han d’aprendre entre altres coses que no és suficient demanar les coses per tenir-les. Perquè les coses tenen un preu: en diners, en esforç, en sacrifici,... Això, tan simple i senzill, ha de ser un objectiu que els pares han de tenir en la seva missió educativa. Per aconseguir-lo donarem unes pautes:

-És bo, mica en mica i en funció de l’edat, comentar el preu de les coses per tal que siguin conscients del seu valor. Poden acompanyar a la mare o al pare a fer la compra de la setmana i veure com s’escullen els diferents articles valorant preu i qualitat.

-També s’hauria de mostrar o explicar, amb l'adequada proporció, la situació de molta gent que no té cobertes les necessitats bàsiques per viure amb dignitat a causa de la pobresa, de les guerres, de la immigració, ... o a causa de la malaltia. Fomentar la disposició d'ajuda i donar a conèixer opcions amb les que es pot ajudar: Càritas, Missions, ONG, ... Tot això ajuda a situar els seus desitjos en el seu punt just.

-A vegades, amb l’objectiu que aprenguin a administrar-se es concedeix, a partir d’una determinada edat, una “paga” setmanal amb diner de butxaca. Crec que una “paga” només té sentit si el fill té la necessitat de despeses concretes indispensables com desplaçaments que fa en transport públic ell sol, o bé si del col·legi a una activitat extraescolar ha de resoldre’s el berenar,... No té sentit si és dóna una quantitat a canvi de res, o perquè compleix amb els seus encàrrecs a casa, com si hi hagués l’opció de no fer-los.  Sovint la “paga” amaga la despreocupació dels pares en quant al destí que fa el nen amb els diners que se li donen.

-Tenint en compte que les necessitats bàsiques estan cobertes pels pares, és millor que hagi de demanar cada cop que necessiti diners per alguna cosa. Així, es deixa clar que concedir-ho no és un dret adquirit, els pares poden valorar si es apropiat el què demana, i no es perd el control de les despeses del fill.

-Obrir un compte bancari al seu nom i al del pare o la mare, pot ser útil per anar fent guardiola amb el regal dels avis pel seu aniversari o pels reis, o per aquell treball extraordinari amb que ha estat retribuït treballant durant les vacances, per exemple. Amb aquests diners podrà plantejar-se, d’acord amb els pares, aquella cosa que li agradaria i que haurà d’esperar fins a tenir tots els diners que necessita. Els pares ajudaran, quan entenguin que convé, per tal de cobrir el que falta quan l’espera s`ha fet prou llarga.

-Saber esperar és important perquè quan no han estat educats per entendre que algunes coses han d’esperar, creixeran pensant que tenen dret a la satisfacció immediata dels seus desitjos. Engany que enlloc d’afavorir l’ús de la seva llibertat, la farà malaltissa. En una família són habituals els moments i les circumstàncies amb els que s’ensenya a saber esperar, i en les que s’exercitaran, entre altres, dues virtuts importants: la temprança que permet el domini ferm i moderat de la raó sobre el desig; i la paciència que està relacionada en aquest saber esperar, perquè ajudarà a suportar les molèsties quan allò que es desitja tarda en arribar. 

És evident que l’exemple dels pares en això, com en tot, és fonamental. Els fills han de veure en les despeses dels pares els criteris que volen ensenyar. Han de veure que hi ha acord entre el pare i la mare quan es planteja una despesa especial: un cotxe, unes vacances,... Que s’ajusten a les necessitats reals pel bé de la família, no pel caprici de l’instant o de l’última moda. Que els pares dediquen la major part del seu temps d’oci  a fer activitats (que suposen, sovint, una despesa) amb els seus fills. Si van a sopar sols o amb els seus amics, també ho fan sovint amb els seus fills. Si tenen algun hobby de cap de setmana (tenis, pesca,...) procuren compartir-lo amb la família per tal que el puguin conèixer els seus fills. Fomenten les activitats esportives i d’oci dels seus fills per davant de les seves. No tenen una vida de privilegi en relació als sues fills, ans al contrari: primer són els fills, encara que no els hi concedeixin tot el que demanen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada